dilluns, 30 de desembre del 2019
Crítica de concert: Orquestra de Cadaqués
BCN CLÀSSICS
L’adéu de l’Orquestra de Cadaqués
Orquestra de Cadaqués. Cor Estatal de Letònia. Martin Fröst, clarinet. Ricarda Merbeth, soprano. Olesya Petrova, mezzosoprano. Josep Bros, tenor. Steven Humes, baix. Dir.: Gianandrea Noseda. Obres de Mozart i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 11 DE DESEMBRE DE 2019.
ANAR A LA CRÍTICA
diumenge, 22 de desembre del 2019
Crítica d'òpera: Cavalleria rusticana - Pagliacci
LICEU
CAVALLERIA - PAGLIACCI: EL GRAN "TOUR DE FORCE" D'ALAGNA
Cavalleria rusticana de Pietro Mascagni. Elena Pankratova, soprano. Mercedes Gancedo, soprano, Roberto Alagna, tenor. Gabriele Viviani, baríton. Elena Zilio, mezzosoprano. Pagliacci de Ruggero Leoncavallo. Aleksandra Kurzak, soprano. Roberto Alagna, tenor. Gabriele Viviani, baríton. Vicenç Esteve, tenor. Duncan Rock, baríton. Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Cor del Gran Teatre del Liceu. Henrik Nánási, direcció musical. Damiano Michieletto, direcció escènica. Eleonora Gravagnola, reposició. Paolo Fantin, escenografia. Alessandro Carletti, il·luminació. Coproducció Royal Opera House Covent Garden (Londres), La Monnaie (Brusel·les), Opera Australia (Sidney) i The Göteborg Opera. Barcelona, 5 de desembre de 2019.
Xavier Pujol
S'acosta Nadal i el Liceu, com fan molts altres teatres, ha decidit, un any més, oferir una programació atractiva per a aquell públic no especialitzat que en aquestes dates de celebracions decideix, potser per única vegada al llarg de la temporada, anar una nit a l'òpera.
En aquesta ocasió l'oferta ha consistit en el tradicional doble programa integrat per Cavalleria rusticana i Pagliacci, la cèlebre parella d'òperes curtes veristes que la tradició ha convertit en un matrimoni indissoluble.
Per reforçar la indissolubilitat de la parella, el Liceu ha triat la celebrada producció d'aquests dos títols signada per Damiano Michieletto presentada amb èxit al Royal Opera House londinenc i que va obtenir el 2016 el premi Lawrence Olivier al millor espectacle operístic.
En la intel·ligent proposta de Michieletto les dues òperes, bo i respectant la literalitat de la música de cadascuna, s'entrellacen com si fossin dos capítols d'una mateixa història. D'aquesta manera, Pagliacci transcorre en el mateix petit poble italià on té lloc la tragèdia de Cavalleria rusticana i alguns personatges de cadascuna de les òperes apareixen, en papers muts, en l'acció escènica de l'altra. Això passa de manera especial en els coneguts intermezzi. En el de Cavalleria es veu com Nedda festeja amb Silvio i en el de Pagliacci veiem com Mamma Lucia acull una Santuzza penedida d'haver causat la mort de Turiddu amb la seva denúncia.
A més d'intel·ligent la proposta és pertinent. Les dues òperes són molt pròximes en estil, es van estrenar amb només dos anys de diferència i les dues giren al voltant de la gelosia, la venjança i l'assassinat en una Itàlia rural, religiosa i pobra.
La resolució escènica de la proposta de Michieletto va ser brillant. L'escenografia giratòria creada per Paolo Fantin va funcionar prou bé per explicar les històries, va estar ben il·luminada per Alessandro Carletti i la direcció d'actors era completa, pertinent i acurada. El resultat va ser una bona proposta escènica nova i fàcilment comprensible per a uns títols arxiconeguts.
Cantar els dos papers principals de tenor de Cavalleria rusticana i Pagliacci, dos papers exigents i difícils, en una mateixa sessió no és cap novetat, però resoldre aquest "tour de force" al nivell amb què ho va fer Roberto Alagna no és gaire freqüent.
