diumenge, 15 de juliol del 2018

Crítica d'òpera: La Favorite

La Favorite. AL LICEU


UNA FAVORITE RECICLADA TANCA LA TEMPORADA


La Favorite de Gaetano Donizetti


Clémentine Margaine, mezzosoprano (Léonor de Guzman) 
Michael Spyres, tenor (Fernand) 
Markus Werba, baríton (Alphonse XI)
Ante Jerkunica, baix (Balthazar) 
Miren Urbieta-Vega, soprano (Inès) 
Roger Padullés, tenor (Gaspar)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 
Cor del Gran Teatre del Liceu. 
Patrick Summers, direcció musical
Derek Gimpel, direcció escènica
Jean-Pierre Vergier, escenografia i vestuari
Dominique Borrini, il·luminació
Coproducció Gran Teatre del Liceu, Teatro Real de Madrid. 
Barcelona, 8 de juliol de 2018.


________________________________________________________________

El Liceu tanca la temporada amb la reposició, una mica sorprenent, del seu propi muntatge (coproducció amb el Teatro Real de Madrid) de la versió original en francès de La Favorite de Donizetti, una òpera que havia estat molt popular al Liceu al segle XIX i XX amb més de 200 representacions acumulades però que en la seva versió francesa només havia tingut 10 representacions, totes a principis del segle XXI .
La reposició sembla sorprenent perquè fa setze anys aquesta producció ja no va agradar gaire i ara no sembla que el resultat hagi de ser gaire diferent.
El 2002 aquesta Favorite estava dirigida escènicament per Ariel García Valdés i ara la direcció ha estat "actualitzada" per Derek Gimpel, els resultats, però, no són millors.
Aquest drama d'honor i banyes ambientat en una Espanya medieval totalment impossible, amb redempció final de la dona pecadora a través, com sempre, de la mort, avui costa molt de vendre al públic d'una manera satisfactòria i aquest muntatge reposat no ho soluciona.
L'escenografia de Jean-Pierre Vergier, bonica i ben realitzada però casual i aliena al drama, no resol el problema de l'enorme distància emocional amb què el públic d'avui viu La Favorite i el vistós i extravagant vestuari i del mateix Vergier introdueix un element de color que tampoc no soluciona res.
La Favorite és belcantisme pur, del millor, el belcantisme s'ha de cantar bé i si el cant funciona, les insuficiències dramàtiques passen, fins a cert punt, a segon terme. Com que aquesta Favorite va estar ben cantada, s'ha de considerar que la representació va ser un èxit.
En primer lloc cal destacar la labor de la mezzosoprano Clémentine Margaine que debutava al teatre. Amb una veu ampla de registre, potent, bona projecció, bona dicció i timbre carnós i càlid, Margaine va fer una Leonor de Guzmán de molt alt nivell i va ser la triomfadora de la nit.
Menys clara i precisa era la dicció del tenor nord-americà Michael Spyres, tot i així la valentia amb que atacà els nombrosos aguts estratosfèrics del paper de Fernand li van valer un gran èxit encara que l'esperat sobreagut a la seva ària culminant "Ange si pur" no quedés del tot net.
El baríton Markus Werba, també debutant al Liceu, va fer un Alphonse XI ben correcte però no pas memorable, el paper requeria més força, més presència vocal.
Ante Jerkunica, en canvi, a partir d'una veu de baix molt ben col·locada, amb gruix però sense pesantor, va fer brillar el paper fins a cert punt secundari del monjo Balthazar. Les seves amenaces al rei al final del segon acte feien realment por.
Molt i molt bé en el paper menor d'Inés la soprano Miren Urbieta-Vega i també molt bé el tenor Roger Padullés en el paper de Gaspar.
El cor va quedar irregular, no gaire bé el de dones a l'escena de l'illa de Lleó i millor el d'homes i les escenes corals mixtes.
Patrick Summers, d'ampli currículum belcantista, va assumir la direcció orquestral. Va aconseguir una cosa fonamental, concertar bé amb les veus, però no va obtenir una gran refinament sonor del conjunt instrumental.

