Elektra: El testament de Patrice Chéreau.
Elektra de Richard Strauss.
Waltraud Meier, mezzosoprano.
Evelyn Herlitzius, soprano.
Adrianne
Pieczonka, soprano.
Thomas Randle, tenor.
Alan Held, baríton.
Franz Mazura,
baix-baríton.
Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu.
Josep Pons, direcció
musical.
Patrice Cheréau, direcció escènica.
Vincent Huguet, director de la
reposició escènica.
Richard Peduzzi, escenografia.
Caroline de Vivaise,
vestuari.
Coproducció del Gran Teatre del Liceu, Teatro alla Scala (Milà),
Metropolitan Opera House (Nova York), Festival d'Ais de Provença, Staatsoper
Unter den Linden (Berlín) i Finnish National Opera (Hèlsinki).
Gran Teatre del
Liceu.
Barcelona, 7 de desembre.
________________________________________________________________
La direcció escènica d'Elektra l'estiu de 2013 per
al Festival d'Ais de Provença va ser el darrer treball del director
cinematogràfic, teatral i operístic Patrice Chéreau que va morir l'octubre
d'aquell mateix any.
Després de visitar Milà, Nova York, Berlín i Hèlsinki, el
muntatge ha arribat finalment a Barcelona i ho ha fet amb, gairebé, el mateix
equip vocal que va estrenar la producció fa tres anys, és a dir amb els
mateixos cantants que van treballar els personatges sota les ordres directes de
Chéreau i que s'han reunit al Liceu, sembla que per darrera vegada. Certament,
estem davant el "testament" operístic del gran director francès.
L'Elektra de Chéreau és magnífica i està destinada
a quedar com una fita, una referència, a partir d'ara ineludible, en les
posades en escena del gran títol straussià.
Bàsicament el que ha fet Chéreau es complicar encara més
les coses, transcendir la brutalitat primitiva del mite, anar més enllà de
l'elemental estereotip psicoanalític amb que se solen enfocar els personatges i
humanitzar-los, buscar en Klytämnestra la mare que en el fons desitja recuperar
l'amor de la seva filla i en Elektra una filla desvalguda que encara busca i
necessita la carícia de la mare i no només una dona en perpètua crisi histèrica
posseïda per l'afany de venjança. La relació entre mare i filla és l'eix
principal del treball de Chéreau però aquesta mirada "humanitzadora"
s'estén també a tots els personatges i situacions de l'obra; en aquest sentit,
per exemple, un detall com l'escena silenciosa de les criades escombrant el
pati abans que el temible l'esclat orquestral obri la tragèdia és una gran
troballa teatral. El palau dels àtrides no és només l'espai immutable i fora
del temps on s'esdevenen, com en una cerimònia ritual, els fets d'un mite, es també
una casa on hi viu gent, una casa que s'ha d'escombrar cada dia.
Chéreau humanitza Elektra, fent-la més humana la
fa més pròxima i, per aquest motiu, més pertorbadora.
L'equip vocal va resultar gairebé ideal. Evelyn
Herlitzius va enfrontar-se amb una energia immensa a un dels papers més durs,
més cansats, exigents i difícils del repertori. Herlitzius va fer d'Elektra amb
la veu, amb el cos, amb la dansa, amb la mirada. Herlitzius va estar posseïda
per Elektra en tot moment.
Waltraud Meier, veterana, que ja fa mes de vint anys
enregistrava aquest paper amb Daniel Barenboim a la batuta, va ser també una
Klytämnestra ideal i va omplir de matisos el seu personatge. Adrianne Pieczonka
també va estar molt bé en el paper de Chrysothemis, la germana "burgesa"
d'Elektra, la dona que intenta escapar a través de l'oblit de la maledicció, de
l'encadenat d'atrocitats que pesa sobre la família.
Bé Thomas Randle que va aconseguir donar personalitat a
un paper teatralment important però musicalment anecdòtic com el d'Aeghisth i
bé també Alan Held, com Orest, l'únic entre els intèrprets principals que no
havia participat en el muntatge original.
A destacar també la presència en papers secundaris de
cantants que van ser grans figures com Roberta Alexander en el paper de cinquena
serventa i molt especialment la del baix-baríton Franz Mazura, una llegenda de
l'òpera, que amb 92 anys va fer encara, amb dignitat, el paper de preceptor
d'Orest.
Juntament amb els cantants, l'orquestra i el director
titular del teatre van ser, també, i de manera justa, els grans triomfadors de
la nit.
Elektra, la més agressiva
musicalment de les òperes de Richard Strauss, una obra que en alguns moments se
situa en el llindar de l'atonalitat, presenta unes exigències orquestrals
altíssimes tan pel que fa al nombre d'instrumentistes com pel que fa a les
dificultats de la densa orquestració.
Equilibrar aquella orquestra gegant amb les veus costa
molt, Josep Pons ho va aconseguir gairebé sempre, però a més va saber trobar
matisos, va fer cantar les melodies que, sovint subterràniament, recorren
l'obra. Ell també va humanitzar Elektra i va dur a la pràctica aquella
afirmació de Richard Strauss segons la qual les seves òperes Salomé i Elektra
s'havien de dirigir com si es dirigís Mendelssohn.
Xavier Pujol
(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 9 de desembre de 2016)