Com a Turiddu, Alagna va estar bé de veu, potent i brillant, però amb un excessiva tendència a cantar uniformement forte, amb pocs matisos i fraseig pla; en Pagliacci va estar sensacional en tot moment i el seu "Vesti la giubba" va ser antològic. En la seva esplèndida maduresa, Alagna deu ser un dels pocs tenors capaços d'enfrontar el repte de cantar Turiddu i Canio en una mateixa sessió i d'entre aquests pocs és gairebé segur que és el millor.
El baríton Gabriele Viviani, també va interpretar dos personatges, a Cavalleria va cantar la part d'Alfio i a Pagliacci la de Tonio. El repte no té l'exigència de la part protagonista de tenor, però també presenta prou dificultat. Ell també va estar millor en Pagliacci que en Cavalleria.
Com a Santuzza el Liceu va presentar una cantant que debutava al teatre, la soprano russa Elena Pankratova, una cantant de veu potent però poc adequada al paper i que amb una brillantor una mica àcida i metàl·lica a la zona aguda, sembla més idònia per al repertori germànic i eslau.
Com a Nedda vam tenir la soprano polonesa Aleksandra Kurzak que, amb veu adequada, va excel·lir en la interpretació del personatge omplint-lo de matisos.
Excel·lents també la Mamma Lucia i la Lola de Cavalleria interpretades respectivament per Elena Zilio i Mercedes Gancedo i el Beppe de Pagliacci cantat per Vicenç Esteve.
Molt decebedor, a Pagliacci, el Silvio del nord-americà Duncan Rock.
El cor va estar molt bé en dues òperes que li permeten intervencions importants i l'orquestra va presentar un rendiment inferior a l'esperat. La direcció d'Henrik Nánási a la nit de l'estrena va ser només correcta, sense cap relleu i amb algun problema de concertació.
(Versió original, en català, de la crítica que es va publicar a Opera Online el 5 de desembre de 2019)
Crítica d'òpera: Cavalleria rusticana - Pagliacci
Cavalleria - Pagliacci: Alagna's Great Tour de Force
Crítica de Cavalleria rusticana i Pagliacci publicada a Opera Online el 5 de desembre
ANAR A LA CRÍTICA
Critica de concert: OBC - Josep Pons
TEMPORADA OBC
Una òpera d’obscura bellesa
Rinat Shaham, mezzosoprano. Robert Bork, baríton. Dir.: Josep Pons. Obres de Dvóřak, Brahms i Bartók. L’AUDITORI. 24 DE NOVEMBRE DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica d'òpera: Doña Francisquita
LICEU
RESCATAR DOÑA FRANCISQUITA
Doña Francisquita d'Amadeu Vives. María José Moreno, soprano. Ana Ibarra, mezzosoprano, María José Suárez, mezzosoprano. Celso Albelo, tenor. Miguel Sola, baríton. Alejandro del Cerro, tenor. Isaac Galán, baríton. Lucero Tena, castanyoles. Gonzalo de Castro, actor. Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Cor del Gran Teatre del Liceu. Óliver Díaz, direcció musical. Lluís Pasqual, direcció escènica. Leo Castaldi, reposició. Coroducció Gran Teatre del Liceu, Teatro de la Zarzuela (Madrid), Opéra de Lausanne. Barcelona, 10 de novembre de 2019.
Xavier Pujol.
No és fàcil explicar que és Doña Francisquita, ni aclarir una mica l'enorme pes de les connotacions de tota mena que pesen sobre aquest títol fins l'extrem de gairebé esclafar-lo i fer-lo impossible.
Per començar, Doña Francisquita, estrenada el 1923 a Madrid, no és una òpera, es una zarzuela, és a dir una obra musical que, com el singspiel alemany, alterna parts cantades amb parts parlades. En segon lloc, Doña Francisquita és l'obra mestra d'Amadeu Vives (1871 - 1932) un compositor català que després d'haver fundat l'Orfeó Català, una de les institucions musicals de més prestigi de Catalunya, lligada des dels seus orígens al catalanisme polític, decidí, a principis de segle XX, desenvolupar la seva activitat professional a Madrid. Una "traïció" que a Catalunya, molts, no van perdonar mai. Potser a Europa costi d'entendre això, però en el context de les "difícils" relacions entre Espanya i Catalunya, s'entén perfectament.
