Crítica de concert: Marta Puig

Atenció a Marta Puig

RESIDÈNCIES MUSICALS. Marta Puig, piano. Laura Pau, actriu i recitadora. Obres de Mompou, Magrané i Schumann. AUDITORI DE LA PEDRERA. 16 DE DESEMBRE DE 2018. 

Crítica publicada a la Revista Musical Catalana

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica de concert: C Mena - F Biondi - L'Europa Galante

Mena l’exquisit, Biondi l’agressiu

BCN CLÀSSICS. L’Europa Galante. Carlos Mena, contratenor. Fabio Biondi, violí i direcció. Obres de Vivaldi i Terradellas. PALAU DE LA MÚSICA. 17 DE DESEMBRE DE 2018.

Crítica publicada a la Revista Musical Catalana

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica d'òpera: L'italiana in Algeri

L’òpera de Nadal: un Rossini lleugeret

L’ITALIANA IN ALGERI de Gioachino Rossini. Llibret d’Angelo Anelli. Luca Pisaroni. Sara Blanch. Lidia Vinyes-Curtis. Toni Marsol. Maxim Mironov. Varduhi Abrahamyan. Giorgio Caoduro. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Riccardo Frizza. Dir. escènica: Vittorio Borrelli. Producció de la Fondazione Teatro Regio de Torí. LICEU. 13 DE DESEMBRE DE 2018.

Crítica publicada a la Revista Musical Catalana

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica de concert: OBC - J M Cañizares - K Ono

Concert català de música espanyola amb estrena inclosa

TEMPORADA OBC. Juan Manuel Cañizares, guitarra. Gemma Coma-Alabert, mezzosoprano. Dir.: Kazushi Ono. Obres de Granados, Juan Manuel Cañizares i Falla. L’AUDITORI. 30 DE NOVEMBRE DE 2018.

Crítica publicada a la Revista Musical Catalana

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica de concert: Mercedes Gancedo

El Primer Palau: La divertida maduresa de Mercedes Gancedo

EL PRIMER PALAU. Concert de cloenda. Mercedes Gancedo, soprano. Beatriz Miralles, piano. Cançons de Fauré, Debussy, Yoshinao Nakada, Strauss, Schumann, Wolf, Montsalvatge i Bernstein. PALAU DE LA MÚSICA. 28 DE NOVEMBRE DE 2018.

 

Crítica publicada a la Revista Musical Catalana

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica de concert: Benjamin Appl

Appl, seductor nocturn

LIFE VICTORIA. “La nit”. Benjamin Appl, baríton. Graham Johnson, piano. Lieder de Mozart, Schubert, Schumann, Mendelssohn, Brahms, Wolf i Strauss. FOYER DEL LICEU. 21 DE NOVEMBRE DE 2018.

 

Crítica publicada a la Revista Musical Catalana

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica de concert: Arcadi Volodos

Volodos: lliure des de la saviesa

IBERCAMERA. Arcadi Volodos, piano. Obres de Schubert, Rachmàninov i Skriabin. PALAU DE LA MÚSICA. 24 D’OCTUBRE DE 2018

 

Crítica publicada a la Revista Musical Catalana

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica de concert: OBC - Robert Treviño

El Bruckner endreçat de Treviño

TEMPORADA OBC. Dir.: Robert Treviño. Obres de Sofia Gubaidulina i Anton Bruckner.L’AUDITORI. 21 D’OCTUBRE DE 2018.

Crítica publicada a la Revista Musical Catalana

 

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica de concert: Orquestra Da Camera

Orquestra Da Camera: grans obres en grans interpretacions

TEMPORADA DE MÚSICA DE CAMBRA. Orquestra Da Camera. Antje Weithaas, violí concertino i directora. Obres de Richard Strauss, Benjamin Britten i Piotr Ílitx Txaikovski.L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 10 D’OCTUBRE DE 2018.

