Critica de concert

IBERCAMERA. Staatskapelle Weimar. Viviane Hagner, violí. Dir.: Antonio Méndez. Obres de Beethoven i Rachmàninov. L’AUDITORI. 13 DE NOVEMBRE DE 2017.


Crítica publicada a la Revista Musical Catalana el 24 de novembre

ANAR A LA CRITICA

Crítica d'òpera: Un ballo in maschera

Un ballo in maschera. AL LICEU

Un Ballo lleig i desorientat i només mig ben cantat

Un ballo in maschera de Giuseppe Verdi

Piotr Beczala, tenor (Riccardo). 

Carlos Álvarez, baríton (Renato).

Keri Alkema, soprano (Amelia).

Dolora Zajick, mezzosoprano (Ulrica).

Elena Sancho Pereg, soprano (Oscar).

Damián del Castillo, baríton (Silvano).

Roman Ialcic, baix (Samuel).

Antonio di Matteo, baix. (Tom).

Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 

Cor del Gran Teatre del Liceu. 

Renato Palumbo, direcció musical. 

Vincent Boussard, direcció escènica. 

Vincent Lemaire, escenografia. 

Christian Lacroix, vestuari. 

Coproducció del Théâtre du Capitole (Toulouse) i Staatstheater Nürnberg. 

Barcelona, 7 d'octubre de 2017.

______________________________________________________________________

El balanç de l'estrena de Un ballo in maschera al Liceu, presentat amb caràcter d'inauguració oficial de temporada (tot i que la temporada, de facto, ja va començar el més passat amb Il viaggio a Reims) és ben clar: bé els homes i el cor, menys bé les dones, passable la direcció orquestral i l'orquestra, lletja i fosca la producció i molt fluixa la direcció escènica.

Comencem pel que va anar bé. Carlos Álvarez està en el millor moment de la seva carrera, ja ple d'experiència i encara amb força, és un "baríton verdià" perfecte, el seu coneixement de la dificultat vocal, exigència musical i complexitat dramàtica dels papers que Verdi atorga a la veu de baríton ja va quedar abastament provat en el seu Rigoletto del març passat i ha quedat corroborat en el seu Renato d'enguany. Veu equilibrada, amb aquella brillantor a l'agut que requereix el "bariton verdià" i centre robust i ben timbrat i, sobretot, molts matisos vocals i intel·ligència escènica per donar caràcter i gruix dramàtic al personatge.

Molt bé, també, Piotr Beczala, el seu Riccardo potser ens va enamorar una mica menys que el seu fulgurant Werther del gener passat, però segur vocalment, elegantment vehement, va acabar triomfant sense reserves malgrat un inici inquietant en què la veu pujava a l'agut sense acabar de cobrir bé el so.

Dolora Zajick malauradament acusa l'edat. Ulrica és un personatge que està poca estona a l'escenari però presenta una altíssima exigència vocal que s'ha d'abordar pràcticament en fred. Zajick, molt estimada al teatre, cantava des de l'experiència, però li costava omplir i donar cos a les cavernoses notes greus del truculent personatge de la bruixa. El públic va ser benèvol amb ella.

La soprano americana Keri Alkema, era l'única supervivent del repartiment original que va estrenar aquesta producció al Théâtre du Capitole de Tolosa de Llenguadoc el 2014. Amelia requereix una soprano dramàtica que pugi bé a l'agut però que pugui omplir amb bon so les freqüents baixades a la zona greu del registre. Tot i que Alkema es mou entre els papers de soprano i els de mezzo (ha cantat el de Giovanna Seymour a Anna Bolena i el de Principessa Eboli a Don Carlo) tenia dificultats per projectar amb força els seus greus. Va passar amb dificultats per Ecco l'orrido campo, per sort per a tots va millorar molt en Morrò, ma prima in grazia. La cantant debutava al Liceu, en conjunt la seva actuació va quedar per sota de les expectatives.

