CRITICA DE IL TROVATORE AL LICEU APAREGUDA A OPERA ONLINE
ANAR A OPERA ONLINE
dissabte, 22 de juliol del 2017
divendres, 23 de juny del 2017
Crítica d'òpera: Don Giovanni al Liceu
Don Giovanni. AL LICEU
Don Giovanni: una òpera impossible?
Don Giovanni de Wolfgang
Amadeus Mozart.
Mariusz Kwiecień, baríton (Don Giovanni).
Eric Halfvarson, baix (Il Commendatore).
Carmela
Remigio, soprano (Donna Anna).
Dmitry Korchak, tenor (Don Ottavio).
Miah Persson, soprano (Donna Elvira).
Simón Orfila,
baríton (Leporello).
Valeriano Lanchas, baix-baríton (Masetto).
Julia Lezhneva, soprano (Zerlina).
Orquestra
del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Josep Pons, direcció
musical.
Kasper Holten, direcció escènica.
Amy Lane, reposició de la direcció
escènica.
Es Devlin, escenografia.
Luke Halls, video.
Coproducció del Gran
Teatre del Liceu, Royal Opera House Covent Garden (Londres), The Israeli Opera
(Tel Aviv) i Houston Grand Opera.
Barcelona, 19 de juny de 2017.
________________________________________________________________
S'ha dit sovint, de maneres molt diverses i amb
argumentacions variades, que Don Giovanni forma part d'aquell reduït
nucli d' "òperes impossibles" o "òperes-trampa" en el
sentit que són tant grans, tant perfectes, tant potents i el seu assumpte de
fons (més que la seva superfície argumental) és tant transcendental que, per
una banda, gairebé sempre són més grans que els seus intèrprets i, per altra
banda, gairebé sempre generen en l'espectador unes expectatives de perfecció
que indefectiblement resulten decebudes.
Aquest és exactament el sentiment que quedava en
l'esperit en acabar la primera de les deu funcions de Don Giovanni que
tindran lloc al Liceu fins a primers de juliol.
El muntatge, una coproducció entre Liceu, Covent Garden,
The Israeli Opera i Houston Grand Opera que fins ara només s'havia vist al
teatre londinenc, està firmat per Kasper Holten i visualment consisteix en un
enorme cub giratori ple d'escales i portes que representa més o menys el
laberíntic palau del protagonista. Sobre el cub es projecta vídeo al llarg de
tota la representació, un vídeo més efectista que significatiu que, de manera
no pertinent (per tant, impertinent) essencialment introdueix
"soroll" visual a la representació i fa més nosa que servei.
Un altre greu problema de la producció rau en la
dramatúrgia en general i en el tractament dels personatges i la seva
interrelació en particular. La partitura original de Don Giovanni indica
que l'obra és un "Dramma giocoso" Holten no solament oblida la
part "giocosa" d'aquest "dramma" sinó que altera de
manera greu els personatges: fa mes de dos-cents anys que sospitem -perquè ens
ho diu subtilment Mozart a través de la seva música- que Donna Anna se sent
poderosament atreta per Don Giovanni. No calia que ens ho mostressin
explícitament en escena.
En un muntatge com aquest és evident que el moralitzant
sextet final posterior a la mort de Don Giovanni fa nosa. Durant el
romanticisme, tant amant dels finals catastròfics, de vegades simplement se
l'eliminava, Holten no gosa fer-ho i ho intenta mig arreglar fent cantar els
solistes des del fossat orquestral mentre Don Giovanni, ja totalment immers en
el deliri, ens mira des de l'escenari.
No és una bona solució perquè tergiversa greument l'obra
original.
Quedi a favor de la producció la idea de presentar la fi
de Don Giovanni atrapat pels fantasmes de la seva ment i incapaç de distingir
entre realitat i desig i la bona solució teatral d'alguna escena habitualment
ben difícil de resoldre com és la de la invitació a sopar a l'estàtua del Commendatore.
Musicalment, tot i que la representació va anar de menys
a més, tampoc no es va assolir l'excel·lència que l'obra mereixia.