Crítica publicada a la Revista Musical Catalana

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica de concert: OBC - K. Ono - P. Anderszewski

Una bona "Patètica" amb massa metall

TEMPORADA OBC. Piotr Anderszweski, piano. Dir: Kazushi Ono.

Obres de Marcos Fernández, Béla Bartók i Piotr Ílitx Txaikovski. L'AUDITORI. 7 D'OCTUBRE DE 2018.

Crítica publicada a la Revista Musical Catalana

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica d'òpera: I Puritani

I PURITANI. AL LICEU

UN PARELL DE VEUS EXCEPCIONAL PER A UNS PURITANI RENOVATS

I Puritani de Vincenzo Bellini

Gianfranco Montresor, baix.
Marko Mimica, baix.  
Javier Camarena, tenor. 
Andrei Kymach, baríton. 
Emmanuel Faraldo, tenor. 
Lidia Vinyes-Curtis, mezzosoprano. 
Pretty Yende, soprano. 
Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 
Cor del Gran Teatre del Liceu. 
Christopher Franklin, direcció musical. 
Annilese Miskimmon, direcció escènica. 
Deborah Cohen, reposició de la direcció. 
Kally Lloyd-Jones, coreografia. 
Leslie Travers, escenografia i vestuari. 
Mark Jonathan, il·luminació. 
Coproducció Welsh National Opera, Danish National Opera i Gran Teatre del Liceu. Barcelona, 5 d'octubre de 2018.

________________________________________________________________

Una nova producció de I Puritani, la darrera òpera de Bellini, un títol molt estimat al Liceu, va servir per inaugurar la nova temporada. L'exigència vocal de I Puritani és temible i calen grans veus per aconseguir l'èxit en el dos papers protagonistes.

El Liceu es va assegurar el punt contractant una de les "parelles d'èxit" del belcantisme actual, la formada pel tenor mexicà Javier Camarena i per la jove soprano sud-africana Pretty Yende, una parella que aquesta temporada, en diferents títols, coincidirà en cinc ocasions en escenaris de tant prestigi com el Metropolitan o l'Òpera de Paris.

Es rumorejava que potser Camarena finalment no cantaria per malaltia. Res de res, pura especulació gratuïta per apujar l'expectació del públic la nit de la inauguració de la temporada. Camarena va cantar i ho va fer magníficament, Va fer proeses vocals que estan a l'abast de poquíssims tenors com ser capaç d'apianar de manera espectacular la sortida d'un Re sobreagut, el seu principal mèrit, però, va ser donar la temperatura expressiva exacta i una musicalitat exquisida a un paper, el d'Arturo, que se situa vocalment entre el belcantisme més tardà i un incipient romanticisme que ja demana veus més líriques i menys "di grazia". L'èxit de Camarena en un paper dificilíssim va ser total.

Gairebé al mateix nivell d'excel·lència va arribar Pretty Yende. Va treure bé, amb facilitat i ben timbrats, els nombrosos aguts de la seva partitura, va fer perfectament totes les notes picades, els salts d'octava i totes les "bogeries" vocals que exigeixen les escenes en que figura que Elvira s'ha tornat boja. Yende, però, encara ha de créixer més com artista. En aquest sentit, la diferència entre quan cantava sola o quan cantava en duo amb Camarena era reveladora. Sola, reservava, vigilava, ho feia tot bé, però es mantenia a una certa distància emocional del personatge; en canvi, quan Camarena, més experimentat que ella, literalment l'arrossegava cap al seu terreny, cap a una més gran calidesa expressiva, Yende millorava clarament. Gran èxit també el seu.

I Puritani té dos papers estel·lars però també ofereix música bellísima i gran oportunitats de lluïment al baríton i al baix en els papers de Sir Riccardo i Lord Giorgio respectivament. El baríton Andrei Kymach, que formava part del segon repartiment i que a darrera hora va haver de substituir al baríton anunciat, Mariusz Kwiecień, va complir amb suficiència però no va aprofitar les oportunitats de brillar que li oferia la seva partitura, una cosa similar va passar amb el baix Marko Mimica.