Per agreujar més el problema Doña Francisquita és, entre moltes altres coses, un cant exaltat a la ciutat de Madrid i a la seva gent. Cada cinc minuts algun personatge crida "Viva Madrid" o alguna cosa similar. Ni París ni Viena, ciutats orgulloses d'elles mateixes i amb llarga tradició musical no tenen dedicada una obra similar.
Més connotacions encara, la zarzuela, en general, com també va passar amb el flamenco o amb les corridas¸ va ser un refugi cultural del franquisme per mostrar amb orgull a la pròpia població l'originalitat i singularitat d'una Espanya que, dominada per una dictadura, vivia d'esquena a Europa en tots els sentits.
Amb els pas dels anys la zarzuela va anar quedant arraconada i mentre el teatre i l'òpera es renovaven amb noves propostes que barrejaven encerts i errors, la zarzuela anava quedant com un refugi de nostàlgics que enyoraven esplendors antigues i que, en un error gravíssim, defensaven suposades "pureses" quan, per sort, el teatre és una de les formes d'expressió artística més fecundament "impures".
En aquest context ràpidament dibuixat arriba el projecte de coproducció de Doña Francisquita entre el Teatro de la Zarzuela de Madrid que, com el seu nom indica és un dels "temples" de la zarzuela, el Teatre del Liceu i L'Opéra de Lausanne. La direcció escènica va ser confiada a Lluís Pasqual, un director d'escena català amb àmplia experiència operística que ha treballat a tota Europa.
La proposta de Pasqual és complexa, en primer lloc ha eliminat les parts parlades que han estat substituïdes per la narració d'un actor, un excel·lent Gonzalo de Castro, amb textos totalment nous. Perquè l'obra no se li converteixi en una versió de concert amb narrador, el primer acte es desenvolupa el 1934 en un estudi de gravació on se suposa que s'està fent una versió en disc de l'obra, el segon en un plató de televisió de 1964, l'època en què, en ple franquisme, es feien a la televisió espanyola retransmissions en directe de zarzuelas. El tercer acte transcorre en època actual, en el curs d'un assaig general de l'obra en un teatre.
Enmig de tot això, una aclucada d'ull de Pasqual: la supressió de les parts parlades sempre és resultat de la trucada telefònica d'un ministre del govern espanyol, una referència clara a la intromissió del poder polític en la vida cultural, una intromissió que Pasqual ha hagut de patir personalment diverses vegades al llarg de la seva vida professional.
Teatralment la proposta funciona, l'acció flueix lleugera i fàcil i li treu la pols a l'obra, una comedieta alegre, sentimental i graciosa, amb final feliç, basada en una obra de Lope de Vega que al seu torn s'inspira en un relat del Decameró de Boccaccio i que pel seu argument recorda vagament el Don Pasquale donizzetià.
Musicalment la representació del Liceu va assolir un nivell molt alt. El tenor Celso Albelo i la soprano María José Moreno van estar esplèndids tots dos en els papers estel·lars de Fernando i Francisquita, dos papers de molta exigència vocal que van resoldre amb aguts fàcils i ben timbrats, gràcia en el cant i molt bon coneixement de l'estil. El tenor Alejandro del Cerro i la mezzosoprano Ana Ibarra també van estar molt bé en els papers de Cardona, l'amic de Fernando i Aurora "la Beltrana", una actriu que també pretén l'amor de Fernando. María José Suárez i Miguel Sola van defensar amb suficiència dos papers "de caràcter" el de Doña Francisca y Don Matías i Isaac Galán se'n va sortir prou bé en el paper de Lorenzo, el rival de Fernando.
En el tercer acte vam tenir un regal. Molt ben presentada per la dramatúrgia que la va fer entrar en escena de manera totalment lògica, vam gaudir de l'actuació de Lucero Tena, una autèntica llegenda del flamenco que, amb 81 anys, va interpretar de manera magistral la part solista de les castanyoles en el cèlebre Fandango, una de les pagines més conegudes de l'obra.
El cor del Liceu va estar sensacional cantant una obra que coneix i estima profundament i el jove director Óliver Díaz va obtenir un notable rendiment orquestral i, el que és més important, va dirigir tenint cura dels cantants, de la concertació i buscant la lleugeresa que és el que més escau a la música suau de Doña Francisquita.
