Crítica d'òpera. Un ballo in maschera

Un ballo in maschera. AL LICEU

Un ballo lleig i desorientat i només mig ben cantat

Crítica d'Un ballo in maschera apareguda a Opera Online.

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica d'òpera: Il viaggio a Reims

Il viaggio a Reims. AL LICEU

Un aperitiu fàcil i lleuger

Il viaggio a Reims de Gioacchino Rossini

Irina Lungu, soprano (Corinna). 
Maite Beaumont, mezzosoprano (Marquesa Melibea). 
Sabina Puértolas, soprano (Comtessa de Follevile). 
Ruth Iniesta, soprano (Madame Cortese). 
Taylor Stayton, tenor (Cavaller Belfiore). 
Lawrence Brownlee, tenor (Comte de Libenskof). 
Roberto Tagliavini, baix (Lord Sidney). 
Pietro Spagnoli, baríton (Don Profondo). 
Carlos Chausson, baix-baríton (Baró de Trombonok). 
Manel Esteve, baríton (Don Alvaro).
Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 
Giacomo Sagripanti, direcció musical. 
Emilio Sagi, direcció escènica. 
Pepa Ojanguren, vestuari. 
Coproducció del Rossini Opera Festival (Pesaro) i Teatro Real de Madrid. 
Barcelona, 13 de setembre de 2017.
_______________________________________________________________

El Liceu ha iniciat la seva activitat amb el Il viaggio a Reims, un títol insòlit per a començar una temporada. Hem de considerar però, que aquestes representacions, tot i ser les primeres, no tenen el caràcter d'inauguració "oficial" que arribarà a primers d'octubre amb Un ballo in maschera.

Però perquè Il viaggio a Reims no és un títol adequat per iniciar una temporada?. Perque, per començar, dramàticament no és pròpiament una òpera sinó una mena de cantata escènica amb una acció dramàtica mínima i en segon lloc -i principalment- perquè requereix 10 cantants molt competents que s'hauran d'enfrontar a unes partitures d'altíssima exigència fruit del Rossini més madur i experimentat i cap teatre avui no es pot permetre el luxe de contractar 10 primeres figures per a aquesta estranyíssima òpera en un sol acte. Una obra que Rossini va compondre el 1825 per festejar la coronació de Carles X com a Rei de França i que ens presenta un grup d'aristòcrates estrafolaris vinguts de tota Europa que convergeixen a l'alberg Il Giglio d'Oro la nit abans de la coronació, a Reims, de -precisament- Carles X, acte al qual, finalment, no podran assistir.

Il viaggio a Reims és l'òpera ideal per a cursos de cant i acadèmies operístiques perquè té molts primers papers i ofereix a tots els intèrprets importants àries i duos per acreditar les seves capacitats. De fet, al Rossini Opera Festival de Pesaro, que és d'on prové la producció que ara es veu al Liceu, utilitzen amb relativa freqüència aquest títol i aquest muntatge en el seu curs anual de cant.

El Liceu no va voler jugar exclusivament la carta dels cantants novells i va confegir, amb molt encert, un repartiment variat on hi havien noms "de pes" i llarga experiència en la interpretació del Rossini "buffo" com Pietro Spagnoli (Don Profondo) o Carlos Chausson (Baró de Trombonok) que brillaven en solitari però, sobretot, manaven i donaven solidesa en els concertants, barrejats amb cantants que estan al bell mig de la seva carrera com Manel Esteve (Don Alvaro), Maite Beaumont (Marquesa Melibea), Irina Lungu (Corinna) o Sabina Puértolas (Comtessa de Folleville), algun debut esperat com el de Lawrence Brownlee (Comte de Libenskof) -premi Cantant de l'Any 2017 als International Opera Awards- i cantants joves que estan començant com Ruth Iniesta (Madame Cortese), Taylor Stayton (Cavaller Belfiore) o Roberto Tagliavini (Lord Sidney). El resultat global va ser molt correcte i, si bé res no va ser memorable, tot va ser molt correcte i sorprenentment equilibrat en un repartiment tant variat.