El patge Oscar és una delícia, les seves intervencions són els millors punts de llum en una òpera tenebrosa, actualment es patrimoni de sopranos lleugeres. Elena Sancho Pereg va fer un Oscar excel·lent ple de joventut desimboltura i alegria.

El cor, que a Un ballo in maschera, no té intervencions en solitari va estar força bé musicalment i totalment estàtic escènicament, però això no era problema seu sinó de la direcció escènica.

Renato Palumbo va fer una direcció musical una mica pel broc gros, correcta però sense gaire matisos i va tapar totalment Keri Alkema en la seva primera ària amb un so orquestral massa potent.

Bé Roman Ialcic i Antonio di Matteo en els papers de Samuel i Tom, els sinistres conspiradors.

Visualment monòtona i avorrida, il·luminada amb poca gràcia, la producció no va agradar gaire a ningú. Sota l'aparença externa de modernor, era absolutament convencional tant en la lectura i interpretació del drama com en la dramatúrgia, en algunes escenes la direcció d'actors semblava inexistent amb uns personatges que erraven per l'escenari sense intenció dramàtica precisa. El vestuari, de Christian Lacroix, molt original, contribuïa poderosament a la pàtina de modernor del muntatge, però també, sovint, amb les seves vistoses extravagàncies gratuïtes desorientava més que no pas informava. 

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 18 d'octubre de 2017)

Crítica d'òpera. Un ballo in maschera

Un ballo in maschera. AL LICEU

Un ballo lleig i desorientat i només mig ben cantat

Crítica d'Un ballo in maschera apareguda a Opera Online.

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica d'òpera: Il viaggio a Reims

Il viaggio a Reims. AL LICEU

Un aperitiu fàcil i lleuger

Il viaggio a Reims de Gioacchino Rossini

Irina Lungu, soprano (Corinna). 
Maite Beaumont, mezzosoprano (Marquesa Melibea). 
Sabina Puértolas, soprano (Comtessa de Follevile). 
Ruth Iniesta, soprano (Madame Cortese). 
Taylor Stayton, tenor (Cavaller Belfiore). 
Lawrence Brownlee, tenor (Comte de Libenskof). 
Roberto Tagliavini, baix (Lord Sidney). 
Pietro Spagnoli, baríton (Don Profondo). 
Carlos Chausson, baix-baríton (Baró de Trombonok). 
Manel Esteve, baríton (Don Alvaro).
Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 
Giacomo Sagripanti, direcció musical. 
Emilio Sagi, direcció escènica. 
Pepa Ojanguren, vestuari. 
Coproducció del Rossini Opera Festival (Pesaro) i Teatro Real de Madrid. 
Barcelona, 13 de setembre de 2017.
_______________________________________________________________

El Liceu ha iniciat la seva activitat amb el Il viaggio a Reims, un títol insòlit per a començar una temporada. Hem de considerar però, que aquestes representacions, tot i ser les primeres, no tenen el caràcter d'inauguració "oficial" que arribarà a primers d'octubre amb Un ballo in maschera.

Però perquè Il viaggio a Reims no és un títol adequat per iniciar una temporada?. Perque, per començar, dramàticament no és pròpiament una òpera sinó una mena de cantata escènica amb una acció dramàtica mínima i en segon lloc -i principalment- perquè requereix 10 cantants molt competents que s'hauran d'enfrontar a unes partitures d'altíssima exigència fruit del Rossini més madur i experimentat i cap teatre avui no es pot permetre el luxe de contractar 10 primeres figures per a aquesta estranyíssima òpera en un sol acte. Una obra que Rossini va compondre el 1825 per festejar la coronació de Carles X com a Rei de França i que ens presenta un grup d'aristòcrates estrafolaris vinguts de tota Europa que convergeixen a l'alberg Il Giglio d'Oro la nit abans de la coronació, a Reims, de -precisament- Carles X, acte al qual, finalment, no podran assistir.