A Madrid, presentat el passat més de maig davant d'un públic ultraconservador, el muntatge de Pasqual va fracassar fins l'extrem que algunes representacions es van haver d'interrompre per les esbroncades del públic que exigia les parts parlades tradicionals amb que s'havia fet sempre l'obra. A Barcelona l'estrena va anar bé, va haver-hi divisió d'opinions entre el públic, però en cap cas no va haver-hi esbroncada. A Lausanne, lliure per fi de les pesadíssimes connotacions que arrossega l'obra a Espanya, Doña Francisquita molt probablement obtindrà un bon èxit perquè l'obra és bona i en la proposta de Lluís Pasqual hi ha molta intel·ligència.
(Versió original, en català, de la crítica que es va publicar a Opera Online el 10 de novembre de 2019)
Crítica d'òpera: Doña Francisquita
Liceu: Rescuing Doña Francisquita
Crítica de Doña Francisquita publicada a Opera Online el 10 de novembre
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica de recital: Anna Netrebko
LICEU
El “bolo” de luxe d’Anna Netrebko
CONCERT ANNA NETREBKO, soprano. Yuif Eyvazov, tenor. Christopher Maltman, baríton. Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Denis Vlasenko. Fragments operístics de Verdi, Catalani, Mascagni, Léhar, Puccini i Giordano. Concert 20è aniversari. LICEU. 4 DE NOVEMBRE DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica de concert
LIFE VICTORIA
Kemoklidze torna al LIFE Victoria
LIFE VICTORIA.Ketevan Kemoklidze, mezzosoprano. Ricardo Estrada, piano. Cançons i àries de Verdi, Mussorgski, Donizetti, Bizet, Rossini, Ponchielli i Montsalvatge. SALÓ DELS MIRALLS DEL LICEU. 29 D’OCTUBRE DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
dilluns, 14 d’octubre del 2019
Crítica de concert: 7 faules de La Fontaine
BCN CLÀSSICS
Un renard és una guineu
SET FAULES DE LA FONTAINE de Xavier Benguerel. Ensemble Orquestra de Cadaqués. Laura Aubert, narradora. Pere Puig, animacions. Francesc Llongueres, director. PETIT PALAU. 12 D’OCTUBRE DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica d'òpera: Turandot
TURANDOT, AL LICEU
TURANDOT, UN SÍMBOL
Iréne Theorin, soprano.
Jorge de León, tenor.
Ermonela Jaho, soprano.
Alexander Vinogradov, baix.
Chris Merritt, tenor.
Toni Marsol, baríton.
Francisco Vas, tenor.
Mikeldi Atxalandabaso, tenor.
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Josep Pons, direcció musical.
Franc Aleu, direcció escènica.
Susana Gómez, codirecció escènica,
Chu Uroz, vestuari.
Producció Gran Teatre del Liceu.
Gran Teatre del Liceu.
Barcelona, 7 d'octubre de 2019.
________________________________________________________________
Xavier Pujol.
Turandot és l'òpera que hauria hagut de pujar a l'escenari quan el Liceu va ser destruït per un incendi el gener de 1994. Per encarnar l'esperit de continuïtat, Turandot va ser l'obra escollida per inaugurar el teatre reconstruït el 1999.
En complir-se vint anys de la la reinauguració del Liceu, la darrera òpera de Puccini ha tornat a ser el títol triat per inaugurar la nova temporada.
Turandot, una òpera que, històricament, no tenia cap relació especialment significativa amb el teatre barceloní, s'ha acabat convertint, per la força de les circumstàncies, en una mena de símbol del teatre renascut.
Per interpretar el paper de Turandot, un dels més durs del repertori, el Liceu va confiar en Iréne Theorin, una soprano de primeríssim nivell admirada al Liceu per les seves interpretacions wagnerianes. Theorin no va decebre en el paper de la "princesa de gel", amb una contundència impressionant, va superar el mur de so orquestral, va col·locar els aguts sense dificultat i, finalment, va saber trobar accents lírics i dolços per a l'escena final.
Jorge de León també va ser un bon Calaf, segur en tot moment, amb un registre central consistent i valent en l'atac al registre agut.