El responsable que tot arribés a bon port va ser en gran part el "maestro" Giacomo Sagripanti, debutant al Liceu, un jove director que s'està acreditant a tot Europa en el repertori italià i molt específicament en l'àmbit "buffo". El so orquestral no era ni especialment refinat ni matisat, però tot estava molt ben assegurat i la concertació amb les veus, especialment difícil en un títol com Il viaggio ple de duos i concertants (un a 14 veus!) va ser força correcta.

La producció, signada en la direcció escènica per Emilio Sagi, era extremadament sòbria, austera, essencialitzada: només una plataforma elevada sobre l'escenari que figurava el solàrium d'un spa per on passejaven, en barnús, els extravagants personatges. Si la dramatúrgia era elemental, la direcció d'actors, en canvi, era plena de petits detalls i ajudava a superar la monotonia i uniformitat excessiva de l'espai escènic.

Il viaggio a Reims: un aperitiu lleuger i fàcil per a una temporada que tindrà plats molt més forts i consistents.

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 15 de setembre de 2017)

Crítica d'òpera. Il viaggio a Reims

Il viaggio a Reims. AL LICEU

Un aperitiu fàcil i lleuger

Il viaggio a Reims de Gioacchino Rossini


CRITICA DE IL VIAGGIO A REIMS AL LICEU APAREGUDA A OPERA ONLINE


ANAR A LA CRÍTICA

Crítica d'òpera: Il Trovatore

Il Trovatore. AL LICEU

El més bo era el dolent

Il Trovatore de Giuseppe Verdi.

Artur Ruciński, baríton (Conte di Luna). 

Kristin Lewis, soprano (Leonora)

Marianne Cornetti, mezzosoprano (Azucena) 

Marco Berti, tenor (Manrico)

Carlo Colombara, baix (Ferrando) 

Maria Miró, soprano (Inés)

Albert Casals, tenor (Ruiz) 

Carles Canut, paper mut (Goya). 

Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 

Cor del Gran Teatre del Liceu. 

Daniele Callegari, direcció musical. 

Joan Anton Rechi, direcció escènica. 

Mercè Paloma, vestuari. 

Project2 (Sergio Garcia), video. 

Coproducció del Gran Teatre del Liceu, Ópera de Oviedo. 

Barcelona, 17 de juliol de 2017.

________________________________________________________________

Un títol més de la "Trilogía popular" de Verdi al Liceu, si el mes de març vam tenir Rigoletto, ara, per tancar la temporada, Il Trovatore.

Apostar sovint per les òperes més populars és perillós: si bé és cert que omplen el teatre, també generen unes expectatives desmesurades en uns espectadors que les coneixen (o creuen conèixer-les) fil per randa i esperen, sovint en va, escoltar en escena resultats que solen formar part més de la memòria "discogràfica" de l'oient que de l'experiència en directe viscuda als teatres.

El Trovatore del Liceu va obtenir, si més no musicalment, un èxit global amb algunes irregularitats, perquè hem de considerar irregular que el malvat de la truculenta història que se'ns explica, el lasciu Conte di Luna, sigui més aplaudit al final que el protagonista, Manrico, mirall de virtuts, i que triomfi més la gitana Azucena, el quart personatge en importància, que Leonora, la "primma donna".

En efecte, el jove baríton polonès Artur Ruciński està en el moment dolç de la seva carrera, la veu és bellíssima, vellutada i, a la vegada, de presència imponent. So rodó i ple a baix, un bon cos central i incisiva brillantor a la zona alta. Participació activa, decisiva en els concertants, sostenint-los i assegurant-los des de baix. A més, Ruciński, bon actor, omplia amb desimboltura i facilitat l'espai escènic. La seva interpretació de "Il balen del suo sorriso", una ària molt més arriscada que no sembla perquè, essent lenta, requereix una administració molt precisa de l'aire, va resultar exemplar i va ser el moment més aplaudit de la nit.