Il viaggio a Reims és l'òpera ideal per a cursos de cant i acadèmies operístiques perquè té molts primers papers i ofereix a tots els intèrprets importants àries i duos per acreditar les seves capacitats. De fet, al Rossini Opera Festival de Pesaro, que és d'on prové la producció que ara es veu al Liceu, utilitzen amb relativa freqüència aquest títol i aquest muntatge en el seu curs anual de cant.

El Liceu no va voler jugar exclusivament la carta dels cantants novells i va confegir, amb molt encert, un repartiment variat on hi havien noms "de pes" i llarga experiència en la interpretació del Rossini "buffo" com Pietro Spagnoli (Don Profondo) o Carlos Chausson (Baró de Trombonok) que brillaven en solitari però, sobretot, manaven i donaven solidesa en els concertants, barrejats amb cantants que estan al bell mig de la seva carrera com Manel Esteve (Don Alvaro), Maite Beaumont (Marquesa Melibea), Irina Lungu (Corinna) o Sabina Puértolas (Comtessa de Folleville), algun debut esperat com el de Lawrence Brownlee (Comte de Libenskof) -premi Cantant de l'Any 2017 als International Opera Awards- i cantants joves que estan començant com Ruth Iniesta (Madame Cortese), Taylor Stayton (Cavaller Belfiore) o Roberto Tagliavini (Lord Sidney). El resultat global va ser molt correcte i, si bé res no va ser memorable, tot va ser molt correcte i sorprenentment equilibrat en un repartiment tant variat.

El responsable que tot arribés a bon port va ser en gran part el "maestro" Giacomo Sagripanti, debutant al Liceu, un jove director que s'està acreditant a tot Europa en el repertori italià i molt específicament en l'àmbit "buffo". El so orquestral no era ni especialment refinat ni matisat, però tot estava molt ben assegurat i la concertació amb les veus, especialment difícil en un títol com Il viaggio ple de duos i concertants (un a 14 veus!) va ser força correcta.

La producció, signada en la direcció escènica per Emilio Sagi, era extremadament sòbria, austera, essencialitzada: només una plataforma elevada sobre l'escenari que figurava el solàrium d'un spa per on passejaven, en barnús, els extravagants personatges. Si la dramatúrgia era elemental, la direcció d'actors, en canvi, era plena de petits detalls i ajudava a superar la monotonia i uniformitat excessiva de l'espai escènic.

Il viaggio a Reims: un aperitiu lleuger i fàcil per a una temporada que tindrà plats molt més forts i consistents.

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 15 de setembre de 2017)

Crítica d'òpera. Il viaggio a Reims

Il viaggio a Reims. AL LICEU

Un aperitiu fàcil i lleuger

Il viaggio a Reims de Gioacchino Rossini


CRITICA DE IL VIAGGIO A REIMS AL LICEU APAREGUDA A OPERA ONLINE


ANAR A LA CRÍTICA

Crítica d'òpera: Il Trovatore

Il Trovatore. AL LICEU

El més bo era el dolent

Il Trovatore de Giuseppe Verdi.

Artur Ruciński, baríton (Conte di Luna). 

Kristin Lewis, soprano (Leonora)

Marianne Cornetti, mezzosoprano (Azucena) 

Marco Berti, tenor (Manrico)

Carlo Colombara, baix (Ferrando) 

Maria Miró, soprano (Inés)

Albert Casals, tenor (Ruiz) 

Carles Canut, paper mut (Goya). 

Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 

Cor del Gran Teatre del Liceu. 

Daniele Callegari, direcció musical. 

Joan Anton Rechi, direcció escènica. 

Mercè Paloma, vestuari. 

Project2 (Sergio Garcia), video. 

Coproducció del Gran Teatre del Liceu, Ópera de Oviedo. 

Barcelona, 17 de juliol de 2017.

________________________________________________________________

Un títol més de la "Trilogía popular" de Verdi al Liceu, si el mes de març vam tenir Rigoletto, ara, per tancar la temporada, Il Trovatore.