Ermonela Jaho potser no té un centre vocal gaire poderós, però Liù, a les antípodes de Turandot, és tota dolcesa. Puccini ho expressa demanant a la cantant pianissimi sobre el Si bemoll agut, Ermonela Jaho els va fer tots amb un so "filato" que seduïa. això i la seva intensa actuació -semblava l'únic personatge que tenia sang a les venes- en el paper d'esclava enamorada, van fer que s'endugués l'aplaudiment més intens la nit de l'estrena.
Timur va ser ben defensat per Alexander Vinogradov i l'emperador Altoum, un personatge sovint abordat per grans cantants en la fase final de la seva carrera, va ser interpretat, amb dignitat però sense brillantor, pel veterà Chris Merritt.
Ping, Pang i Pong, els ministres, reminiscències de la Commedia dell'Arte reduïts aquí a caricatura, interpretats per Toni Marsol, Francisco Vas i Mikeldi Atxalandabaso, van començar discrets i van millorar quan, finalment, van aconseguir concertar.
El cor, tan important a Turandot, també va tenir problemes de concertació, sobretot al principi. La complexitat de la producció tampoc no ajudava al cor.
L'orquestra va estar dirigida per Josep Pons que va insistir, a través del treball sobre el color orquestral, en subratllar la modernitat de la partitura d'aquesta obra on Puccini sembla obrir-se als nous corrents avantguardistes que agitaven la música del seu temps. El resultat musical global, sinó excels, almenys va ser òptim.
Menys òptim va ser el resultat escènic. La nova producció de Turandot presentada al Liceu ens proposa una Xina en un futur pròxim i distòpic on la població, permanentment dependent dels ginys tecnològics, viu en un univers de realitat virtual, subjugada i alienada per la princesa Turandot que, amb la seva diadema de llums led, sembla irradiar les imatges que alimenten aquest món virtual.
En principi no hi ha d'haver cap problema: el teatre ja és en ell mateix una realitat virtual, l'òpera el fa encara més virtual afegint-hi la música. No hi hauria d'haver cap objecció a afegir-hi una tercera virtualitat.
Els problemes, però, comencen quan ens adonem que el teatre funciona amb personatges i no amb imatges, pot haver-hi teatre sense escenografia, però no sense personatges. Aquí comença el naufragi d'aquesta Turandot.
La nova producció venia signada en la direcció escènica per Franc Aleu, l'artista que ha nodrit de vídeo les produccions de La Fura dels Baus durant molts anys. Aleu és un home que treballa amb imatges però no amb personatges, no és director de escena. D'aquí sorgeix l'espectacularitat buida de significat d'aquesta producció que s'ofega en el seu propi enfarfegament d'imatges i projeccions de video i llums led i joguines diverses, com les lamentables espases de llum provinents directament del magatzem de restes d'Star Wars. D'aquí sorgeix, també, l'avorrit estatisme escènic que domina tota la producció i que no se soluciona amb l'aparatós vestuari Daft Punk de Chu Uroz.
La videoprojecció i les tecnologies multimèdia són una eina poderosíssima al servei de la dramatúrgia, quan l'eina deixa ser un mitjà per esdevenir una finalitat en si mateixa, és quan comencen a no funcionar les coses. S'ha d'anar amb compte amb les joguines escèniques.
Sorprèn també en aquesta producció la ingenuïtat de la direcció escènica en proposar un final de l'obra en què Calaf queda captivat per la Turandot "virtual" representada per la seva diadema lluminosa, mentre una suposada Turandot "autèntica" descobreix gràcies a la difunta Liù -i li ho agraeix besant-la als llavis- la grandesa del misteri de l'amor. Tot un tribut de correcció política en l'era del "me too" aquesta Turandot que prefereix Liù a Calaf, però absolutament irrellevant teatralment. Si Turandot segueix funcionant gairebé un segle després de la seva estrena és, com Otello, per la seva força musical i dramàtica, no pas per la seva excel·lència moral.