Correctes els comprimaris.

L'inici del cor va resultar molt decebedor, absolutament desconcentrat i irregular, semblava talment que el cor encara no havia tornat de vacances d'estiu. Poc a poc es va anar centrant i va acabar bé. L'orquestra, en canvi, en mans de Christopher Franklin va sonar prou bé des del principi.

Franklin va ser un director "a la Bonynge" va assegurar molt bé la concertació, va indicar molt bé als cantants, va bressolar les veus amb amor i, conscient que en belcantisme l'orquestra ha de ser la companya discreta, modesta, segura i fidel de les veus, va mantenir el so orquestral en un adequat segon terme.

La producció, una coproducció del Liceu amb la Welsh National Opera i la Danish National Opera venia signada per Annilese Miskimmon que debutava al Liceu amb aquests Puritani. Miskimmon, nascuda a Belfast, situa l'acció inicialment a Irlanda del Nord als anys setanta del segle XX, en el moment de l'enfrontament violent entre protestants i catòlics. En aquest context, una Elvira enamorada d'un enemic de la seva família, estressada i que abusa dels fàrmacs per evadir-se del conflicte, patirà  una greu crisi que la trasllada i ens trasllada a tots a l'Anglaterra de mitjan del segle XVII en el moment de l'enfrontament entre els puritans, partidaris de Cromwell i els catòlics, partidaris dels Estuard, que és on se situa l'acció original de I Puritani.

La intenció de Miskimmon rescatar dramàticament I Puritani per a la sensibilitats actuals intentant demostrar que el problema continua vigent, és lloable però la resolució teatral d'aquesta intenció no s'aconsegueix de manera satisfactòria.

Per començar la producció es lletja visualment i no està gaire ben il·luminada, per continuar, els codis per traslladar a l'espectador els continus canvis d'època entre el passat i el present, no són prou clars i tot plegat queda molt confús. Una producció, en definitiva, d'aquelles que necessiten "manual d'instruccions" per ser entesa sense que, al final, l'esforç quedi compensat per un resultat amb una gran força teatral.

La producció va rebre el dia de l'estrena una esbroncada inapel·lable, general i unànime. Un judici, el del públic, injust i excessivament dur tenint en compte que en aquest mateix teatre ens hem empassat coses molt pitjors sense que ningú obrís la boca.

Crítica d'òpera: I Puritani

A pair of exceptional voices for a renewed Puritani

Crítica de I Puritani publicada a Opera Online el 9 d'octubre

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica de concert: Matthias Goerne a Vilabertran

A la fi del Lied

SCHUBERTIADA A VILABERTRAN. Matthias Goerne, baríton. Alexander Schmalcz, piano. Lieder de Hans Pfitzner, Richard Wagner i Richard Strauss. CANÒNICA DE SANTA MARIA DE VILABERTRAN, 19 D’AGOST DE 2018.

Crítica publicada a la Revista Musical Catalana

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica de concert; Dalia Quartet - Iván Martín a Vilabertran

El Schubert més lluminós

SCHUBERTIADA A VILABERTRAN. Dalia Quartet. Iván Martín, piano. Ander Perrino, contrabaix. Obres de Haydn, Beethoven i Schubert. CANÒNICA DE SANTA MARIA DE VILABERTRAN, 19 D’AGOST DE 2018.

Crítica publicada a la Revista Musical Catalana

ANAR A LA CRÍTICA 

Crítica de concert: Tenebrae a Torroella de Montgrí

La llum de Tenebrae

FESTIVAL DE TORROELLA DE MONTGRÍ. Tenebrae. Xavier Puertas, contrabaix. Eva del Campo, orgue positiu. Nigel Short, director. Obres de Joan Cererols i Tomás Luis de Victoria. ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT GENÍS, 8 D’AGOST DE 2018.