Potent, rotunda, l'Azucena de Marianne Cornetti, el seu "Stride la vampa!" va ser també molt celebrat. Al final, però, o bé feia extraordinàriament bé el seu personatge de dona moribunda o bé la cantant acusava realment una gran fatiga. Concedim-li el benefici del dubte.

Marco Berti va ser un bon Manrico, va complir amb les altes exigències del paper de l'heroi de la història, però el seu estatisme escènic i la seva manca d'entusiasme musical van causar que la seva actuació quedés excessivament plana. Va cantar "Ah, si, ben mio, coll'essere" amb una tal manca d'emoció i de sentiment que feia dubtar sèriosament que estigués enamorat de la soprano.

Leonora, la protagonista femenina, va ser assumida per la soprano Kristin Lewis. Va arribar a les notes que se li exigien, la seva actuació va ser correcta i així ho va apreciar el públic, però va tenir alguns problemes d'afinació en els passatges de cant més adornat i la veu no era especialment bella.

Molt bé la resta de personatges secundaris i, malgrat alguns desajustaments al principi del cèlebre "Squilli, echeggi la tromba" del tercer acte, molt bé també el cor, que a Il Trovatore té pàgines de gran popularitat i especial brillantor.

Daniele Callegari, un solvent professional apreciat al teatre, va assegurar sòlidament l'obra des del podi orquestral obtenint de l'orquestra un bon so.

La producció, una coproducció amb l'Òpera de Oviedo feta a partir d'una base d'uns decorats aprofitats del darrer Trovatore que es va fer al Liceu fa anys, convenientment reciclats, repintats i amb un concepte escenogràfic i una dramatúrgia totalment nova a càrrec de Joan Anton Rechi, no va funcionar gaire bé. La idea d'ambientar l'acció durant les guerres napoleòniques a Espanya amb l'afegit del pintor Goya (personatge mut interpretat pel conegut actor Carles Canut) omnipresent a l'escenari prenent apunts per a la seva famosa sèrie de gravats "Los desastres de la guerra" no era ni pertinent, ni aclaridora, ni enriquidora.

Sí que hi va haver una bona direcció d'actors, circumstància que va donar vida, continuïtat i interès a una producció anodina que molt probablement no deixarà empremta perdurable en la memòria artística del Liceu.

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 22 de juliol de 2017)

Crítica d'òpera: Il Trovatore

CRITICA DE IL TROVATORE AL LICEU APAREGUDA A OPERA ONLINE


ANAR A OPERA ONLINE

Crítica d'òpera: Don Giovanni al Liceu

Don Giovanni. AL LICEU

Don Giovanni: una òpera impossible?

Don Giovanni de Wolfgang Amadeus Mozart.

Mariusz Kwiecień, baríton (Don Giovanni).

 Eric Halfvarson, baix (Il Commendatore). 

Carmela Remigio, soprano (Donna Anna). 

Dmitry Korchak, tenor (Don Ottavio). 

Miah Persson, soprano (Donna Elvira). 

Simón Orfila, baríton (Leporello). 

Valeriano Lanchas, baix-baríton (Masetto). 

Julia Lezhneva, soprano (Zerlina). 

Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 

Cor del Gran Teatre del Liceu. 

Josep Pons, direcció musical. 

Kasper Holten, direcció escènica. 

Amy Lane, reposició de la direcció escènica. 

Es Devlin, escenografia. 

Luke Halls, video. 

Coproducció del Gran Teatre del Liceu, Royal Opera House Covent Garden (Londres), The Israeli Opera (Tel Aviv) i Houston Grand Opera. 

Barcelona, 19 de juny de 2017.

________________________________________________________________

S'ha dit sovint, de maneres molt diverses i amb argumentacions variades, que Don Giovanni forma part d'aquell reduït nucli d' "òperes impossibles" o "òperes-trampa" en el sentit que són tant grans, tant perfectes, tant potents i el seu assumpte de fons (més que la seva superfície argumental) és tant transcendental que, per una banda, gairebé sempre són més grans que els seus intèrprets i, per altra banda, gairebé sempre generen en l'espectador unes expectatives de perfecció que indefectiblement resulten decebudes.