Josep Pons, el director, va acabar bé, però al principi
l'orquestra sonava seca, deslligada, dura. Els concertants del final del primer
acte no van quedar prou ben quadrats, en canvi tota l'escena del banquet de Don
Giovanni va tenir un molt bon nivell. Mariusz Kwiecień no solament és un dels
bons Don Giovanni dels nostres dies perquè té la veu, l'edat, la força i
l'energia del personatge sinó que s'integra perfectament en aquesta proposta i
les seves intencions dramàtiques perquè va participar en aquesta producció quan
es va presentar a Londres. Carmela Remigio va quedar només suficient com a
Donna Anna, la veu no era bonica, l'emissió forçada. Miah Persson se'n va
sortir més bé en el paper de Donna Elvira, incòmoda al principi, va anar
afiançant-se, com gairebé tots els intèrprets, a mesura que avançava la
representació. Leporello va ser defensat amb gràcia i suficiència per Simón
Orfila, Valeriano Lanchas va complir amb suficiència però sense excel·lència
com a Masetto i Eric Halfvarson va ser
fosc i rotund, que és el que s'espera del Commendatore. Els cantants més
aplaudits de la nit, juntament amb Kwiecień, van ser Julia Lezhneva que va
cantar molt bé el paper de Zerlina i Dmitry Korchak que va fer excel·lentment,
ell sí, de Don Ottavio.
Quan en un Don Giovanni qui més triomfa són
Zerlina i Don Ottavio, vol dir que alguna cosa no ha anat prou bé.
Definitivament, Don Giovanni és, probablement, una
òpera impossible.
Xavier Pujol
(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 23 de juny de 2017)
dilluns, 22 de maig del 2017
Crítica d'òpera. La fille du régiment
La fille du régiment. AL LICEU
A la gloria en dos minuts
La fille du régiment de Gaetano Donizetti
Sabina Puértolas, soprano (Marie)
Ewa Podleś, contralto (Marquise de Berkenfield)
Javier Camarena, tenor (Tonio)
Simone Alberghini, baríton (Sulpice)
Bibiana Fernández, paper parlat (Duchesse de Crackentorp)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Giuseppe Finzi, direcció musical
Laurent Pélly, direcció escènica i vestuari
Producció, Gran Teatre del Liceu basada en la coproducció original de The Metropolitan Opera de Nova York, Covent Garden de Londres i Wiener Staatsoper.
Gran Teatre del Liceu
Barcelona, 16 de maig.
Ewa Podleś, contralto (Marquise de Berkenfield)
Javier Camarena, tenor (Tonio)
Simone Alberghini, baríton (Sulpice)
Bibiana Fernández, paper parlat (Duchesse de Crackentorp)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Giuseppe Finzi, direcció musical
Laurent Pélly, direcció escènica i vestuari
Producció, Gran Teatre del Liceu basada en la coproducció original de The Metropolitan Opera de Nova York, Covent Garden de Londres i Wiener Staatsoper.
Gran Teatre del Liceu
Barcelona, 16 de maig.
_______________________________________________________________
Molt sovint l'experiència de l'òpera pren un caràcter
exclusivament artístic o estètic i la vivim com una experiència de l'esperit,
de l'ànima; de vegades, però, l'experiència de l'òpera s'assembla més a la d'un
acte esportiu, a un acte d'un esport de risc, per ser més exactes. Estem
llavors davant l'òpera com una forma d'atletisme vocal. És una experiència
diferent, amb molta adrenalina, molt gratificant en el moment, potser menys
gratificant a llarg termini.
La fille du régiment, de
Donizetti, és una òpera de plena maduresa, posterior a L'elisir d'amore,
Lucia di Lammermoor o Roberto Devereux, on l'autor segueix,
estructuralment, el model de l'opéra-comique francesa. La peripècia
argumental és mínima i la consistència dramàtica escassíssima amb uns
personatges de cartró bàsicament construïts a partir de tòpics costumistes i
tot amanit amb un patriotisme simple, encara més de cartró i més tòpic.
Aquesta tendra i inofensiva comedieta sentimental que
transcorre en un paisatge tirolès de postal tindria tots els números per ser un
d'aquells títols que dormen tranquil·lament, als arxius, el son de les
"obres menors".
Si no és així i La fille du régiment és manté en
el repertori és principalment perquè conté "Pour mon âme", la
cèlebre ària del tenor amb nou Do de pit, pur atletisme vocal d'elit.
No hi fa
res que al segon acte, a "Pour me rapprocher de Marie" el
fraseig del tenor hagi de ser més llarg, més ric i complex i l'ària, molt més
difícil de cantar, acabi, a més, amb un perillosíssim Re bemol. Els nou Do de
pit s'emporten la fama i l'atenció total del públic que espera expectant el
moment de veure el tenor passant l'arriscada prova.
"Pour mon âme" dura en total molt poc
més de dos minuts. Si en aquells dos minuts ets capaç de col·locar clars, nets
i ben timbrats els nou Do de pit (molt especialment l'últim) a l'altra banda de
la proesa t'espera la glòria i ja tens la feina feta per tota la nit.