Crítica publicada a la Revista Musical Catalana

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica de concert: Accademia Bizantina a Torroella de Montgrí

Òpera disfressada

FESTIVAL DE TORROELLA DE MONTGRÍ. Accademia Bizantina. Delphine Galou, contralt. Ottavio Dantone, clavicèmbal i direcció. Obres de Giovanni Lorenzo Gregori, Alessandro Stradella, Arcangelo Corelli, Claudio Monteverdi, Nicola Antonio Porpora, Francesco Geminiani, Niccolò Jomelli i Antonio Vivaldi. AUDITORI ESPAI TER, 1 D’AGOST DE 2018.

Crítica publicada a la Revista Musical Catalana

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica d'òpera: Rinaldo

Un bon ‘Rinaldo’ fet a casa

RINALDO de Georg Friedrich Händel. Xavier Sabata, contratenor. Núria Rial, soprano. Hillary Summers, contralt. Mary-Ellen Nesi, mezzosoprano. Juan Sancho, tenor. Josep-Ramon Olivé, baríton. Vesprés d’Arnadí. Dani Espasa, direcció musical i clave. Xavier Sabata, direcció artística i concepte escènic. Versió de concert. FESTIVAL DE PERALADA. ESGLÉSIA DEL CARME. 5 D’AGOST DE 2018.

Crítica publicada a la Revista Musical Catalana

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica d'òpera: La Favorite

La Favorite. AL LICEU

UNA FAVORITE RECICLADA TANCA LA TEMPORADA

La Favorite de Gaetano Donizetti

Clémentine Margaine, mezzosoprano (Léonor de Guzman) 

Michael Spyres, tenor (Fernand) 

Markus Werba, baríton (Alphonse XI)

Ante Jerkunica, baix (Balthazar) 

Miren Urbieta-Vega, soprano (Inès) 

Roger Padullés, tenor (Gaspar)

Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 

Cor del Gran Teatre del Liceu. 

Patrick Summers, direcció musical. 

Derek Gimpel, direcció escènica. 

Jean-Pierre Vergier, escenografia i vestuari. 

Dominique Borrini, il·luminació. 

Coproducció Gran Teatre del Liceu, Teatro Real de Madrid. 

Barcelona, 8 de juliol de 2018.

________________________________________________________________

El Liceu tanca la temporada amb la reposició, una mica sorprenent, del seu propi muntatge (coproducció amb el Teatro Real de Madrid) de la versió original en francès de La Favorite de Donizetti, una òpera que havia estat molt popular al Liceu al segle XIX i XX amb més de 200 representacions acumulades però que en la seva versió francesa només havia tingut 10 representacions, totes a principis del segle XXI .

La reposició sembla sorprenent perquè fa setze anys aquesta producció ja no va agradar gaire i ara no sembla que el resultat hagi de ser gaire diferent.

El 2002 aquesta Favorite estava dirigida escènicament per Ariel García Valdés i ara la direcció ha estat "actualitzada" per Derek Gimpel, els resultats, però, no són millors.

Aquest drama d'honor i banyes ambientat en una Espanya medieval totalment impossible, amb redempció final de la dona pecadora a través, com sempre, de la mort, avui costa molt de vendre al públic d'una manera satisfactòria i aquest muntatge reposat no ho soluciona.

L'escenografia de Jean-Pierre Vergier, bonica i ben realitzada però casual i aliena al drama, no resol el problema de l'enorme distància emocional amb què el públic d'avui viu La Favorite i el vistós i extravagant vestuari i del mateix Vergier introdueix un element de color que tampoc no soluciona res.

La Favorite és belcantisme pur, del millor, el belcantisme s'ha de cantar bé i si el cant funciona, les insuficiències dramàtiques passen, fins a cert punt, a segon terme. Com que aquesta Favorite va estar ben cantada, s'ha de considerar que la representació va ser un èxit.