(Versió original, en català, de la crítica que es va publicar a Opera Online el 10 d'octubre de 2019)
Crítica d'òpera: Turandot
Liceu: Turandot, a Symbol
Crítica de Turandot publicada a Opera Online el 10 d'octubre
Crítica de concert: Martin Hässler
LIFE VICTORIA
Aquí hi ha algú que pensa
Martin Hässler, baríton. Julius Drake, piano. Anna Gomà, mezzosoprano. Èric Varas, piano. Lieder de Johannes Brahms, Clara Wieck i Robert Schumann. RECINTE MODERNISTA DE SANT PAU. 25 DE SETEMBRE DE 2019.
diumenge, 1 de setembre del 2019
Crítica de concert: Matthias Goerne
SCHUBERTÍADA
Goerne, 25 anys a Vilabertran
SCHUBERTÍADA VILABERTRAN. Matthias Goerne, baríton. Alexander Schmalcz, piano. Obres de Martin, Xostakóvitx i Mahler. / Obres de Schubert. CANÒNICA DE SANTA MARIA. 24 i 26 D’AGOST DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica de concert: Carlos Mena - Iñaki Alberdi a Torroella de Montgrí
CARLOS MENA - IÑAKI ALBERDI
Contratenor i acordió, insòlita combinació
FESTIVAL DE TORROELLA DE MONTGRÍ. Carlos Mena, contratenor. Iñaki Alberdi, acordió. Obres de Josquin Desprez, Joan Magrané, Tomás Luis de Victoria i Johann Sebastian Bach. PALAU SOLTERRA. 20 D’AGOST DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica de concert: Sondra Radvanovski
RADVANOVSKI
Radvanovsky homenatja Caballé a Peralada
FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Sondra Radvanovsky, soprano. Anthony Manoli, piano. Obres de Caccini, Scarlatti, Gluck, Durante, Bellini, Verdi, Donizetti, Rossini i Puccini. ESGLÉSIA DEL CARME. 17 d’agost de 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica de concert: Maria João Pires
PIRES A CERVIÀ DE TER
Un concert com una missa
FESTIVAL “DAYS OF WISDOM”. Talar Dekrmanjian, soprano. Serena Vergano, narradora. Jiana Peng, piano. Lilit Grigoryan, piano. Maria João Pires, piano. Obres de Beethoven. MONESTIR DE SANTA MARIA. CERVIÀ DE TER. 11 D’AGOST DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica de concert: Dudamel a Peralada
GUSTAVO DUDAMEL I LA MAHLER CHAMBER ORCHESTRA A PERALADA
Una nit d’estiu de somni
FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Mahler Chamber Orchestra & and Friends. Cor de Noies de l’Orfeó Català. Mercedes Gancedo, soprano. Lídia Vinyes-Curtis, mezzosoprano. María Valverde, narradora. Dir.: Gustavo Dudamel. Obres de Mendelssohn i Mahler. AUDITOR PARC DEL CASTELL DE PERALADA. 10 D’AGOST DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
dimarts, 30 de juliol del 2019
Crítica de concert: Història del soldat
HISTÒRIA DEL SOLDAT, A PERALADA
El diable som nosaltres
FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Història d’un soldat. Música d’Igor Stravinsky, text original de Charles Ferdinand Ramuz. Conte musical. Narrador, diable, soldat: Sébastien Dutrieux. Direcció d’escena: Àlex Ollé (La Fura dels Baus). Escenografia i vestuari: Lluc Castells. Vídeo: Emmanuel Carlier. Orquestra Simfònica Camera Musicae (violí, Bernat Bofarull; contrabaix, Jan Fité; clarinet, Jordi Cornudella; fagot, Dan-Andrei Bosinceanu; trompeta, Carlos Martí; trombó, Jordi Masip; percussió, Pau Montané). Coproducció de l’Opéra National de Lió, Opéra de Lausana i Opéra de Montpeller. AUDITORI PARC DEL CASTELL DE PERALADA. 19 DE JULIOL DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica d'òpera: Luisa Miller
LUISA MILLER, AL LICEU
L’estimulant imperfecció de ‘Luisa Miller’
LUISA MILLER de Giuseppe Verdi. Sondra Radvanovsky, soprano. Piotr Beczala, tenor. Marco Mimica, baix. Michael Chioldi, baríton. Dmitry Belosselskiy, baix. J’Nai Bridges, mezzosoprano. Gemma Coma-Alabert, mezzosoprano. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Domingo Hindoyan. Dir. escènica: Damiano Michieletto. Ulrich Senn, reposició. Paolo Fantin, escenografia. Producció de l’Opernhaus de Zuric. LICEU. 14 DE JULIOL DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Subscriure's a:
Missatges (Atom)