Manon Lescaut. AL LICEU
MANON A ELLIS ISLAND
Manon Lescaut de Giacomo Puccini
Liudmyla Monastyrska, soprano (Manon Lescaut).
Liudmyla Monastyrska, soprano (Manon Lescaut).
David Bižić, baríton (Lescaut)
Gregory Kunde, tenor (Renato Des Grieux)
Carlos Chausson, baix-baríton (Geronte di Ravoir).
Mikeldi Atxalandabaso,
tenor (Edmondo).
Marc Pujol, baix (L'hostaler).
Carol Garcia, mezzosoprano (Un músic)
José Manuel Zapata, tenor (El mestre de ball)
Michael Borth, baríton (Un sergent)
David Sánchez, baix (Un comandant)
Jordi Casanova, tenor (El fanaler)
Albert
Muntanyola, actor (Des Grieux de gran)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del
Liceu.
Emmanuel Villaume, direcció musical.
Davide Livermore, direcció
escènica.
Davide Livermore i Giò Forma, escenografia.
Giusi Giustino, vestuari.
Nicolas Bovey, il·luminació.
Coproducció Gran Teatre del Liceu, Teatro di San
Carlo (Nàpols), Palau de les Arts Reina Sofia (València). Barcelona, 7 de juny
de 2018.
________________________________________________________________
La nova producció de Manon Lescaut presentada al Liceu, una
coproducció amb el Teatro di San Carlo de Nàpols i el Palau de les Arts Reina
Sofia de València, s'inicia a la novaiorquesa Ellis Island, un referent
mundial en el tema de la immigració. Allí, un Des Grieux vell rememora el
passat i la relació amorosa que, de jove, tingué amb Manon Lescaut. Tota
l'òpera de Puccini se'ns presenta, doncs, com un immens "flash back".
L'escenografia s'anirà transformat per mostrar-nos successivament la Plaça
d'Amiens del primer acte, la mansió de Geronte di Ravoir al segon, el port de
Le Havre al tercer, per tornar, finalment, al quart acte, a l'Ellis Island
inicial que substitueix, violentant greument el libretto, el suposat desert de
Louisiana on Puccini i els seus llibretistes van situar l'acció de l'obra.
Que l'escenografia traeixi la literalitat el text no es gens greu, a hores
d'ara ja hi estem acostumats i si aquest és el preu que s'ha de pagar per
accedir a nous significats, és perfectament assumible. Més greu és que al segon
acte la mansió de Geronte es transformi en un aparatós bordell perquè això sí
que tergiversa l'obra. El més greu, però, és fer girar Manon Lescaut al
voltant de la immigració. El tema serà de gran actualitat, però ni l'Abbé
Prévost, l'autor de la novel·la que va donar origen a l'opera ni,
posteriorment, Puccini van tenir mai la intenció de presentar Manon Lescaut
com un drama sobre la immigració. Fer-ho és pur oportunisme.
Aclarit això, cal remarcar que la producció és vistosa, ben il·luminada i
ben realitzada materialment. La direcció d'escena manté una dramatúrgia
absolutament tradicional i convencional pel que fa a l'enfocament i tractament
dels personatges principals i s'agraeix que desenvolupi petites accions
paral·leles en els personatges secundaris i el cor que globalment enriqueixen
el resultat escènic.
Gregory Kunde és un tenor molt estimat al Liceu, el seu Des Grieux és
genuïnament puccinià i poc "verista", no és un des Grieux cridat sinó
cantat amb un bell legato, un fraseig rodó, una mezza voce
elegant i una dicció clara. El veterà Kunde va començar reservant veu i
escalfant-la poc a poc, per aquest motiu el seu "Dona non vidi mai"
va passar una mica deslluït, però ja al segon acte va entrar en veu i d'aquí
fins al final va estar molt bé. No dona físicament el personatge, però això, en
òpera, es tradició perdonar-ho.
L'opulenta Lyudmilla Monastyrska tampoc no dona físicament el personatge de
Manon, però també li ho perdonarem. La veu és important, amb bona projecció, al
principi va resultar una mica rude, però també ella va anar entrant en veu, va
fer un bon segon acte, va estar bé en el gran duo del darrer acte i va coronar
l'actuació amb un "Sola, perduta, abbandonata" que va merèixer
càlids aplaudiments del públic.
Qui va estar bé, tant vocalment com escènicament, des del principi fins el
final va ser Carlos Chausson en el paper de Geronte di Ravoir. La seva
fiabilitat és absoluta, tenir Carlos Chausson en un repartiment és, a hores
d'ara, com tenir una pòlissa d'assegurances contra qualsevol accident.
Correcte David Bižić en el paper de Lescaut i
correctes també tots els intèrprets dels nombrosos papers secundaris. Bé,
també, el cor.
Emmanuel Villaume, debutant al teatre, va oferir una direcció
musical globalment satisfactòria, sense gran relleu ni grans èmfasis en els
moments més lírics, però sense estridències, equilibrada en les diverses
seccions orquestrals i amb alguns matisos, especialment en els fustes, de fina
bellesa.
Xavier Pujol
(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online l'11 de juny de 2018)