En primer lloc cal destacar la labor de la mezzosoprano Clémentine Margaine que debutava al teatre. Amb una veu ampla de registre, potent, bona projecció, bona dicció i timbre carnós i càlid, Margaine va fer una Leonor de Guzmán de molt alt nivell i va ser la triomfadora de la nit.

Menys clara i precisa era la dicció del tenor nord-americà Michael Spyres, tot i així la valentia amb que atacà els nombrosos aguts estratosfèrics del paper de Fernand li van valer un gran èxit encara que l'esperat sobreagut a la seva ària culminant "Ange si pur" no quedés del tot net.

El baríton Markus Werba, també debutant al Liceu, va fer un Alphonse XI ben correcte però no pas memorable, el paper requeria més força, més presència vocal.

Ante Jerkunica, en canvi, a partir d'una veu de baix molt ben col·locada, amb gruix però sense pesantor, va fer brillar el paper fins a cert punt secundari del monjo Balthazar. Les seves amenaces al rei al final del segon acte feien realment por.

Molt i molt bé en el paper menor d'Inés la soprano Miren Urbieta-Vega i també molt bé el tenor Roger Padullés en el paper de Gaspar.

El cor va quedar irregular, no gaire bé el de dones a l'escena de l'illa de Lleó i millor el d'homes i les escenes corals mixtes.

Patrick Summers, d'ampli currículum belcantista, va assumir la direcció orquestral. Va aconseguir una cosa fonamental, concertar bé amb les veus, però no va obtenir una gran refinament sonor del conjunt instrumental.

Molt discutible i probablement errònia la decisió de fragmentar la música del ballet original de l'obra intercalant-la entre els actes, amb el teló abaixat, a mode d'intermezzo de circumstàncies. Aquella música de ballet, si s'hi posa, s'ha de ballar i si no es balla, és millor que no s'hi posi perquè, certament, musicalment és molt poca cosa i, a sobre, fragmentada, només feia nosa.

  

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online l'11  de juliol de 2018)

Crítica d'òpera: La Favorite

A recycled Favorite Closes the Liceu season

Crítica de La Favorite publicada a Opera Online l'11 de juliol

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica de concert: Rèquiem de Verdi al Festival de Peralada

UN ‘REQUIEM’ COM A PRINCIPI I COMIAT

FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Missa de Requiem de Giuseppe Verdi. Leah Crocetto, soprano. Ekaterina Gubanova, mezzosoprano. Charles Castronovo, tenor. Alexander Vinogradov, baix. Cor Intermezzo (José Luis Basso, preparació del cor). Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Dir.: Giampaolo Bisanti. AUDITORI PARC DEL CASTELL DE PERALADA. 5 DE JULIOL DE 2018.

Crítica publicada a la Revista Musical Catalana

ANAR ALA CRÍTICA

Crítica de concert: Cicle Joan Manén a l'Ateneu

CANÇONS PER REDESCOBRIR

CICLE DE MÚSICA CATALANA JOAN MANÉN. Marta Valero, mezzosoprano. Albert Guinovart, piano. Cançons d’Ezequiel Martín, Joan Manén, Enric Granados, Guillem Brugarolas, Baltasar Samper, Joaquim Serra, Manuel Oltra, Lluïsa Casagemas, Narcisa Freixas, Carme Karr, Ònia Farga, Mariona Vila i Mercè Torrens. ATENEU BARCELONÈS. 17 DE JUNY DE 2018.

Crítica publicada a la Revista Musical Catalana


ANAR A LA CRÍTICA

Crítica de concert: Rèquiem de Mozart a la Catedral

MOZART OMPLE LA CATEDRAL DE BARCELONA

ORQUESTRA SIMFÒNICA CAMERA MUSICAE. COR DE CAMBRA FRANCESC VALLS. Irene Mas, soprano. Gemma Coma-Alabert, contralt. Roger Padullés, tenor. Sebastià Peris, baix. Dir.: Salvador Mas. Requiem i Vesperae Solennes de Confessore de W. A. Mozart. CATEDRAL DE BARCELONA. 10 DE JUNY DE 2018.

