La Crítica del Macbeth del Liceu apareguda a Opera Online

https://www.opera-online.com/en/columns/xavierpujol/macbeth-elegantly-brutal

__

Le Nozze del Liceu a Opera Online

La crítica de Le Nozze apareguda a Opera Online.

https://www.opera-online.com/en/columns/xavierpujol/le-nozze-at-liceu-unexpected-and-successful-debut-of-anett-fritsch

__

Macbeth al Liceu

Macbeth. Elegantment brutal.

Verdi, Macbeth.

Ludovic Tézier, baríton. 
Martina Serafin, soprano. 
Vitalij Kowaljow, baix. 
Saimir Pirgu, tenor. 
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. 
Cor del Gran Teatre del Liceu. 
Giampaolo Bisanti, direcció musical. 
Christof Loy, direcció escènica. 
Jonas Dahlberg, escenografia. 
Producció del Grand Théâtre de Genève. 

Barcelona. Gran Teatre del Liceu. 07/10/2016.

_________________________________________________________________________

El Liceu ha obert les portes de la nova temporada amb Macbeth¸ un títol que feia més de 10 anys que no es veia en aquest teatre.
L'òpera de Verdi, que musicalment mostra encara restes de belcantisme tardà però ja anuncia la maduresa i l'estil personal de la gran trilogia central (Rigoletto, Traviata, Trovatore), dramàticament conserva i potser encara concentra i condensa tota la força teatral primitiva, violenta, sanguinolenta, atàvica i bàrbara de l'original shakespearià. 

Teatralment, Macbeth, una seductora òpera "desagradable i lletja" que rebenta al mig de l'escenari exquitxant-ho tot d'horror i maldat, és un dels Verdi d'impacte més directe sobre el públic. Una òpera amb dos personatges, el cruel però dubitatiu Macbeth i la seva ambiciosa esposa, un pou d'ambició sense escrúpols, que devoren tots els altres personatges que es converteixen en mers desencadenants de l'acció.
La producció de Macbeth presentada al Liceu, provinent del Gran Théâtre de Genève, signada en la direcció escènica per Christof Loy, és magnífica. En aquest muntatge, sense perdre intensitat, tot se sofistica, s'estilitza, aquest Macbeth és d'una brutalitat elegant. 
L'escenografia, fosca, reforçada per una il·luminació tènue -en algun moment massa tènue- i matisada, ens remet a la freda magnificència opressiva del Manderley del film Rebecca d'Alfred Hitchcock. La referència cinematogràfica s'incrementa pel fet que, visualment, en aquest Macbeth tot es mou entre el blanc i el negre i tot l'esglaonat de grisos que queda al mig. Fins i tot la sang, tant abundant i que no para de vessar-se des del principi fins al final de l'obra, és de color gris. 
Musicalment aquest Macbeth ha anat prou bé. Ludovic Tézier, amb una veu de baríton bellíssima i un cant de perfecte estil, debutava en el paper. Al principi va semblar que reservava excessivament les energies en un paper que es tradició cantar-lo a plena potència des de la primera escena. Posteriorment, més segur, va anar sent més generós vocalment. El seu Macbeth és bo, molt bo, però tot i que vocalment deu ser més pertinent i ajustat de d'estil que altres Macbeth famosos, no forma part de la llarga tradició dels Macbeth tremendistes, de vegades més cridats que cantats, que tanta fama van tenir. 
Martina Serafin, experta en el paper, va estar vocalment àcida. Verdi reclamava per al paper de Lady Macbeth una "brutta voce" -una veu lletja- que no vol dir pas una veu barroera, Serafin ha ofert amb suficiència aquesta veu agressiva, cantelluda que demanava el compositor. Escènicament ha entrat molt bé en la proposta dramàtica de Loy i ella, com la producció, també ha estat elegantment brutal. 
Molt correcte Vitalij Kowaljow com a Banco i Saimir Pirgu com a Macduff, tot i que n'esperàvem més d'ell en "Ah, la paterna mano" la seva única oportunitat de lluïment. 
També ha estat memorable musicalment i escènicament el tercer gran protagonista de Macbeth, el cor que en forma de cor de bruixes encarna el destí fatal dels personatges. Loy l'ha sabut fer moure bé per l'escenari i visualment li ha sabut donar la grotesca vulgaritat repugnant que el fa important. 
Giampaolo Bisanti, debutant al teatre, gairebé sempre va dur l'orquestra a un volum insuficient, va llimar totes les asprors que va poder i va proporcionar un suport musical gairebé belcantista a un títol on, potser equivocadament, és tradició buscar un so més agressiu, fort i angulós. 

Xavier Pujol