dimarts, 12 de juny del 2018

Crítica d'òpera: Manon Lescaut

Manon Lescaut. AL LICEU


MANON A ELLIS ISLAND


Manon Lescaut de Giacomo Puccini

Liudmyla Monastyrska, soprano (Manon Lescaut).
David Bižić, baríton (Lescaut) 
Gregory Kunde, tenor (Renato Des Grieux)
Carlos Chausson, baix-baríton (Geronte di Ravoir).
Mikeldi Atxalandabaso, tenor (Edmondo).
Marc Pujol, baix (L'hostaler).
Carol Garcia, mezzosoprano (Un músic)
José Manuel Zapata, tenor (El mestre de ball)
Michael Borth, baríton (Un sergent)
David Sánchez, baix (Un comandant)
Jordi Casanova, tenor (El fanaler)
Albert Muntanyola, actor (Des Grieux de gran)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Emmanuel Villaume, direcció musical.
Davide Livermore, direcció escènica.
Davide Livermore i Giò Forma, escenografia.
Giusi Giustino, vestuari.
Nicolas Bovey, il·luminació.
Coproducció Gran Teatre del Liceu, Teatro di San Carlo (Nàpols), Palau de les Arts Reina Sofia (València). Barcelona, 7 de juny de 2018.
________________________________________________________________

La nova producció de Manon Lescaut presentada al Liceu, una coproducció amb el Teatro di San Carlo de Nàpols i el Palau de les Arts Reina Sofia de València, s'inicia a la novaiorquesa Ellis Island, un referent mundial en el tema de la immigració. Allí, un Des Grieux vell rememora el passat i la relació amorosa que, de jove, tingué amb Manon Lescaut. Tota l'òpera de Puccini se'ns presenta, doncs, com un immens "flash back". L'escenografia s'anirà transformat per mostrar-nos successivament la Plaça d'Amiens del primer acte, la mansió de Geronte di Ravoir al segon, el port de Le Havre al tercer, per tornar, finalment, al quart acte, a l'Ellis Island inicial que substitueix, violentant greument el libretto, el suposat desert de Louisiana on Puccini i els seus llibretistes van situar l'acció de l'obra.
Que l'escenografia traeixi la literalitat el text no es gens greu, a hores d'ara ja hi estem acostumats i si aquest és el preu que s'ha de pagar per accedir a nous significats, és perfectament assumible. Més greu és que al segon acte la mansió de Geronte es transformi en un aparatós bordell perquè això sí que tergiversa l'obra. El més greu, però, és fer girar Manon Lescaut al voltant de la immigració. El tema serà de gran actualitat, però ni l'Abbé Prévost, l'autor de la novel·la que va donar origen a l'opera ni, posteriorment, Puccini van tenir mai la intenció de presentar Manon Lescaut com un drama sobre la immigració. Fer-ho és pur oportunisme.
Aclarit això, cal remarcar que la producció és vistosa, ben il·luminada i ben realitzada materialment. La direcció d'escena manté una dramatúrgia absolutament tradicional i convencional pel que fa a l'enfocament i tractament dels personatges principals i s'agraeix que desenvolupi petites accions paral·leles en els personatges secundaris i el cor que globalment enriqueixen el resultat escènic.
Gregory Kunde és un tenor molt estimat al Liceu, el seu Des Grieux és genuïnament puccinià i poc "verista", no és un des Grieux cridat sinó cantat amb un bell legato, un fraseig rodó, una mezza voce elegant i una dicció clara. El veterà Kunde va començar reservant veu i escalfant-la poc a poc, per aquest motiu el seu "Dona non vidi mai" va passar una mica deslluït, però ja al segon acte va entrar en veu i d'aquí fins al final va estar molt bé. No dona físicament el personatge, però això, en òpera, es tradició perdonar-ho.
L'opulenta Lyudmilla Monastyrska tampoc no dona físicament el personatge de Manon, però també li ho perdonarem. La veu és important, amb bona projecció, al principi va resultar una mica rude, però també ella va anar entrant en veu, va fer un bon segon acte, va estar bé en el gran duo del darrer acte i va coronar l'actuació amb un "Sola, perduta, abbandonata" que va merèixer càlids aplaudiments del públic.
Qui va estar bé, tant vocalment com escènicament, des del principi fins el final va ser Carlos Chausson en el paper de Geronte di Ravoir. La seva fiabilitat és absoluta, tenir Carlos Chausson en un repartiment és, a hores d'ara, com tenir una pòlissa d'assegurances contra qualsevol accident.
Correcte David Bižić en el paper de Lescaut i correctes també tots els intèrprets dels nombrosos papers secundaris. Bé, també, el cor.
Emmanuel Villaume, debutant al teatre, va oferir una direcció musical globalment satisfactòria, sense gran relleu ni grans èmfasis en els moments més lírics, però sense estridències, equilibrada en les diverses seccions orquestrals i amb alguns matisos, especialment en els fustes, de fina bellesa.
  
Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online l'11  de juny de 2018)


Crítica d'òpera: Manon Lescaut

Manon in Ellis Island, at the Liceu

Crítica de Manon Lescaut publicada a Opera Online l'11 de juny



dilluns, 11 de juny del 2018

Crítica de concert: Concert Strauss al Liceu

Tres formes straussianes de morir

CONCERT RICHARD STRAUSS. Jacquelyn Wagner, soprano. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Josep Pons. Obres de Richard Strauss. LICEU. 28 D’ABRIL DE 2018.


Crítica publicada a la Revista Musical Catalana


ANAR A LA CRÍTICA

Crítica d'òpera: Demon al Liceu

Demon. AL LICEU


EL DIMONI S'ENAMORA


Demon d'Anton Rubinstein

Alexander Tsymbalyuk, baix (Príncep Gudal). 
Asmik Grigorian, soprano (Tamara).
Igor Morozov, tenor (Príncep Sinodal).
Roman Ialcic, baix (Servent de Sinodal).
Larisa Kostyuk, mezzosoprano (Mainadera de Tamara).
Egils Silins, baix-baríton (Dimoni).
Antoni Comas, tenor (Missatger).
Yuriy Mynenko, contratenor (Àngel).
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Mikhail Tatarnikov, direcció musical.
Dmitry Bertman, direcció escènica.
Hartmut Schörghofer, escenografia i vestuari.
Coproducció Gran Teatre del Liceu, Helikon Opera (Moscou), Staatstheater Nürnberg i Opéra National Bordeaux.
Barcelona, 29 d'abril de 2018.
________________________________________________________________
Xavier Pujol
L'òpera Demon, d'Anton Rubinstein, sobre libreto de Pavel Alexandrovich Viskovatov basat en el poema homònim de Mikhail Lermontov, estrenada el 1875, es va representar sovint a Rússia a les darreries del segle XIX però avui és una òpera fora del repertori, gairebé una raresa.
Que el Teatre del Liceu decidís participar en una coproducció d'aquest títol juntament amb l'Helikon Opera de Moscou, l'Staatstheater de Nürnberg i l'Opéra National de Bordeaux va semblar una greu frivolitat a bona part dels abonats que opinaven que hi havia molts altres títols mes "rendibles" que aquest per coproduir.
Després de l'estrena, s'ha de donar la raó, per una vegada, al teatre: va ser una bona idea i és molt probable que en els propers anys aquest Demon circuli amb èxit per Europa associada al nom del Liceu i que, sense arribar a esdevenir popular, gràcies a aquesta nova producció Demon deixi de ser un títol absolutament minoritàri.
L'aposta visual de Dmitry Bertman, director de l'Helikon Opera i director d'escena d'aquesta producció i de l'escenògraf Hartmut Schörghofer és forta. Tota l'acció es desenvolupa dins un immens cilindre de fusta inspirat en el quadre L'ascensió dels benaurats de Hyeronimus Bosch (circa 1500), al fons d'aquest tub que connecta el cel, la terra i l'infern, una gran esfera mòbil de sis metres de diàmetre allotja al seu interior un projector de vídeo que utilitza l'esfera com pantalla. Per als cantants aquesta sorprenent escenografia és incòmode de circular i per al cor, gairebé impossible, però visualment l'efecte és potentíssim, subjugant i acústicament va perfecte perquè projecta amb força les veus cap al públic.
Amb importants retallades (entre elles el ballet) que redueixen l'obra a poc més de dues hores i mitja de duració, aquest Demon ens presenta un dimoni pertorbadorament humà, cansat d'escampar el mal pel món -els humans ja fan prou bé aquesta feina sense la seva ajuda- que intentarà, infructuosament, redimir-se a través de l'amor. Al final, el dimoni és un personatge que desvetlla la pietat, la comprensió i l'empatia de l'espectador, mentre l'àngel acaba convertit en un gairebé odiós guardià de la llei insensible al patiment. Sorprenent.