Crítica publicada a la Revista Musical Catalana

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica d'òpera: Manon Lescaut

Manon Lescaut. AL LICEU

MANON A ELLIS ISLAND

Manon Lescaut de Giacomo Puccini

Liudmyla Monastyrska, soprano (Manon Lescaut).

David Bižić, baríton (Lescaut) 

Gregory Kunde, tenor (Renato Des Grieux)

Carlos Chausson, baix-baríton (Geronte di Ravoir).

Mikeldi Atxalandabaso, tenor (Edmondo).

Marc Pujol, baix (L'hostaler).

Carol Garcia, mezzosoprano (Un músic)

José Manuel Zapata, tenor (El mestre de ball)

Michael Borth, baríton (Un sergent)

David Sánchez, baix (Un comandant)

Jordi Casanova, tenor (El fanaler)

Albert Muntanyola, actor (Des Grieux de gran)

Orquestra del Gran Teatre del Liceu.

Cor del Gran Teatre del Liceu.

Emmanuel Villaume, direcció musical.

Davide Livermore, direcció escènica.

Davide Livermore i Giò Forma, escenografia.

Giusi Giustino, vestuari.

Nicolas Bovey, il·luminació.

Coproducció Gran Teatre del Liceu, Teatro di San Carlo (Nàpols), Palau de les Arts Reina Sofia (València). Barcelona, 7 de juny de 2018.

________________________________________________________________

La nova producció de Manon Lescaut presentada al Liceu, una coproducció amb el Teatro di San Carlo de Nàpols i el Palau de les Arts Reina Sofia de València, s'inicia a la novaiorquesa Ellis Island, un referent mundial en el tema de la immigració. Allí, un Des Grieux vell rememora el passat i la relació amorosa que, de jove, tingué amb Manon Lescaut. Tota l'òpera de Puccini se'ns presenta, doncs, com un immens "flash back". L'escenografia s'anirà transformat per mostrar-nos successivament la Plaça d'Amiens del primer acte, la mansió de Geronte di Ravoir al segon, el port de Le Havre al tercer, per tornar, finalment, al quart acte, a l'Ellis Island inicial que substitueix, violentant greument el libretto, el suposat desert de Louisiana on Puccini i els seus llibretistes van situar l'acció de l'obra.

Que l'escenografia traeixi la literalitat el text no es gens greu, a hores d'ara ja hi estem acostumats i si aquest és el preu que s'ha de pagar per accedir a nous significats, és perfectament assumible. Més greu és que al segon acte la mansió de Geronte es transformi en un aparatós bordell perquè això sí que tergiversa l'obra. El més greu, però, és fer girar Manon Lescaut al voltant de la immigració. El tema serà de gran actualitat, però ni l'Abbé Prévost, l'autor de la novel·la que va donar origen a l'opera ni, posteriorment, Puccini van tenir mai la intenció de presentar Manon Lescaut com un drama sobre la immigració. Fer-ho és pur oportunisme.

Aclarit això, cal remarcar que la producció és vistosa, ben il·luminada i ben realitzada materialment. La direcció d'escena manté una dramatúrgia absolutament tradicional i convencional pel que fa a l'enfocament i tractament dels personatges principals i s'agraeix que desenvolupi petites accions paral·leles en els personatges secundaris i el cor que globalment enriqueixen el resultat escènic.

Gregory Kunde és un tenor molt estimat al Liceu, el seu Des Grieux és genuïnament puccinià i poc "verista", no és un des Grieux cridat sinó cantat amb un bell legato, un fraseig rodó, una mezza voce elegant i una dicció clara. El veterà Kunde va començar reservant veu i escalfant-la poc a poc, per aquest motiu el seu "Dona non vidi mai" va passar una mica deslluït, però ja al segon acte va entrar en veu i d'aquí fins al final va estar molt bé. No dona físicament el personatge, però això, en òpera, es tradició perdonar-ho.