Molt discutible i probablement errònia la decisió de fragmentar la música del ballet original de l'obra intercalant-la entre els actes, amb el teló abaixat, a mode d'intermezzo de circumstàncies. Aquella música de ballet, si s'hi posa, s'ha de ballar i si no es balla, és millor que no s'hi posi perquè, certament, musicalment és molt poca cosa i, a sobre, fragmentada, només feia nosa.
  
Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online l'11  de juliol de 2018)


Crítica d'òpera: La Favorite

A recycled Favorite Closes the Liceu season

Crítica de La Favorite publicada a Opera Online l'11 de juliol



Crítica de concert: Rèquiem de Verdi al Festival de Peralada


UN ‘REQUIEM’ COM A PRINCIPI I COMIAT

FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Missa de Requiem de Giuseppe Verdi. Leah Crocetto, soprano. Ekaterina Gubanova, mezzosoprano. Charles Castronovo, tenor. Alexander Vinogradov, baix. Cor Intermezzo (José Luis Basso, preparació del cor). Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Dir.: Giampaolo Bisanti. AUDITORI PARC DEL CASTELL DE PERALADA. 5 DE JULIOL DE 2018.


Crítica publicada a la Revista Musical Catalana

Crítica de concert: Cicle Joan Manén a l'Ateneu

CANÇONS PER REDESCOBRIR


CICLE DE MÚSICA CATALANA JOAN MANÉN. Marta Valero, mezzosoprano. Albert Guinovart, piano. Cançons d’Ezequiel Martín, Joan Manén, Enric Granados, Guillem Brugarolas, Baltasar Samper, Joaquim Serra, Manuel Oltra, Lluïsa Casagemas, Narcisa Freixas, Carme Karr, Ònia Farga, Mariona Vila i Mercè Torrens. ATENEU BARCELONÈS. 17 DE JUNY DE 2018.


Crítica publicada a la Revista Musical Catalana


ANAR A LA CRÍTICA

Crítica de concert: Rèquiem de Mozart a la Catedral

MOZART OMPLE LA CATEDRAL DE BARCELONA

ORQUESTRA SIMFÒNICA CAMERA MUSICAE. COR DE CAMBRA FRANCESC VALLS. Irene Mas, soprano. Gemma Coma-Alabert, contralt. Roger Padullés, tenor. Sebastià Peris, baix. Dir.: Salvador Mas. Requiem i Vesperae Solennes de Confessore de W. A. Mozart. CATEDRAL DE BARCELONA. 10 DE JUNY DE 2018.


Crítica publicada a la Revista Musical Catalana

ANAR A LA CRÍTICA

dimarts, 12 de juny del 2018

Crítica d'òpera: Manon Lescaut

Manon Lescaut. AL LICEU


MANON A ELLIS ISLAND


Manon Lescaut de Giacomo Puccini

Liudmyla Monastyrska, soprano (Manon Lescaut).
David Bižić, baríton (Lescaut) 
Gregory Kunde, tenor (Renato Des Grieux)
Carlos Chausson, baix-baríton (Geronte di Ravoir).
Mikeldi Atxalandabaso, tenor (Edmondo).
Marc Pujol, baix (L'hostaler).
Carol Garcia, mezzosoprano (Un músic)
José Manuel Zapata, tenor (El mestre de ball)
Michael Borth, baríton (Un sergent)
David Sánchez, baix (Un comandant)
Jordi Casanova, tenor (El fanaler)
Albert Muntanyola, actor (Des Grieux de gran)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Emmanuel Villaume, direcció musical.
Davide Livermore, direcció escènica.
Davide Livermore i Giò Forma, escenografia.
Giusi Giustino, vestuari.
Nicolas Bovey, il·luminació.
Coproducció Gran Teatre del Liceu, Teatro di San Carlo (Nàpols), Palau de les Arts Reina Sofia (València). Barcelona, 7 de juny de 2018.
________________________________________________________________

