LES PÊCHEURS DE PERLES, AL LICEU
LES PÊCHEURS DE PERLES: UNA ARRISCADA APOSTA GUANYADORA
Les pêcheurs de perles de Georges Bizet.Ekaterina Bakanova, soprano.
John Osborn, tenor.
Michael Adams, baríton.
Fernando Radó, baix.
Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Cor del Gran Teatre del Liceu.
Yves Abel, direcció musical.
Lotte de Beer, direcció escènica.
Dorike van Genderen, reposició.
Marouscha Levy, escenografia.
Jorine van Beek, vestuari.
Alex Brok, il·luminació.
Producció Theater an der Wien.
Gran Teatre del Liceu.
Barcelona, 13 de maig de 2019.
________________________________________________________________
Xavier Pujol.
Christina Scheppelmann, directora artística del Liceu, afirmava en un text que figurava al programa de mà de Les pêcheurs de perles, que la trama de l'obra "és naïf i antiquada" i, en la seva opinió "costa que arribi a emocionar-nos amb la seva història", més endavant, en relació al treball de la jove directora d'escena Lotte de Beer, que ambienta la seva versió l'òpera en un reality show, afirmava que amb el treball de de Beer s'aconsegueix que "la història funcioni des d'un punt de vista actual i per a públics de tota mena".
És realment sorprenent que la directora artística d'un teatre d'òpera que aquesta mateixa temporada ens ha ofert I puritani, L'italiana in Algeri o Rodelinda, consideri la trama de Les pêcheurs de perles "naïf i antiquada", com si les altres òperes citades fossin un prodigi de novetat i modernitat. Si a això hi afegim que gairebé sempre adaptar els arguments de les òperes per a "públics de tota mena" vol dir infantilitzar-los, banalitzar-los o directament trair-los, la perspectiva d'assistir a uns Pêcheurs de perles convertits en un reality show era molt poc estimulant.
Tanmateix, en teatre i, per tant, en òpera, hi ha una llei suprema: més enllà de teories, filosofies i bons o mals propòsits, la veritat última es juga sempre a l'escenari en el moment que puja el teló i és allà, sobre l'escena, on les coses funcionen o no.
Lotte de Beer es va arriscar molt en aquesta versió de Les pêcheurs de perles, però de seguida es va veure que més enllà de l'extravagància del reality show hi havia molta intel·ligència teatral. Les relacions entre els personatges fluïen amb absoluta "veritat" teatral, els conflictes tenien autèntica intensitat dramàtica, el nucli temàtic no quedava en absolut violentat i, a més, la producció era visualment atractiva, ben il·luminada i la direcció d'actors era molt treballada i encertada. Hi havia, certament, un punt de juvenil frivolitat provocativa en aquesta proposta que, aplicada a una òpera com Les pêcheurs, resultava higiènica i oxigenant.
No tot era perfecte, la ubicació del cor en uns cubs al fons de l'escenari fent de públic que mirava el reality show, era dramàticament eficaç i vistosa, però musicalment nefasta. En aquella posició el cor no podia cantar bé de cap manera. Fer cantar a Leïla, la protagonista, la primera ària, la més exigent, mentre fa exercicis de contorsionisme tampoc no sembla una idea feliç i el rendiment de la cantant se'n va ressentir.
Musicalment la representació va assolir un nivell global correcte. Molt bé el director Yves Abel que va aconseguir de l'orquestra un bon so molt "francès", acolorit i delicat, molt bé també el cor que malgrat les horroroses condicions en què va haver de cantar va oferir una bona actuació en un títol que feia més de cinquanta anys que no es representava al Liceu i que no estava, per tant , en el seu repertori.
En els solistes va destacar Ekaterina Bakanova, que debutava a Espanya en òpera escenificada i que properament cantarà al Festival de Peralada i al Teatro Real de Madrid. La seva Leïla va començar amb dificultat però va anar guanyant confiança i seguretat a mesura que avançava la representació i els seus duos amb el tenor i el baríton i les seves següents actuacions en solitari ja van resultar molt més convincents. Ella va obtenir l'aplaudiment més notori al final.
Se n'esperava més de John Osborn un tenor que havia ofert una actuació excel·lent en el Benvenuto Cellini de la temporada 15/16. El seu Nadir va ser correcte i prou. A "Je crois entendre encore", la seva gran ària de lluïment, va atacar el so amb una dolcesa infinita, el cant era suau, delicat, potser massa i tot, però en arribar a l'agut final el va atacar malament i va haver de corregir l'emissió, a penes un instant, però ja n'hi va haver prou per perdre l'oportunitat. És cruel hipotecar una actuació per una nota mal atacada, però es la llei de l'òpera. El compositor la va posar allí perquè coronés l'ària amb brillantor, el públic l'ha escoltada mil vegades en disc i l'està esperant i el cantant, l'ha preparada i a l'escenari -una vegada més la veritat última de l'escenari- l'ha de fer i l'ha de fer impecable. Dura lex, sed lex.
El baríton Michael Adams, debutant al teatre, va fer un Zurga de bona línia i veu agradable però s'esperava més presència i més intensitat vocal en un paper tant important, el de l'antagonista que per amor i lleialtat se sacrifica.
Molt bé Fernando Radó en Nourabad, l'inflexible sacerdot guardià de la llei i els bons costums.
Per fer honor a la sociologia i l'estadística -que no necessàriament és la veritat- s'ha d'afegir que al final hi va haver discrets aplaudiments per als intèrprets i una bona esbroncada per a la producció. Però, i és només una opinió -és a dir, tampoc no és la veritat- aquesta vegada el públic s'equivocava.
L'arriscada aposta de Les pêcheurs de perles és bona i guanyadora.