L'opulenta Lyudmilla Monastyrska tampoc no dona físicament el personatge de Manon, però també li ho perdonarem. La veu és important, amb bona projecció, al principi va resultar una mica rude, però també ella va anar entrant en veu, va fer un bon segon acte, va estar bé en el gran duo del darrer acte i va coronar l'actuació amb un "Sola, perduta, abbandonata" que va merèixer càlids aplaudiments del públic.

Qui va estar bé, tant vocalment com escènicament, des del principi fins el final va ser Carlos Chausson en el paper de Geronte di Ravoir. La seva fiabilitat és absoluta, tenir Carlos Chausson en un repartiment és, a hores d'ara, com tenir una pòlissa d'assegurances contra qualsevol accident.

Correcte David Bižić en el paper de Lescaut i correctes també tots els intèrprets dels nombrosos papers secundaris. Bé, també, el cor.

Emmanuel Villaume, debutant al teatre, va oferir una direcció musical globalment satisfactòria, sense gran relleu ni grans èmfasis en els moments més lírics, però sense estridències, equilibrada en les diverses seccions orquestrals i amb alguns matisos, especialment en els fustes, de fina bellesa.

  

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online l'11  de juny de 2018)

Crítica d'òpera: Manon Lescaut

Manon in Ellis Island, at the Liceu

Crítica de Manon Lescaut publicada a Opera Online l'11 de juny

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica de concert: Concert Strauss al Liceu

Tres formes straussianes de morir

CONCERT RICHARD STRAUSS. Jacquelyn Wagner, soprano. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Josep Pons. Obres de Richard Strauss. LICEU. 28 D’ABRIL DE 2018.

Crítica publicada a la Revista Musical Catalana

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica d'òpera: Demon al Liceu

Demon. AL LICEU

EL DIMONI S'ENAMORA

Demon d'Anton Rubinstein

Alexander Tsymbalyuk, baix (Príncep Gudal). 
Asmik Grigorian, soprano (Tamara).
Igor Morozov, tenor (Príncep Sinodal).
Roman Ialcic, baix (Servent de Sinodal).
Larisa Kostyuk, mezzosoprano (Mainadera de Tamara).
Egils Silins, baix-baríton (Dimoni).
Antoni Comas, tenor (Missatger).
Yuriy Mynenko, contratenor (Àngel).
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Mikhail Tatarnikov, direcció musical.
Dmitry Bertman, direcció escènica.
Hartmut Schörghofer, escenografia i vestuari.
Coproducció Gran Teatre del Liceu, Helikon Opera (Moscou), Staatstheater Nürnberg i Opéra National Bordeaux.
Barcelona, 29 d'abril de 2018.

________________________________________________________________

Xavier Pujol

L'òpera Demon, d'Anton Rubinstein, sobre libreto de Pavel Alexandrovich Viskovatov basat en el poema homònim de Mikhail Lermontov, estrenada el 1875, es va representar sovint a Rússia a les darreries del segle XIX però avui és una òpera fora del repertori, gairebé una raresa.

Que el Teatre del Liceu decidís participar en una coproducció d'aquest títol juntament amb l'Helikon Opera de Moscou, l'Staatstheater de Nürnberg i l'Opéra National de Bordeaux va semblar una greu frivolitat a bona part dels abonats que opinaven que hi havia molts altres títols mes "rendibles" que aquest per coproduir.

Després de l'estrena, s'ha de donar la raó, per una vegada, al teatre: va ser una bona idea i és molt probable que en els propers anys aquest Demon circuli amb èxit per Europa associada al nom del Liceu i que, sense arribar a esdevenir popular, gràcies a aquesta nova producció Demon deixi de ser un títol absolutament minoritàri.