El tenor mexicà Javier Camarena ho va fer tant bé en el
paper de Tonio que no solament va fer els nou Do, sinó que va doblar l'aposta
fent-ne divuit perquè, seguint una vella tradició que arruïna la poca
consistència i continuïtat dramàtica que li queda a l'obra, va concedir bis a
petició del públic entusiasmat.
Camarena, que ja
va ser molt celebrat recentment al Liceu quan va cantar el paper de Duca di
Mantua de Rigoletto, té la veu ideal per fer de Tonio, encara
més que per fer de Duca: una veu clara, força transparent, amb poc cos però
agut net, de brillantor cristal·lina i perfectament projectat. La seva simpatia
i bon fer escènic en un personatge que té en la senzillesa i la simpatia els
seus principals valors van fer la resta. Ell va ser el gran triomfador de la
nit.
Marie, la protagonista
femenina, la fille del títol, és un paper molt injust perquè té tanta o més feina i
dificultat que el de Tonio però com que no té l'aria dels nou Do de pit sempre
queda relativament en segon terme. Sabina Puértolas ho va fer molt bé en la
part del paper que exigeix una soprano lleugera amb molta facilitat per a la
coloratura, la veu és jove, àgil i el diafragma corre lleuger com una llebre,
el timbre potser no és brillant en l'agut ni va sobrada de potència però la que
té es més que suficient. On ja no van tan bé Puértolas es quan, en les dues
àries "tristes" del personatge, "Il faut partir" i, al segon
acte, "Par le rang, et
par l'opulence", dues bellíssimes àries
belcantistes pertanyents al millor Donizetti que podrien estar perfectament al
mig de Lucia di
Lameermoor, cal una veu més lírica amb
una mica més pes, gruix i capacitada per al fraseig llarg i lligat.
Ewa Podleś, molt estimada al Liceu, va fer el paper de
Marquesa de Berkenfield, hi va posar comicitat, gràcia i dedicació però la veu,
irregular, amb notes encara ben timbrades i clares, però també altres de
confoses i opaques, mostrava signes preocupants de cansament en un paper que no
és cansat.
Justet, suficient, però amb poca contundència i
rotunditat, Simone Alberghini com a Sulpice. En el paper parlat de Duquessa de
Crakentrop vam tenir l'actriu Bibiana Fernández, protagonista en algunes de les
pel·lícules del primer Pedro Almodóvar, els seus gags no tenien gaire gràcia.
Giuseppe Finzi va ser un bon director belcantista, va
deixar fer el cantants, els va bressolar suaument contenint sempre el vigor
orquestral. Bé el cor que en aquesta opera, seguint el model de
l'opéra-comique, té molta feina.
La producció era la de Laurent Pelly, originària, fa més
de deu anys, del Covent Garden, una producció que ha rodat per tots els grans
escenaris del món i que ja havia estat vista al Liceu la temporada 2009-2010. Es
una molt bona producció, intel·ligent, lluminosa, que mou molt bé els
personatges i encara més bé el cor (cosa molt rara en òpera) que té el seu
principal mèrit en que no es pren el libreto seriosament i més que representar La
fille du regiment sembla que jugui a parodiar-la a través de la caricatura
amable amb només unes gotes de causticitat crítica.
Xavier Pujol
(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 18 de maig de 2017)
dimarts, 9 de maig del 2017
Crítica d'òpera. Der fliegende Holländer
Der fliegende Holländer. AL LICEU
La tradicional al·lucinació de Senta
Der fliegende Holländer de Richard Wagner
Attila Jun, baix (Daland)
Elena Popovskaya, soprano (Senta)
Timothy Richards, tenor (Erik)
Albert Dohmen, baríton (L'Holandès)
Itxaro Mentxaca, contralto (Mary)
Mikeldi Atxalandabasso, tenor (El pilot)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Oksana Lyniv, direcció musical
Philipp Stölzl, direcció escènica
Producció, Staatsoper Unter den Linden (Berlín), original del Theater Basel.
Gran Teatre del Liceu
Barcelona, 2 de maig.
Elena Popovskaya, soprano (Senta)
Timothy Richards, tenor (Erik)
Albert Dohmen, baríton (L'Holandès)
Itxaro Mentxaca, contralto (Mary)
Mikeldi Atxalandabasso, tenor (El pilot)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Oksana Lyniv, direcció musical
Philipp Stölzl, direcció escènica
Producció, Staatsoper Unter den Linden (Berlín), original del Theater Basel.
