dilluns, 22 de maig del 2017
dimarts, 9 de maig del 2017
Crítica d'òpera. Der fliegende Holländer
Der fliegende Holländer. AL LICEU
La tradicional al·lucinació de Senta
Der fliegende Holländer de Richard Wagner
Attila Jun, baix (Daland)
Elena Popovskaya, soprano (Senta)
Timothy Richards, tenor (Erik)
Albert Dohmen, baríton (L'Holandès)
Itxaro Mentxaca, contralto (Mary)
Mikeldi Atxalandabasso, tenor (El pilot)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Oksana Lyniv, direcció musical
Philipp Stölzl, direcció escènica
Producció, Staatsoper Unter den Linden (Berlín), original del Theater Basel.
Gran Teatre del Liceu
Barcelona, 2 de maig.
Elena Popovskaya, soprano (Senta)
Timothy Richards, tenor (Erik)
Albert Dohmen, baríton (L'Holandès)
Itxaro Mentxaca, contralto (Mary)
Mikeldi Atxalandabasso, tenor (El pilot)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Oksana Lyniv, direcció musical
Philipp Stölzl, direcció escènica
Producció, Staatsoper Unter den Linden (Berlín), original del Theater Basel.
Gran Teatre del Liceu
Barcelona, 2 de maig.
_______________________________________________________________
Philipp Stolzl, el director d'escena de la versió de Der
fliegende Holländer que s'està veient aquests dies al Liceu afirma en el
programa de mà de la representació (citat per Brigitte Heusinger): "L'expliquem
(la història de l'Holandès) des de la perspectiva de Senta ... i
dibuixem el psicograma d'una dona que es va escapar al món de les llegendes i
fantasies i ja no aconsegueix tornar-ne. Ara, anys més tard, Senta és una nena
desorientada en el cos d'una dona adulta".
La idea de presentar Senta com una dona d'ànima romàntica
que no es conforma amb la vida trista, grisa, mediocre que li proposen el seu
pare, el seu promès i el seu entorn social, és eficaç. Representar-la com un
dona que es refugia en el somni d'un amor absolut i redemptor que donaria
sentit a la seva vida, és coherent. Resoldre el conflicte pagant amb el preu
definitiu del suïcidi la impossibilitat de retorn o de pacte amb la realitat,
és dramàticament brillant.
Aquesta solució, que no és nova i és un
"comodí" -potser excessivament explotat- aplicable a molts títols del
repertori de resolució complexa, ja fa molts anys que circula pels escenaris.
El recurs de presentar l'Holandès com una al·lucinació de Senta, com
l'encarnació del desig i de l'aspiració a l'absolut de Senta, ja estava en la
base de la memorable producció de l'obra dirigida per Willy Decker vista al
Liceu fa més de vint anys.
Les idees dramàtiques -noves o velles, bones o dolentes-
són una cosa, materialitzar-les damunt un escenari, una altra. La producció
d'aquesta òpera, provinent de la Staatsoper Unter den Linden de Berlín,
presenta escènicament moments brillants especialment quan recorre al recurs del
"trompe l'oeil" amb un quadre que representa el mateix espai
on està penjat el quadre (un escenari dins d'un altre escenari) que ofereix
així la possibilitat de multiplicar les dimensions teatrals de l'espai escènic
presentant un espai per a la realitat i un altre, de paral·lel, per al somni de
Senta.
En altres escenes, però, la solució no funciona, especialment
pel que fa a la tripulació del vaixell de l'holandès reduïda una irrisòria
desfilada de zombies de pel·lícula de terror de Sèrie B o en la mort de Senta,
moment culminant de l'obra, pobrament resolta teatralment en una escena molt
confusa i amb massa gent a l'escenari.
Musicalment aquest holandès, massa ple de canvis en el
repartiment en relació al que havia estat anunciat fa mesos, va resultar
irregular. El millor el vam tenir en la interpretació del protagonista masculí
a càrrec del veterà baix-baríton Albert Dohmen, ben recordat al Liceu pels seus
Wotan. Dohmen, des del seu inicial "Die Frist ist um", va senyorejar la seva partitura cantant amb
potència i amb estil i va ser el gran triomfador de la nit.