No tot és encertat en la dramatúrgia, però sí que hi ha algunes troballes que afegeixen nous significats a l'obra. Que l'àngel, un paper inicialment per a mezzosoprano, sigui confiat a un contratenor que porta el mateix vestit que el dimoni però amb els colors invertits, ens remet a una dualitat dins d'una simetria visual. Són dos aspectes d'una sola cosa.
La interpretació va tenir un molt bon nivell vocal i un correcte nivell instrumental. Mikhail Tatarnikov, el director musical, va assegurar bé una partitura orquestral que, malgrat la presència d'alguns "orientalismes" sonava força més germànica que no pas russa. Va semblar que en molt moments s'hauria pogut intentar anar més enllà en intensitat expressiva i que tot plegat, instrumentalment va quedar una mica fred i distanciat. En qualsevol cas sempre va ser correcte.
Les veus van ser el millor. La jove soprano Asmik Gregorian, que en el paper de Tamara figura que enamora el dimoni, va enamorar també el públic. La veu, de soprano lírica, és bonica amb bona projecció, homogènia. Escènicament va saber fer evolucionar el seu personatge cap a la transcendència i la seva actuació en el llarg duo final amb el dimoni, de molt el millor moment de l'obra, va ser esplèndida.
Egils Silins, especialista en aquest paper, que substituïa Dmitry Hvorostovsky, mort el passat novembre, el qual havia mostrat gran interès en participar en aquest muntatge des del seus inicis. Silins va fer un dimoni excel·lent des de tots els punts de vista tant vocals com escènics, subratllant amb molt encert l'humaníssim patiment del personatge.
Molt correctes tots els demés, el tenor Igor Morozov en el paper de Príncep Sinodal, Roman Ialcic en el paper del servent, Alexander Tsymbalyuk en el paper de Príncep Gudal, Larisa Kostyuk, la mainadera, Antoni Comas, el missatger i Yuriy Mynenko, l'àngel.
El cor, incomodíssim a l'escenari per la manca d'espai i la inclinació del sol, va complir molt i molt bé amb una òpera en rus que està totalment fora del seu repertori. De moment.


Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online l'1  de maig de 2018)

Crítica d'òpera: Demon al Liceu

Demon at the Liceu: The Demon falls in love at the Liceu


Crítica de Demon del Liceu publicada a Opera Online l'1 de maig



Crítica de concert: Mahler Chamber Orchestra - Daniele Gatti


Gatti, la ‘Novena’ i el mòbil

PALAU 100. Mahler Chamber Orchestra. Orfeó Català. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Marina Rebeka, soprano. Natascha Petrinsky, mezzosoprano. Torsten Kerl, tenor. Luca Pisaroni, baix-baríton. Dir.: Daniele Gatti. Novena Simfonia de Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 26 D’ABRIL DE 2018.

Crítica publicada a la Revista Musical Catalana 

Crítica de concert: Emergents Music Festival

Triple concert d’emergents amb Debussy al fons

EMERGENTS BARCELONA MUSIC FESTIVAL. Agnès Mauri, viola & Benedek Horváth, piano. Albert Cano Smit, piano. Kebyart Ensemble. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 9 D’ABRIL DE 2018.


Crítica publicada a la Revista Musical Catalana