QUARTETT AL LICEU
Algunes angoixants veritats insuportables
Quartett de Luca Francesconi
Robin Adams, baríton (Valmont)
Allison Cook, soprano (Marquise de Merteuil)
Peter Rundel, direcció musical
Alex Ollé (La Fura dels Baus), direcció escènica.
Alfons Flores, escenografia.
Alex Ollé (La Fura dels Baus), direcció escènica.
Alfons Flores, escenografia.
Franc Aleu, video
Serge Lemouton, realització informàtica musical
Serge Lemouton, realització informàtica musical
Producció del Teatro alla Scala, Milà
Gran Teatre del Liceu.
Barcelona, 22 de febrer.
________________________________________________________________
Barcelona, 22 de febrer.
________________________________________________________________
El compositor Luca Francesconi, amb motiu de l’estrena a
Londres de la seva òpera Quartett, aclaria al
periodista Tom Service (publicat a The Guardian 19 de juny
de 2014) el sentit de la seva obra: “No cal que
vinguin si no poden acceptar que han d’analitzar el que fan i qui són. Aquesta
peça és violenta, sexual, blasfema, desproveïda de misericordia. Els únics dos
personatges són la definició del cinisme: van fer un pacte per no estimar mai
més. L’amor i el sentiment estan prohibits i l’únic que queda i importa és un
joc d’escacs amb les ànimes i els cossos.
Així que no vinguin si tenen problemes amb la
seva parella: podrien descobrir alguna cosa que no volien veure!”.
Això és el que és exactament Quartett, l’òpera
que el Teatro alla Scala va encarregar a Luca Francesconi, que es va estrenar
al teatre milanès el 2011 i que ara arriba a Barcelona amb caràcter d’estrena a
Espanya.
Quartett, amb llibret del
mateix Francesconi, articulada en únic acte de poc més de vuitanta minuts de
duració que es divideix en dotze escenes i un epíleg, està basada en l’obra de
teatre homònima de Heiner Müller la qual és una reelaboració molt lliure de la
novel·la epistolar Les liaisons dangereuses de Pierre
Choderlos de Laclos, publicada el 1782, un dels grans èxits de la “novel·la
llibertina” de finals dels segle XVIII.
L’obra original ha estat duta al cinema en diverses
ocasions la més coneguda de les quals és el film de Stephen Frears Dangerous
Liaisons (1988) amb John Malkovich, Glenn Close i Michelle
Pfeiffer en els papers principals.
Müller i Francesconi, com també va fer Frears en el seu
moment, transcendeixen l’escandalós original de Choderlos de Laclos per anar
més enllà en l’anàlisi dels personatges fins arribar a un nucli certament
pertorbador. El resultat és una fascinant obra repugnant, curulla de maldat,
amoral, incòmode, desassossegadora i terriblement agressiva que, tantmateix,
sovint està il·luminada per llampecs de lucidesa que enfronten l’espectador amb
algunes angoixants veritats insuportables sobre la natura humana.
Amb dos únics intèrprets, baríton i soprano, que
assumeixen quatre personatges, no és gens fàcil dur Quartett a
l’escena. La producció presentada a Barcelona, dirigida per Alex Ollé (La Fura
dels Baus) és la mateixa amb que es va estrenar l’obra i és diferent de la
producció dirigida per John Fulljames al Linbury Studio Theater londinenc el
2014.
La producció d’Ollé, amb escenografia d’Alfons Flores, és
visualment impactant, potent, sobèrbia. Una caixa claustrofòbica penjada al mig
de l’escenari per tres-cents prims cables d’acer acull durant tota l’obra els
dos intèrprets, subratllant així el seu aïllament, la seva volguda soledat
malalta. Fora de la caixa, en forma de projeccions gegants sobre una pantalla
que ocupa tot l'escenari, hi ha el món dels somnis dels personatges.
El principal problema, no pas petit, de Quartett
està en la música. Evidentment no esperàvem pas àries, cabalette, ni duos
d’amor, però si una música que, d’una manera o altra, es fes ressò de les
formidables tensions dramàtiques que hi ha a l’escenari i això no passa o passa
molt relativament i dona com a resultat que tant la música instrumental com el
cant de Quartett sovint es fan molt monòtons. L'obra es construeix
musicalment a partir d’un llenguatge atonal no especialment nou que recorre
molt sovint a l’sprechstimme, amb el recurs,
tampoc especialment nou, de música instrumental, cant i cors prèviament
enregistrats que sonen juntament amb l’orquestra i els cantants que actuen en
directe.
Molt probablement Quartett es un gran
espectacle però, específicament, no és una gran òpera.
La interpretació de l’obra el dia de l’estrena va assolir
un nivell molt alt i plenament satisfactori. La direcció musical de Peter
Rundel va aconseguir quadrar una obra amb polirrítmies molt complexes que, a
més, havia de “concertar” amb la part enregistrada. Els intèrprets, el
baríton Robin Adams i la soprano Allison Cook, els mateixos cantants que van
estrenar l’obra, enfrontats a unes partitures d’alta exigència que, en el cas
del baríton l’obligaven sovint a cantar en falset, van oferir unes grans
actuacions que el públic va acollir amb aplaudiments força abundosos.
Xavier Pujol
(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 25 de febrer de 2017)