Elena Popovskaya, debutant al teatre, va donar més força
i poder que subtilesa i matisos al paper de Senta. Attila Jun tampoc no va
gastar gaire subtilesa en la seva intervenció però atès que es tractava de
Daland, home barroer mogut només per l'interès econòmic, encaixava en el
personatge.
El paper d'Erik, el promès de Senta, antiheroic, dèbil
des de tots els punts de vista comparat amb el potent Holandès, és un dels
papers wagnerians més ingrats. Exigent de tessitura i poc lluït vocalment i
escènicament, a Erik li toca representar els tebis valors burgesos i això sol
funcionar molt malament damunt d'un escenari, encara que la platea del teatre
estigui plena de persones que compartirien els seus valors. Erik va ser
defensat pel tenor Timothy Richards, la veu no era bonica, però els aguts ben
col·locats i l'empenta no van faltar. Bé Itxaro Mentxaca en el paper de Mary i
molt bé Mikeldi Atxalandabasso en el del pilot.
Molt bé el cor, especialment el masculí, que en aquesta
òpera té molta feina però molt agraïda i de molt lluïment.
En el podi orquestral vam tenir la ucraïnesa Oksana
Lyniv, la primera dona que dirigeix un Wagner al Liceu. Va dirigir amb força i
nervi, amb tempi més aviat ràpids. La cèlebre obertura li va quedar una
mica feréstega amb un so orquestral massa contundent i no prou rodó i equilibrat,
la concertació amb les veus, però, va funcionar força bé i el balanç global és
bo.
Xavier Pujol
(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 5 de maig de 2017)
dilluns, 27 de març del 2017
Crítica d'òpera. Rigoletto
RIGOLETTO AL LICEU
Un espectacular Rigoletto cruel
Rigoletto de Giuseppe Verdi
Javier Camarena, tenor (Duc de Mantua)
Carlos Alvarez, baríton (Rigoletto)
Désirée Rancatore, soprano (Gilda)
Ante Jerkunica, baix (Sparafucile)
Ketevan Kemoklidze, mezzosoprano (Maddalena)
Gianfranco Montresor, baríton (Monterone)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu
Cor del Gran Teatre del Liceu
Ricardo Frizza, direcció musical
Monique Wagemakers, direcció escènica
Michael Levine, escenografia
Sandy Powell, vestuari
Coproducció Gran Teatre del Liceu i Teatro Real de Madrid
Gran Teatre del Liceu
Barcelona, 24 de març
Carlos Alvarez, baríton (Rigoletto)
Désirée Rancatore, soprano (Gilda)
Ante Jerkunica, baix (Sparafucile)
Ketevan Kemoklidze, mezzosoprano (Maddalena)
Gianfranco Montresor, baríton (Monterone)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu
Cor del Gran Teatre del Liceu
Ricardo Frizza, direcció musical
Monique Wagemakers, direcció escènica
Michael Levine, escenografia
Sandy Powell, vestuari
Coproducció Gran Teatre del Liceu i Teatro Real de Madrid
Gran Teatre del Liceu
Barcelona, 24 de març
________________________________________________________________
Complex en el desxifrat de la seva rebuscada i potser
polèmica concepció dramàtica, espectacular en la seva sorprenent fredor visual
i totalment convincent en la seva resolució musical. Aquests son els tres eixos
fonamentals del Rigoletto que es representa aquests dies a l'escenari
del Liceu.
Es difícil enfrontar dramàticament els grans títols del
repertori perquè cal trobar un equilibri entre la redundància i l'extravagància,
dos extrems artísticament estèrils. La directora holandesa Monique Wagemakers
en aquesta producció del títol verdià que ja es va poder veure a Madrid el 2009
i que ara arriba a l'escenari barcelonès, sacseja violentament la concepció tradicional del personatge central.
Rigoletto ja no es el bufó amoral i impertinent de la cort del Duc de Mantua
que es transforma en pare amantíssim de la seva filla quan entra a casa, sinó un
pare dominant, cruel i potser maltractador. Wagemakers canvia totalment la visió
tradicional de Rigoletto. Es cert que traeix les intencions originals de Victor Hugo, creador del personatge i de
Verdi i Francesco Maria Piave, els seus adaptadors operístics, però no és menys
cert, i potser això és el més important, que a canvi de la "traïció"
aconsegueix un drama potent sobre les relacions de poder entre personatges.