La nova producció de Manon Lescaut presentada al Liceu, una coproducció amb el Teatro di San Carlo de Nàpols i el Palau de les Arts Reina Sofia de València, s'inicia a la novaiorquesa Ellis Island, un referent mundial en el tema de la immigració. Allí, un Des Grieux vell rememora el passat i la relació amorosa que, de jove, tingué amb Manon Lescaut. Tota l'òpera de Puccini se'ns presenta, doncs, com un immens "flash back". L'escenografia s'anirà transformat per mostrar-nos successivament la Plaça d'Amiens del primer acte, la mansió de Geronte di Ravoir al segon, el port de Le Havre al tercer, per tornar, finalment, al quart acte, a l'Ellis Island inicial que substitueix, violentant greument el libretto, el suposat desert de Louisiana on Puccini i els seus llibretistes van situar l'acció de l'obra.
Que l'escenografia traeixi la literalitat el text no es gens greu, a hores d'ara ja hi estem acostumats i si aquest és el preu que s'ha de pagar per accedir a nous significats, és perfectament assumible. Més greu és que al segon acte la mansió de Geronte es transformi en un aparatós bordell perquè això sí que tergiversa l'obra. El més greu, però, és fer girar Manon Lescaut al voltant de la immigració. El tema serà de gran actualitat, però ni l'Abbé Prévost, l'autor de la novel·la que va donar origen a l'opera ni, posteriorment, Puccini van tenir mai la intenció de presentar Manon Lescaut com un drama sobre la immigració. Fer-ho és pur oportunisme.
Aclarit això, cal remarcar que la producció és vistosa, ben il·luminada i ben realitzada materialment. La direcció d'escena manté una dramatúrgia absolutament tradicional i convencional pel que fa a l'enfocament i tractament dels personatges principals i s'agraeix que desenvolupi petites accions paral·leles en els personatges secundaris i el cor que globalment enriqueixen el resultat escènic.
Gregory Kunde és un tenor molt estimat al Liceu, el seu Des Grieux és genuïnament puccinià i poc "verista", no és un des Grieux cridat sinó cantat amb un bell legato, un fraseig rodó, una mezza voce elegant i una dicció clara. El veterà Kunde va començar reservant veu i escalfant-la poc a poc, per aquest motiu el seu "Dona non vidi mai" va passar una mica deslluït, però ja al segon acte va entrar en veu i d'aquí fins al final va estar molt bé. No dona físicament el personatge, però això, en òpera, es tradició perdonar-ho.
L'opulenta Lyudmilla Monastyrska tampoc no dona físicament el personatge de Manon, però també li ho perdonarem. La veu és important, amb bona projecció, al principi va resultar una mica rude, però també ella va anar entrant en veu, va fer un bon segon acte, va estar bé en el gran duo del darrer acte i va coronar l'actuació amb un "Sola, perduta, abbandonata" que va merèixer càlids aplaudiments del públic.
Qui va estar bé, tant vocalment com escènicament, des del principi fins el final va ser Carlos Chausson en el paper de Geronte di Ravoir. La seva fiabilitat és absoluta, tenir Carlos Chausson en un repartiment és, a hores d'ara, com tenir una pòlissa d'assegurances contra qualsevol accident.
Correcte David Bižić en el paper de Lescaut i correctes també tots els intèrprets dels nombrosos papers secundaris. Bé, també, el cor.
Emmanuel Villaume, debutant al teatre, va oferir una direcció musical globalment satisfactòria, sense gran relleu ni grans èmfasis en els moments més lírics, però sense estridències, equilibrada en les diverses seccions orquestrals i amb alguns matisos, especialment en els fustes, de fina bellesa.
  
Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online l'11  de juny de 2018)


Crítica d'òpera: Manon Lescaut

Manon in Ellis Island, at the Liceu

Crítica de Manon Lescaut publicada a Opera Online l'11 de juny