Aquest és exactament el sentiment que quedava en l'esperit en acabar la primera de les deu funcions de Don Giovanni que tindran lloc al Liceu fins a primers de juliol.

El muntatge, una coproducció entre Liceu, Covent Garden, The Israeli Opera i Houston Grand Opera que fins ara només s'havia vist al teatre londinenc, està firmat per Kasper Holten i visualment consisteix en un enorme cub giratori ple d'escales i portes que representa més o menys el laberíntic palau del protagonista. Sobre el cub es projecta vídeo al llarg de tota la representació, un vídeo més efectista que significatiu que, de manera no pertinent (per tant, impertinent) essencialment introdueix "soroll" visual a la representació i fa més nosa que servei.

Un altre greu problema de la producció rau en la dramatúrgia en general i en el tractament dels personatges i la seva interrelació en particular. La partitura original de Don Giovanni indica que l'obra és un "Dramma giocoso" Holten no solament oblida la part "giocosa" d'aquest "dramma" sinó que altera de manera greu els personatges: fa mes de dos-cents anys que sospitem -perquè ens ho diu subtilment Mozart a través de la seva música- que Donna Anna se sent poderosament atreta per Don Giovanni. No calia que ens ho mostressin explícitament en escena.

En un muntatge com aquest és evident que el moralitzant sextet final posterior a la mort de Don Giovanni fa nosa. Durant el romanticisme, tant amant dels finals catastròfics, de vegades simplement se l'eliminava, Holten no gosa fer-ho i ho intenta mig arreglar fent cantar els solistes des del fossat orquestral mentre Don Giovanni, ja totalment immers en el deliri, ens mira des de l'escenari.

No és una bona solució perquè tergiversa greument l'obra original.

Quedi a favor de la producció la idea de presentar la fi de Don Giovanni atrapat pels fantasmes de la seva ment i incapaç de distingir entre realitat i desig i la bona solució teatral d'alguna escena habitualment ben difícil de resoldre com és la de la invitació a sopar a l'estàtua del  Commendatore.

Musicalment, tot i que la representació va anar de menys a més, tampoc no es va assolir l'excel·lència que l'obra mereixia.

Josep Pons, el director, va acabar bé, però al principi l'orquestra sonava seca, deslligada, dura. Els concertants del final del primer acte no van quedar prou ben quadrats, en canvi tota l'escena del banquet de Don Giovanni va tenir un molt bon nivell. Mariusz Kwiecień no solament és un dels bons Don Giovanni dels nostres dies perquè té la veu, l'edat, la força i l'energia del personatge sinó que s'integra perfectament en aquesta proposta i les seves intencions dramàtiques perquè va participar en aquesta producció quan es va presentar a Londres. Carmela Remigio va quedar només suficient com a Donna Anna, la veu no era bonica, l'emissió forçada. Miah Persson se'n va sortir més bé en el paper de Donna Elvira, incòmoda al principi, va anar afiançant-se, com gairebé tots els intèrprets, a mesura que avançava la representació. Leporello va ser defensat amb gràcia i suficiència per Simón Orfila, Valeriano Lanchas va complir amb suficiència però sense excel·lència com a Masetto i  Eric Halfvarson va ser fosc i rotund, que és el que s'espera del Commendatore. Els cantants més aplaudits de la nit, juntament amb Kwiecień, van ser Julia Lezhneva que va cantar molt bé el paper de Zerlina i Dmitry Korchak que va fer excel·lentment, ell sí, de Don Ottavio.

Quan en un Don Giovanni qui més triomfa són Zerlina i Don Ottavio, vol dir que alguna cosa no ha anat prou bé.

Definitivament, Don Giovanni és, probablement, una òpera impossible.

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 23 de juny de 2017)

Critica d'òpera: Don Giovanni

CRITICA DEL DON GIOVANNI  DEL LICEU APAREGUDA A OPERA ONLINE


ANAR A OPERA ONLINE