Visualment, l'escenari creat per Michael Levine, una
espectacular plataforma de 18 metres d'ample que puja, baixa i s'inclina
mitjançant sistemes hidràulics és fascinant i crea moments d'un gran bellesa
plàstica subratllats per una il·luminació molt ben resolta. El principal
problema d'aquesta escenografia tant bella i freda és la no pertinença al
tema. Aquest escenari tant podria
funcionar per a Rigoletto com per a Der Fliegende Holländer, el
proper títol que visitarà el Liceu. De fet, atesa la seva prodigiosa capacitat
d'oscil·lació, sembla molt més adequada per escenificar la coberta del vaixell de
l'holandès enmig de la tempesta que la cort del Duc de Mantua.
La bellesa visual del muntatge queda significativament
augmentada per les sorprenents sotanes d'inspiració renaixentista de tots els
personatges masculins dissenyades per
Sandy Powell, guanyadora de tres premis Oscar al millor vestuari per les
pel·lícules Shakespeare in love (1998), The Aviator (2004) i The young Victoria
(2009).
Finalment, però, amb sotana o amb frac, Rigoletto,
s'ha de cantar i, com que és un dels grans títols del repertori, s'ha de cantar
bé perquè aquí sí que el públic té molt clar què espera i amb una dramatúrgia
més nova o mes vella, espera el sobreagut final a La donna è mobile i
les tradicionals coloratures a Caro nome.
En aquest apartat el Rigoletto del Liceu va
obtenir un molt considerable èxit, en el paper estel·lar del bufó geperut es
comptava amb Carlos Alvarez, un dels millors Rigoletto de la dècada que, en
plena forma, va oferir una actuació global molt bona amb un Cortiggiani, vil
razza memorable i un fraseig sempre incisiu, pertinent i perfectament dins
l'estil. En les properes representacions actuaran en el paper de Rigoletto el
baríton Angel Odena que debuta en el paper i una única funció serà assumida pel
gran Leo Nucci, una autèntica llegenda en la interpretació del personatge.
També va estar molt bé el tenor mexicà Javier Camarena,
que també debutava en el paper de Duca di Mantua. Va prodigar vehemència i
aguts, frescor i joventut en un paper que agraeix totes aquestes qualitats. En
les properes representacions debutarà en el paper el tenor Antonio Siragusa.
Correcta, però no pas espectacular i irregular en les
esmentades coloratures de Caro nome (que tothom sempre imagina perfectament
immaculades) Désirée Rancatore en el paper de Gilda. Potentíssim, convincent,
Ante Jerkunica en Saparafucile i molt bé i molt posada en el paper Ketevan Kemoklidze com a Maddalena. Finalment, molt insuficient Gianfranco Montresor en
Monterone.
Riccardo Frizza va obtenir en general molt bons resultats
de l'orquestra tot i que la "tempesta" de l'acte tercer va quedar una
mica desmanegada i que els concertants no van quedar perfectament ajustats.
Molt bon nivell del cor que, a més de cantar, havia d'efectuar complexos
moviments escènics.
Xavier Pujol
(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 27 de març de 2017)
diumenge, 26 de febrer del 2017
Crítica d'òpera
QUARTETT AL LICEU
Algunes angoixants veritats insuportables
Quartett de Luca Francesconi
Robin Adams, baríton (Valmont)
Allison Cook, soprano (Marquise de Merteuil)
Peter Rundel, direcció musical
Alex Ollé (La Fura dels Baus), direcció escènica.
Alfons Flores, escenografia.
Alex Ollé (La Fura dels Baus), direcció escènica.
Alfons Flores, escenografia.
Franc Aleu, video
Serge Lemouton, realització informàtica musical
Serge Lemouton, realització informàtica musical
Producció del Teatro alla Scala, Milà
Gran Teatre del Liceu.
Barcelona, 22 de febrer.
________________________________________________________________
Barcelona, 22 de febrer.
