Crítica de concert: Benjamin Appl

LA PÀTRIA COM A TEMA

Crítica del Recital del baríton Benjamin Appl al Recinte Modernista de l'Hospital de Sant Pau dins del Festival LIFE VICTORIA publicada a la Revista Musical Catalana



ANAR A LA CRÍTICA

Crítica d'òpera: Tristan und Isolde

Tristan und Isolde. AL LICEU

Una vegada més, el genial excés de Tristany

Tristan und Isolde de Richard Wagner

Stefan Vinke, tenor (Tristan)
Albert Dohmen, baix-baríton (Rei Marke)
Iréne Theorin, soprano (Isolde)
Greer Grimsley, baix-baríton (Kurwenal)
Francisco Vas, tenor (Melot)
Sarah Connolly, mezzosoprano (Brangäne)
Jorge Rodríguez Norton, tenor (Pastor i Jove mariner)
Germán Olvera, baríton (Timoner)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 
Cor del Gran Teatre del Liceu. 
Josep Pons, direcció musical. 
Alex Ollé (La Fura dels Baus), direcció escènica. 
Alfons Flores, escenografia.
Urs Schönebaum, il·luminació.
Franc Aleu, videocreació.
Josep Abril, vestuari.
Producció de l'Opéra de Lyon. 
Barcelona, 28 de novembre de 2017.

______________________________________________________________________

Exagerat en tots els aspectes materials i conceptuals, hipertròfic, més enllà dels límits de tot allò que fora raonable, redundant en el seu text fins la desesperació, amb una acció dramàtica mínima que posa a prova l'enginy i la paciència dels directors d'escena, amb unes exigències vocals terribles, inhumanes, per als protagonistes. Esgotador per a tothom, inclòs el públic, el Tristan und Isolde wagnerià és en la seva desmesura un dels excessos més sublims i genials que ha creat la cultura occidental.

Una vegada més hem estat posats a prova i finalment, il·luminats, per la màgia divina d'aquesta obra absoluta que ens parla de l'amor absolut i és ben segur que d'aquest Tristan und Isolde ens en recordarem durant anys tant per la bondat de la interpretació com per la bellesa i idoneïtat de la producció.

Iréne Theorin, estimada al teatre per les seves Brünnhilde de les darreres temporades, va ser una Isolde poderosa però també dolça, arrodonint la frase, fent melodia ben dibuixada enmig de la tempesta instrumental. La soprano sueca no va defallir al llarg del paper més esgotador del repertori i encara va tenir forces per apianar dolçament en el registre agut en un Liebestod final emocionant.

Stefan Vinke, que al costat de Theorin ens havia ofert uns Siegfried convincents en el passat recent, potser no es un prodigi de subtilesa i el seu cant, de vegades és feréstec i dur, però enfrontat a un paper duríssim, va saber administrar les forces amb intel·ligència al segon acte per poder superar el terrible repte vocal del tercer acte amb plena suficiència.

Marke, Kurwenal i Brängane, tres papers "secundaris" que a qualsevol òpera que no fos Tristan un Isolde serien considerats papers "principals" pel nivell vocal exigit, van ser defensats per tres cantants de primeríssim nivell que van contribuir al gran èxit general de la representació. 

El Rei Marke d'Albert Dohmen va resultar commovedor. En la seva llarga intervenció del tercer pacte, la veu sonava plena, rodona, segura i omplia d'humanitat serena les paraules de perdó per a la parella d'amants. Sarah Conolly va ser una Brangäne de molt alt nivell, sempre segura i dominant perfectament els matisos del paper de la criada fidel que, per pietat, desobeirà les ordres de la seva senyora desencadenant així el drama.

Gairebé sembla impossible que un baix-baríton pugui arribar a tenir "massa" veu per cantar un Wagner, però això és el que va passar en alguns moments amb el Kurwenal de Greer Grimsley. Tanta va ser la seva suficiència i el seu generós i incondicional lliurament al paper del fidel amic que en algunes frases gairebé va sonar estentori i excessiu en la seva intervenció del tercer acte.