L'aposta visual de Dmitry Bertman, director de l'Helikon Opera i director d'escena d'aquesta producció i de l'escenògraf Hartmut Schörghofer és forta. Tota l'acció es desenvolupa dins un immens cilindre de fusta inspirat en el quadre L'ascensió dels benaurats de Hyeronimus Bosch (circa 1500), al fons d'aquest tub que connecta el cel, la terra i l'infern, una gran esfera mòbil de sis metres de diàmetre allotja al seu interior un projector de vídeo que utilitza l'esfera com pantalla. Per als cantants aquesta sorprenent escenografia és incòmode de circular i per al cor, gairebé impossible, però visualment l'efecte és potentíssim, subjugant i acústicament va perfecte perquè projecta amb força les veus cap al públic.

Amb importants retallades (entre elles el ballet) que redueixen l'obra a poc més de dues hores i mitja de duració, aquest Demon ens presenta un dimoni pertorbadorament humà, cansat d'escampar el mal pel món -els humans ja fan prou bé aquesta feina sense la seva ajuda- que intentarà, infructuosament, redimir-se a través de l'amor. Al final, el dimoni és un personatge que desvetlla la pietat, la comprensió i l'empatia de l'espectador, mentre l'àngel acaba convertit en un gairebé odiós guardià de la llei insensible al patiment. Sorprenent.

No tot és encertat en la dramatúrgia, però sí que hi ha algunes troballes que afegeixen nous significats a l'obra. Que l'àngel, un paper inicialment per a mezzosoprano, sigui confiat a un contratenor que porta el mateix vestit que el dimoni però amb els colors invertits, ens remet a una dualitat dins d'una simetria visual. Són dos aspectes d'una sola cosa.

La interpretació va tenir un molt bon nivell vocal i un correcte nivell instrumental. Mikhail Tatarnikov, el director musical, va assegurar bé una partitura orquestral que, malgrat la presència d'alguns "orientalismes" sonava força més germànica que no pas russa. Va semblar que en molt moments s'hauria pogut intentar anar més enllà en intensitat expressiva i que tot plegat, instrumentalment va quedar una mica fred i distanciat. En qualsevol cas sempre va ser correcte.

Les veus van ser el millor. La jove soprano Asmik Gregorian, que en el paper de Tamara figura que enamora el dimoni, va enamorar també el públic. La veu, de soprano lírica, és bonica amb bona projecció, homogènia. Escènicament va saber fer evolucionar el seu personatge cap a la transcendència i la seva actuació en el llarg duo final amb el dimoni, de molt el millor moment de l'obra, va ser esplèndida.

Egils Silins, especialista en aquest paper, que substituïa Dmitry Hvorostovsky, mort el passat novembre, el qual havia mostrat gran interès en participar en aquest muntatge des del seus inicis. Silins va fer un dimoni excel·lent des de tots els punts de vista tant vocals com escènics, subratllant amb molt encert l'humaníssim patiment del personatge.

Molt correctes tots els demés, el tenor Igor Morozov en el paper de Príncep Sinodal, Roman Ialcic en el paper del servent, Alexander Tsymbalyuk en el paper de Príncep Gudal, Larisa Kostyuk, la mainadera, Antoni Comas, el missatger i Yuriy Mynenko, l'àngel.

El cor, incomodíssim a l'escenari per la manca d'espai i la inclinació del sol, va complir molt i molt bé amb una òpera en rus que està totalment fora del seu repertori. De moment.

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online l'1  de maig de 2018)

Crítica d'òpera: Demon al Liceu

Demon at the Liceu: The Demon falls in love at the Liceu

Crítica de Demon del Liceu publicada a Opera Online l'1 de maig

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica de concert: Mahler Chamber Orchestra - Daniele Gatti

Gatti, la ‘Novena’ i el mòbil

PALAU 100. Mahler Chamber Orchestra. Orfeó Català. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Marina Rebeka, soprano. Natascha Petrinsky, mezzosoprano. Torsten Kerl, tenor. Luca Pisaroni, baix-baríton. Dir.: Daniele Gatti. Novena Simfonia de Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 26 D’ABRIL DE 2018.

Crítica publicada a la Revista Musical Catalana 

ANAR A LA CRÍTICA