La Favorite. AL LICEU
UNA FAVORITE RECICLADA TANCA LA TEMPORADA
La Favorite de Gaetano Donizetti
Clémentine Margaine, mezzosoprano (Léonor de Guzman)
Michael Spyres, tenor (Fernand)
Markus Werba, baríton (Alphonse XI)
Ante Jerkunica, baix (Balthazar)
Miren Urbieta-Vega, soprano (Inès)
Roger
Padullés, tenor (Gaspar)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del
Liceu.
Patrick Summers, direcció musical.
Derek Gimpel, direcció escènica.
Jean-Pierre Vergier, escenografia i vestuari.
Dominique Borrini, il·luminació.
Coproducció Gran Teatre del Liceu, Teatro Real de Madrid.
Barcelona, 8 de
juliol de 2018.
________________________________________________________________
El Liceu tanca la temporada amb la reposició, una mica
sorprenent, del seu propi muntatge (coproducció amb el Teatro Real de Madrid)
de la versió original en francès de La Favorite de Donizetti, una òpera
que havia estat molt popular al Liceu al segle XIX i XX amb més de 200
representacions acumulades però que en la seva versió francesa només havia
tingut 10 representacions, totes a principis del segle XXI .
La reposició sembla sorprenent perquè fa setze anys
aquesta producció ja no va agradar gaire i ara no sembla que el resultat hagi
de ser gaire diferent.
El 2002 aquesta Favorite estava dirigida
escènicament per Ariel García Valdés i ara la direcció ha estat
"actualitzada" per Derek Gimpel, els resultats, però, no són millors.
Aquest drama d'honor i banyes ambientat en una Espanya
medieval totalment impossible, amb redempció final de la dona pecadora a
través, com sempre, de la mort, avui costa molt de vendre al públic d'una
manera satisfactòria i aquest muntatge reposat no ho soluciona.
L'escenografia de Jean-Pierre Vergier, bonica i ben
realitzada però casual i aliena al drama, no resol el problema de l'enorme
distància emocional amb què el públic d'avui viu La Favorite i el vistós
i extravagant vestuari i del mateix Vergier introdueix un element de color que
tampoc no soluciona res.
La Favorite és belcantisme pur, del millor, el
belcantisme s'ha de cantar bé i si el cant funciona, les insuficiències dramàtiques
passen, fins a cert punt, a segon terme. Com que aquesta Favorite va
estar ben cantada, s'ha de considerar que la representació va ser un èxit.
En primer lloc cal destacar la labor de la mezzosoprano
Clémentine Margaine que debutava al teatre. Amb una veu ampla de registre,
potent, bona projecció, bona dicció i timbre carnós i càlid, Margaine va fer
una Leonor de Guzmán de molt alt nivell i va ser la triomfadora de la nit.
Menys clara i precisa era la dicció del tenor
nord-americà Michael Spyres, tot i així la valentia amb que atacà els nombrosos
aguts estratosfèrics del paper de Fernand li van valer un gran èxit encara que
l'esperat sobreagut a la seva ària culminant "Ange si pur" no
quedés del tot net.
El baríton Markus Werba, també debutant al Liceu, va fer
un Alphonse XI ben correcte però no pas memorable, el paper requeria més força,
més presència vocal.
Ante Jerkunica, en canvi, a partir d'una veu de baix molt
ben col·locada, amb gruix però sense pesantor, va fer brillar el paper fins a
cert punt secundari del monjo Balthazar. Les seves amenaces al rei al final del
segon acte feien realment por.
Molt i molt bé en el paper menor d'Inés la soprano Miren
Urbieta-Vega i també molt bé el tenor Roger Padullés en el paper de Gaspar.
El cor va quedar irregular, no gaire bé el de dones a
l'escena de l'illa de Lleó i millor el d'homes i les escenes corals mixtes.
Patrick Summers, d'ampli currículum belcantista, va
assumir la direcció orquestral. Va aconseguir una cosa fonamental, concertar bé
amb les veus, però no va obtenir una gran refinament sonor del conjunt
instrumental.
Molt discutible i probablement errònia la decisió de
fragmentar la música del ballet original de l'obra intercalant-la entre els
actes, amb el teló abaixat, a mode d'intermezzo de circumstàncies. Aquella
música de ballet, si s'hi posa, s'ha de ballar i si no es balla, és millor que
no s'hi posi perquè, certament, musicalment és molt poca cosa i, a sobre,
fragmentada, només feia nosa.
Xavier Pujol
(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online l'11 de juliol de 2018)