Bé Francisco Vas en Melot  i bé, també, tots els altres personatges i el cor en la seva breu intervenció.

En una òpera que supera les quatre hores és gairebé impossible que el so orquestral sigui immaculat en tot moment, tot i així el rendiment orquestral va ser molt bo i la direcció musical de Josep Pons, un director que cada vegada destaca més en el repertori germànic, va ser encertada, equilibrada, matisada. Al final, els aplaudiments per a l'orquestra i el director titular del conjunt van ser llargs i unànimes i això: que el públic apreciï la seva orquestra, és el millor que li pot passar a un teatre d'òpera.

La producció, provinent de l'Opéra de Lyon, on va ser estrenada el 2011, venia signada en la direcció escènica per Alex Ollé (La fura dels Baus), per Alfons Flores en la imponent escenografia, per Urs Schönebaum en la encertada il·luminació, per Franc Aleu en sorprenent videocreació i per Josep Abril en el sobri vestuari.

Ollé, molt encertadament, transcendeix l'anècdota i va directament al potent simbolisme de Tristan und Isolde, no intenta enriquir una acció escènica pràcticament inexistent i es centra en l'evolució psicològica dels personatges en el seu viatge interior, un viatge guiat per la música. Aquesta idea, dificilíssima de plasmar eficaçment sobre un escenari, s'aconsegueix sovint en aquest muntatge. Hi col·labora molt eficaçment l'escenografia, aclaparadora, impressionant en la seva espectacular fredor, uns semiesfera immensa que al primer acte és una lluna, al segon, girada, en posició còncava, és el castell del Rei Marke i en el tercer, tornada a girar, és Kareol, el castell de Trstany, però també una llosa que l'oprimeix i l'esclafa. En tot moment la semiesfera actua també com a pantalla on es projecten imatges que ens remeten al viatge interior dels protagonistes configurant, tot plegat, un conjunt d'una bellesa emocionant que romandrà durant temps en la memòria.

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 2 de desembre de 2017)

Crítica d'òpera: Tristan und Isolde

Crítica del Tristan und Isolde del Liceu apareguda a Opera Online el 2 de desembre

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica de concert

TEMPORADA DE L’OBC. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Josep Colom, piano. Albert Guinovart, piano. Antoni Ros Marbà, direcció. Obres de Ravel, Benejam i Ros Marbà. L’AUDITORI. 18 DE NOVEMBRE DE 2017.


Crítica publicada a la Revista Musical Catalana el 17 de novembre.


ANAR A LA CRÍTICA

Critica de concert

IBERCAMERA. Staatskapelle Weimar. Viviane Hagner, violí. Dir.: Antonio Méndez. Obres de Beethoven i Rachmàninov. L’AUDITORI. 13 DE NOVEMBRE DE 2017.


Crítica publicada a la Revista Musical Catalana el 24 de novembre

ANAR A LA CRITICA

Crítica d'òpera: Un ballo in maschera

Un ballo in maschera. AL LICEU

Un Ballo lleig i desorientat i només mig ben cantat

Un ballo in maschera de Giuseppe Verdi

Piotr Beczala, tenor (Riccardo). 

Carlos Álvarez, baríton (Renato).

Keri Alkema, soprano (Amelia).

Dolora Zajick, mezzosoprano (Ulrica).

Elena Sancho Pereg, soprano (Oscar).

Damián del Castillo, baríton (Silvano).

Roman Ialcic, baix (Samuel).

Antonio di Matteo, baix. (Tom).

Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 

Cor del Gran Teatre del Liceu. 

Renato Palumbo, direcció musical. 

Vincent Boussard, direcció escènica. 

Vincent Lemaire, escenografia. 

Christian Lacroix, vestuari. 

Coproducció del Théâtre du Capitole (Toulouse) i Staatstheater Nürnberg. 

Barcelona, 7 d'octubre de 2017.