Apostar sovint per les òperes més populars és perillós: si bé és cert que omplen el teatre, també generen unes expectatives desmesurades en uns espectadors que les coneixen (o creuen conèixer-les) fil per randa i esperen, sovint en va, escoltar en escena resultats que solen formar part més de la memòria "discogràfica" de l'oient que de l'experiència en directe viscuda als teatres.

El Trovatore del Liceu va obtenir, si més no musicalment, un èxit global amb algunes irregularitats, perquè hem de considerar irregular que el malvat de la truculenta història que se'ns explica, el lasciu Conte di Luna, sigui més aplaudit al final que el protagonista, Manrico, mirall de virtuts, i que triomfi més la gitana Azucena, el quart personatge en importància, que Leonora, la "primma donna".

En efecte, el jove baríton polonès Artur Ruciński està en el moment dolç de la seva carrera, la veu és bellíssima, vellutada i, a la vegada, de presència imponent. So rodó i ple a baix, un bon cos central i incisiva brillantor a la zona alta. Participació activa, decisiva en els concertants, sostenint-los i assegurant-los des de baix. A més, Ruciński, bon actor, omplia amb desimboltura i facilitat l'espai escènic. La seva interpretació de "Il balen del suo sorriso", una ària molt més arriscada que no sembla perquè, essent lenta, requereix una administració molt precisa de l'aire, va resultar exemplar i va ser el moment més aplaudit de la nit.

Potent, rotunda, l'Azucena de Marianne Cornetti, el seu "Stride la vampa!" va ser també molt celebrat. Al final, però, o bé feia extraordinàriament bé el seu personatge de dona moribunda o bé la cantant acusava realment una gran fatiga. Concedim-li el benefici del dubte.

Marco Berti va ser un bon Manrico, va complir amb les altes exigències del paper de l'heroi de la història, però el seu estatisme escènic i la seva manca d'entusiasme musical van causar que la seva actuació quedés excessivament plana. Va cantar "Ah, si, ben mio, coll'essere" amb una tal manca d'emoció i de sentiment que feia dubtar sèriosament que estigués enamorat de la soprano.

Leonora, la protagonista femenina, va ser assumida per la soprano Kristin Lewis. Va arribar a les notes que se li exigien, la seva actuació va ser correcta i així ho va apreciar el públic, però va tenir alguns problemes d'afinació en els passatges de cant més adornat i la veu no era especialment bella.

Molt bé la resta de personatges secundaris i, malgrat alguns desajustaments al principi del cèlebre "Squilli, echeggi la tromba" del tercer acte, molt bé també el cor, que a Il Trovatore té pàgines de gran popularitat i especial brillantor.

Daniele Callegari, un solvent professional apreciat al teatre, va assegurar sòlidament l'obra des del podi orquestral obtenint de l'orquestra un bon so.

La producció, una coproducció amb l'Òpera de Oviedo feta a partir d'una base d'uns decorats aprofitats del darrer Trovatore que es va fer al Liceu fa anys, convenientment reciclats, repintats i amb un concepte escenogràfic i una dramatúrgia totalment nova a càrrec de Joan Anton Rechi, no va funcionar gaire bé. La idea d'ambientar l'acció durant les guerres napoleòniques a Espanya amb l'afegit del pintor Goya (personatge mut interpretat pel conegut actor Carles Canut) omnipresent a l'escenari prenent apunts per a la seva famosa sèrie de gravats "Los desastres de la guerra" no era ni pertinent, ni aclaridora, ni enriquidora.

Sí que hi va haver una bona direcció d'actors, circumstància que va donar vida, continuïtat i interès a una producció anodina que molt probablement no deixarà empremta perdurable en la memòria artística del Liceu.

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 22 de juliol de 2017)

Crítica d'òpera: Il Trovatore

CRITICA DE IL TROVATORE AL LICEU APAREGUDA A OPERA ONLINE


ANAR A OPERA ONLINE