________________________________________________________________
El compositor Luca Francesconi, amb motiu de l’estrena a
Londres de la seva òpera Quartett, aclaria al
periodista Tom Service (publicat a The Guardian 19 de juny
de 2014) el sentit de la seva obra: “No cal que
vinguin si no poden acceptar que han d’analitzar el que fan i qui són. Aquesta
peça és violenta, sexual, blasfema, desproveïda de misericordia. Els únics dos
personatges són la definició del cinisme: van fer un pacte per no estimar mai
més. L’amor i el sentiment estan prohibits i l’únic que queda i importa és un
joc d’escacs amb les ànimes i els cossos.
Així que no vinguin si tenen problemes amb la
seva parella: podrien descobrir alguna cosa que no volien veure!”.
Això és el que és exactament Quartett, l’òpera
que el Teatro alla Scala va encarregar a Luca Francesconi, que es va estrenar
al teatre milanès el 2011 i que ara arriba a Barcelona amb caràcter d’estrena a
Espanya.
Quartett, amb llibret del
mateix Francesconi, articulada en únic acte de poc més de vuitanta minuts de
duració que es divideix en dotze escenes i un epíleg, està basada en l’obra de
teatre homònima de Heiner Müller la qual és una reelaboració molt lliure de la
novel·la epistolar Les liaisons dangereuses de Pierre
Choderlos de Laclos, publicada el 1782, un dels grans èxits de la “novel·la
llibertina” de finals dels segle XVIII.
L’obra original ha estat duta al cinema en diverses
ocasions la més coneguda de les quals és el film de Stephen Frears Dangerous
Liaisons (1988) amb John Malkovich, Glenn Close i Michelle
Pfeiffer en els papers principals.
Müller i Francesconi, com també va fer Frears en el seu
moment, transcendeixen l’escandalós original de Choderlos de Laclos per anar
més enllà en l’anàlisi dels personatges fins arribar a un nucli certament
pertorbador. El resultat és una fascinant obra repugnant, curulla de maldat,
amoral, incòmode, desassossegadora i terriblement agressiva que, tantmateix,
sovint està il·luminada per llampecs de lucidesa que enfronten l’espectador amb
algunes angoixants veritats insuportables sobre la natura humana.
Amb dos únics intèrprets, baríton i soprano, que
assumeixen quatre personatges, no és gens fàcil dur Quartett a
l’escena. La producció presentada a Barcelona, dirigida per Alex Ollé (La Fura
dels Baus) és la mateixa amb que es va estrenar l’obra i és diferent de la
producció dirigida per John Fulljames al Linbury Studio Theater londinenc el
2014.
La producció d’Ollé, amb escenografia d’Alfons Flores, és
visualment impactant, potent, sobèrbia. Una caixa claustrofòbica penjada al mig
de l’escenari per tres-cents prims cables d’acer acull durant tota l’obra els
dos intèrprets, subratllant així el seu aïllament, la seva volguda soledat
malalta. Fora de la caixa, en forma de projeccions gegants sobre una pantalla
que ocupa tot l'escenari, hi ha el món dels somnis dels personatges.
El principal problema, no pas petit, de Quartett
està en la música. Evidentment no esperàvem pas àries, cabalette, ni duos
d’amor, però si una música que, d’una manera o altra, es fes ressò de les
formidables tensions dramàtiques que hi ha a l’escenari i això no passa o passa
molt relativament i dona com a resultat que tant la música instrumental com el
cant de Quartett sovint es fan molt monòtons. L'obra es construeix
musicalment a partir d’un llenguatge atonal no especialment nou que recorre
molt sovint a l’sprechstimme, amb el recurs,
tampoc especialment nou, de música instrumental, cant i cors prèviament
enregistrats que sonen juntament amb l’orquestra i els cantants que actuen en
directe.
Molt probablement Quartett es un gran
espectacle però, específicament, no és una gran òpera.
La interpretació de l’obra el dia de l’estrena va assolir
un nivell molt alt i plenament satisfactori. La direcció musical de Peter
Rundel va aconseguir quadrar una obra amb polirrítmies molt complexes que, a
més, havia de “concertar” amb la part enregistrada. Els intèrprets, el
baríton Robin Adams i la soprano Allison Cook, els mateixos cantants que van
estrenar l’obra, enfrontats a unes partitures d’alta exigència que, en el cas
del baríton l’obligaven sovint a cantar en falset, van oferir unes grans
actuacions que el públic va acollir amb aplaudiments força abundosos.
Xavier Pujol
(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 25 de febrer de 2017)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)