______________________________________________________________________

El balanç de l'estrena de Un ballo in maschera al Liceu, presentat amb caràcter d'inauguració oficial de temporada (tot i que la temporada, de facto, ja va començar el més passat amb Il viaggio a Reims) és ben clar: bé els homes i el cor, menys bé les dones, passable la direcció orquestral i l'orquestra, lletja i fosca la producció i molt fluixa la direcció escènica.

Comencem pel que va anar bé. Carlos Álvarez està en el millor moment de la seva carrera, ja ple d'experiència i encara amb força, és un "baríton verdià" perfecte, el seu coneixement de la dificultat vocal, exigència musical i complexitat dramàtica dels papers que Verdi atorga a la veu de baríton ja va quedar abastament provat en el seu Rigoletto del març passat i ha quedat corroborat en el seu Renato d'enguany. Veu equilibrada, amb aquella brillantor a l'agut que requereix el "bariton verdià" i centre robust i ben timbrat i, sobretot, molts matisos vocals i intel·ligència escènica per donar caràcter i gruix dramàtic al personatge.

Molt bé, també, Piotr Beczala, el seu Riccardo potser ens va enamorar una mica menys que el seu fulgurant Werther del gener passat, però segur vocalment, elegantment vehement, va acabar triomfant sense reserves malgrat un inici inquietant en què la veu pujava a l'agut sense acabar de cobrir bé el so.

Dolora Zajick malauradament acusa l'edat. Ulrica és un personatge que està poca estona a l'escenari però presenta una altíssima exigència vocal que s'ha d'abordar pràcticament en fred. Zajick, molt estimada al teatre, cantava des de l'experiència, però li costava omplir i donar cos a les cavernoses notes greus del truculent personatge de la bruixa. El públic va ser benèvol amb ella.

La soprano americana Keri Alkema, era l'única supervivent del repartiment original que va estrenar aquesta producció al Théâtre du Capitole de Tolosa de Llenguadoc el 2014. Amelia requereix una soprano dramàtica que pugi bé a l'agut però que pugui omplir amb bon so les freqüents baixades a la zona greu del registre. Tot i que Alkema es mou entre els papers de soprano i els de mezzo (ha cantat el de Giovanna Seymour a Anna Bolena i el de Principessa Eboli a Don Carlo) tenia dificultats per projectar amb força els seus greus. Va passar amb dificultats per Ecco l'orrido campo, per sort per a tots va millorar molt en Morrò, ma prima in grazia. La cantant debutava al Liceu, en conjunt la seva actuació va quedar per sota de les expectatives.

El patge Oscar és una delícia, les seves intervencions són els millors punts de llum en una òpera tenebrosa, actualment es patrimoni de sopranos lleugeres. Elena Sancho Pereg va fer un Oscar excel·lent ple de joventut desimboltura i alegria.

El cor, que a Un ballo in maschera, no té intervencions en solitari va estar força bé musicalment i totalment estàtic escènicament, però això no era problema seu sinó de la direcció escènica.

Renato Palumbo va fer una direcció musical una mica pel broc gros, correcta però sense gaire matisos i va tapar totalment Keri Alkema en la seva primera ària amb un so orquestral massa potent.

Bé Roman Ialcic i Antonio di Matteo en els papers de Samuel i Tom, els sinistres conspiradors.

Visualment monòtona i avorrida, il·luminada amb poca gràcia, la producció no va agradar gaire a ningú. Sota l'aparença externa de modernor, era absolutament convencional tant en la lectura i interpretació del drama com en la dramatúrgia, en algunes escenes la direcció d'actors semblava inexistent amb uns personatges que erraven per l'escenari sense intenció dramàtica precisa. El vestuari, de Christian Lacroix, molt original, contribuïa poderosament a la pàtina de modernor del muntatge, però també, sovint, amb les seves vistoses extravagàncies gratuïtes desorientava més que no pas informava. 

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 18 d'octubre de 2017)

Crítica d'òpera. Un ballo in maschera

Un ballo in maschera. AL LICEU

Un ballo lleig i desorientat i només mig ben cantat

Crítica d'Un ballo in maschera apareguda a Opera Online.

ANAR A LA CRÍTICA