Crítica d'òpera. La fille du régiment

La fille du régiment. AL LICEU

A la gloria en dos minuts

La fille du régiment de Gaetano Donizetti

Sabina Puértolas, soprano (Marie)
Ewa Podleś, contralto (Marquise de Berkenfield)
Javier Camarena, tenor (Tonio)
Simone Alberghini, baríton (Sulpice)
Bibiana Fernández, paper parlat (Duchesse de Crackentorp)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 
Cor del Gran Teatre del Liceu. 
Giuseppe Finzi, direcció musical
Laurent Pélly, direcció escènica i vestuari
Producció, Gran Teatre del Liceu basada en la coproducció original de The Metropolitan Opera de Nova York, Covent Garden de Londres i Wiener Staatsoper. 
Gran Teatre del Liceu 
Barcelona, 16 de maig.

_______________________________________________________________ 

Molt sovint l'experiència de l'òpera pren un caràcter exclusivament artístic o estètic i la vivim com una experiència de l'esperit, de l'ànima; de vegades, però, l'experiència de l'òpera s'assembla més a la d'un acte esportiu, a un acte d'un esport de risc, per ser més exactes. Estem llavors davant l'òpera com una forma d'atletisme vocal. És una experiència diferent, amb molta adrenalina, molt gratificant en el moment, potser menys gratificant a llarg termini.

La fille du régiment, de Donizetti, és una òpera de plena maduresa, posterior a L'elisir d'amore, Lucia di Lammermoor o Roberto Devereux, on l'autor segueix, estructuralment, el model de l'opéra-comique francesa. La peripècia argumental és mínima i la consistència dramàtica escassíssima amb uns personatges de cartró bàsicament construïts a partir de tòpics costumistes i tot amanit amb un patriotisme simple, encara més de cartró i més tòpic.

Aquesta tendra i inofensiva comedieta sentimental que transcorre en un paisatge tirolès de postal tindria tots els números per ser un d'aquells títols que dormen tranquil·lament, als arxius, el son de les "obres menors".

Si no és així i La fille du régiment és manté en el repertori és principalment perquè conté "Pour mon âme", la cèlebre ària del tenor amb nou Do de pit, pur atletisme vocal d'elit. 

No hi fa res que al segon acte, a "Pour me rapprocher de Marie" el fraseig del tenor hagi de ser més llarg, més ric i complex i l'ària, molt més difícil de cantar, acabi, a més, amb un perillosíssim Re bemol. Els nou Do de pit s'emporten la fama i l'atenció total del públic que espera expectant el moment de veure el tenor passant l'arriscada prova.

"Pour mon âme" dura en total molt poc més de dos minuts. Si en aquells dos minuts ets capaç de col·locar clars, nets i ben timbrats els nou Do de pit (molt especialment l'últim) a l'altra banda de la proesa t'espera la glòria i ja tens la feina feta per tota la nit.

El tenor mexicà Javier Camarena ho va fer tant bé en el paper de Tonio que no solament va fer els nou Do, sinó que va doblar l'aposta fent-ne divuit perquè, seguint una vella tradició que arruïna la poca consistència i continuïtat dramàtica que li queda a l'obra, va concedir bis a petició del públic entusiasmat.

 Camarena, que ja va ser molt celebrat recentment al Liceu quan va cantar el paper de Duca di Mantua de Rigoletto, té la veu ideal per fer de Tonio, encara més que per fer de Duca: una veu clara, força transparent, amb poc cos però agut net, de brillantor cristal·lina i perfectament projectat. La seva simpatia i bon fer escènic en un personatge que té en la senzillesa i la simpatia els seus principals valors van fer la resta. Ell va ser el gran triomfador de la nit.

Marie, la protagonista femenina, la fille del títol, és un paper molt injust perquè té tanta o més feina i dificultat que el de Tonio però com que no té l'aria dels nou Do de pit sempre queda relativament en segon terme. Sabina Puértolas ho va fer molt bé en la part del paper que exigeix una soprano lleugera amb molta facilitat per a la coloratura, la veu és jove, àgil i el diafragma corre lleuger com una llebre, el timbre potser no és brillant en l'agut ni va sobrada de potència però la que té es més que suficient. On ja no van tan bé Puértolas es quan, en les dues àries "tristes" del personatge, "Il faut partir" i, al segon acte, "Par le rang, et par l'opulence", dues bellíssimes àries belcantistes pertanyents al millor Donizetti que podrien estar perfectament al mig de Lucia di Lameermoor, cal una veu més lírica amb una mica més pes, gruix i capacitada per al fraseig llarg i lligat.

Ewa Podleś, molt estimada al Liceu, va fer el paper de Marquesa de Berkenfield, hi va posar comicitat, gràcia i dedicació però la veu, irregular, amb notes encara ben timbrades i clares, però també altres de confoses i opaques, mostrava signes preocupants de cansament en un paper que no és cansat.

Justet, suficient, però amb poca contundència i rotunditat, Simone Alberghini com a Sulpice. En el paper parlat de Duquessa de Crakentrop vam tenir l'actriu Bibiana Fernández, protagonista en algunes de les pel·lícules del primer Pedro Almodóvar, els seus gags no tenien gaire gràcia.

Giuseppe Finzi va ser un bon director belcantista, va deixar fer el cantants, els va bressolar suaument contenint sempre el vigor orquestral. Bé el cor que en aquesta opera, seguint el model de l'opéra-comique, té molta feina.

La producció era la de Laurent Pelly, originària, fa més de deu anys, del Covent Garden, una producció que ha rodat per tots els grans escenaris del món i que ja havia estat vista al Liceu la temporada 2009-2010. Es una molt bona producció, intel·ligent, lluminosa, que mou molt bé els personatges i encara més bé el cor (cosa molt rara en òpera) que té el seu principal mèrit en que no es pren el libreto seriosament i més que representar La fille du regiment sembla que jugui a parodiar-la a través de la caricatura amable amb només unes gotes de causticitat crítica.

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 18 de maig de 2017)