Gran Teatre del Liceu
Barcelona, 2 de maig.
_______________________________________________________________
Philipp Stolzl, el director d'escena de la versió de Der
fliegende Holländer que s'està veient aquests dies al Liceu afirma en el
programa de mà de la representació (citat per Brigitte Heusinger): "L'expliquem
(la història de l'Holandès) des de la perspectiva de Senta ... i
dibuixem el psicograma d'una dona que es va escapar al món de les llegendes i
fantasies i ja no aconsegueix tornar-ne. Ara, anys més tard, Senta és una nena
desorientada en el cos d'una dona adulta".
La idea de presentar Senta com una dona d'ànima romàntica
que no es conforma amb la vida trista, grisa, mediocre que li proposen el seu
pare, el seu promès i el seu entorn social, és eficaç. Representar-la com un
dona que es refugia en el somni d'un amor absolut i redemptor que donaria
sentit a la seva vida, és coherent. Resoldre el conflicte pagant amb el preu
definitiu del suïcidi la impossibilitat de retorn o de pacte amb la realitat,
és dramàticament brillant.
Aquesta solució, que no és nova i és un
"comodí" -potser excessivament explotat- aplicable a molts títols del
repertori de resolució complexa, ja fa molts anys que circula pels escenaris.
El recurs de presentar l'Holandès com una al·lucinació de Senta, com
l'encarnació del desig i de l'aspiració a l'absolut de Senta, ja estava en la
base de la memorable producció de l'obra dirigida per Willy Decker vista al
Liceu fa més de vint anys.
Les idees dramàtiques -noves o velles, bones o dolentes-
són una cosa, materialitzar-les damunt un escenari, una altra. La producció
d'aquesta òpera, provinent de la Staatsoper Unter den Linden de Berlín,
presenta escènicament moments brillants especialment quan recorre al recurs del
"trompe l'oeil" amb un quadre que representa el mateix espai
on està penjat el quadre (un escenari dins d'un altre escenari) que ofereix
així la possibilitat de multiplicar les dimensions teatrals de l'espai escènic
presentant un espai per a la realitat i un altre, de paral·lel, per al somni de
Senta.
En altres escenes, però, la solució no funciona, especialment
pel que fa a la tripulació del vaixell de l'holandès reduïda una irrisòria
desfilada de zombies de pel·lícula de terror de Sèrie B o en la mort de Senta,
moment culminant de l'obra, pobrament resolta teatralment en una escena molt
confusa i amb massa gent a l'escenari.
Musicalment aquest holandès, massa ple de canvis en el
repartiment en relació al que havia estat anunciat fa mesos, va resultar
irregular. El millor el vam tenir en la interpretació del protagonista masculí
a càrrec del veterà baix-baríton Albert Dohmen, ben recordat al Liceu pels seus
Wotan. Dohmen, des del seu inicial "Die Frist ist um", va senyorejar la seva partitura cantant amb
potència i amb estil i va ser el gran triomfador de la nit.
Elena Popovskaya, debutant al teatre, va donar més força
i poder que subtilesa i matisos al paper de Senta. Attila Jun tampoc no va
gastar gaire subtilesa en la seva intervenció però atès que es tractava de
Daland, home barroer mogut només per l'interès econòmic, encaixava en el
personatge.
El paper d'Erik, el promès de Senta, antiheroic, dèbil
des de tots els punts de vista comparat amb el potent Holandès, és un dels
papers wagnerians més ingrats. Exigent de tessitura i poc lluït vocalment i
escènicament, a Erik li toca representar els tebis valors burgesos i això sol
funcionar molt malament damunt d'un escenari, encara que la platea del teatre
estigui plena de persones que compartirien els seus valors. Erik va ser
defensat pel tenor Timothy Richards, la veu no era bonica, però els aguts ben
col·locats i l'empenta no van faltar. Bé Itxaro Mentxaca en el paper de Mary i
molt bé Mikeldi Atxalandabasso en el del pilot.
Molt bé el cor, especialment el masculí, que en aquesta
òpera té molta feina però molt agraïda i de molt lluïment.
En el podi orquestral vam tenir la ucraïnesa Oksana
Lyniv, la primera dona que dirigeix un Wagner al Liceu. Va dirigir amb força i
nervi, amb tempi més aviat ràpids. La cèlebre obertura li va quedar una
mica feréstega amb un so orquestral massa contundent i no prou rodó i equilibrat,
la concertació amb les veus, però, va funcionar força bé i el balanç global és
bo.
Xavier Pujol
(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 5 de maig de 2017)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)