Crítica de concert: Orquestra Da Camera

Orquestra Da Camera: grans obres en grans interpretacions

TEMPORADA DE MÚSICA DE CAMBRA. Orquestra Da Camera. Antje Weithaas, violí concertino i directora. Obres de Richard Strauss, Benjamin Britten i Piotr Ílitx Txaikovski.L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 10 D’OCTUBRE DE 2018.

Crítica publicada a la Revista Musical Catalana

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica de concert: OBC - K. Ono - P. Anderszewski

Una bona "Patètica" amb massa metall

TEMPORADA OBC. Piotr Anderszweski, piano. Dir: Kazushi Ono.

Obres de Marcos Fernández, Béla Bartók i Piotr Ílitx Txaikovski. L'AUDITORI. 7 D'OCTUBRE DE 2018.

Crítica publicada a la Revista Musical Catalana

ANAR A LA CRÍTICA

Crítica d'òpera: I Puritani

I PURITANI. AL LICEU

UN PARELL DE VEUS EXCEPCIONAL PER A UNS PURITANI RENOVATS

I Puritani de Vincenzo Bellini

Gianfranco Montresor, baix.
Marko Mimica, baix.  
Javier Camarena, tenor. 
Andrei Kymach, baríton. 
Emmanuel Faraldo, tenor. 
Lidia Vinyes-Curtis, mezzosoprano. 
Pretty Yende, soprano. 
Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 
Cor del Gran Teatre del Liceu. 
Christopher Franklin, direcció musical. 
Annilese Miskimmon, direcció escènica. 
Deborah Cohen, reposició de la direcció. 
Kally Lloyd-Jones, coreografia. 
Leslie Travers, escenografia i vestuari. 
Mark Jonathan, il·luminació. 
Coproducció Welsh National Opera, Danish National Opera i Gran Teatre del Liceu. Barcelona, 5 d'octubre de 2018.

________________________________________________________________

Una nova producció de I Puritani, la darrera òpera de Bellini, un títol molt estimat al Liceu, va servir per inaugurar la nova temporada. L'exigència vocal de I Puritani és temible i calen grans veus per aconseguir l'èxit en el dos papers protagonistes.

El Liceu es va assegurar el punt contractant una de les "parelles d'èxit" del belcantisme actual, la formada pel tenor mexicà Javier Camarena i per la jove soprano sud-africana Pretty Yende, una parella que aquesta temporada, en diferents títols, coincidirà en cinc ocasions en escenaris de tant prestigi com el Metropolitan o l'Òpera de Paris.

Es rumorejava que potser Camarena finalment no cantaria per malaltia. Res de res, pura especulació gratuïta per apujar l'expectació del públic la nit de la inauguració de la temporada. Camarena va cantar i ho va fer magníficament, Va fer proeses vocals que estan a l'abast de poquíssims tenors com ser capaç d'apianar de manera espectacular la sortida d'un Re sobreagut, el seu principal mèrit, però, va ser donar la temperatura expressiva exacta i una musicalitat exquisida a un paper, el d'Arturo, que se situa vocalment entre el belcantisme més tardà i un incipient romanticisme que ja demana veus més líriques i menys "di grazia". L'èxit de Camarena en un paper dificilíssim va ser total.

Gairebé al mateix nivell d'excel·lència va arribar Pretty Yende. Va treure bé, amb facilitat i ben timbrats, els nombrosos aguts de la seva partitura, va fer perfectament totes les notes picades, els salts d'octava i totes les "bogeries" vocals que exigeixen les escenes en que figura que Elvira s'ha tornat boja. Yende, però, encara ha de créixer més com artista. En aquest sentit, la diferència entre quan cantava sola o quan cantava en duo amb Camarena era reveladora. Sola, reservava, vigilava, ho feia tot bé, però es mantenia a una certa distància emocional del personatge; en canvi, quan Camarena, més experimentat que ella, literalment l'arrossegava cap al seu terreny, cap a una més gran calidesa expressiva, Yende millorava clarament. Gran èxit també el seu.

I Puritani té dos papers estel·lars però també ofereix música bellísima i gran oportunitats de lluïment al baríton i al baix en els papers de Sir Riccardo i Lord Giorgio respectivament. El baríton Andrei Kymach, que formava part del segon repartiment i que a darrera hora va haver de substituir al baríton anunciat, Mariusz Kwiecień, va complir amb suficiència però no va aprofitar les oportunitats de brillar que li oferia la seva partitura, una cosa similar va passar amb el baix Marko Mimica.

Correctes els comprimaris.

L'inici del cor va resultar molt decebedor, absolutament desconcentrat i irregular, semblava talment que el cor encara no havia tornat de vacances d'estiu. Poc a poc es va anar centrant i va acabar bé. L'orquestra, en canvi, en mans de Christopher Franklin va sonar prou bé des del principi.

Franklin va ser un director "a la Bonynge" va assegurar molt bé la concertació, va indicar molt bé als cantants, va bressolar les veus amb amor i, conscient que en belcantisme l'orquestra ha de ser la companya discreta, modesta, segura i fidel de les veus, va mantenir el so orquestral en un adequat segon terme.

La producció, una coproducció del Liceu amb la Welsh National Opera i la Danish National Opera venia signada per Annilese Miskimmon que debutava al Liceu amb aquests Puritani. Miskimmon, nascuda a Belfast, situa l'acció inicialment a Irlanda del Nord als anys setanta del segle XX, en el moment de l'enfrontament violent entre protestants i catòlics. En aquest context, una Elvira enamorada d'un enemic de la seva família, estressada i que abusa dels fàrmacs per evadir-se del conflicte, patirà  una greu crisi que la trasllada i ens trasllada a tots a l'Anglaterra de mitjan del segle XVII en el moment de l'enfrontament entre els puritans, partidaris de Cromwell i els catòlics, partidaris dels Estuard, que és on se situa l'acció original de I Puritani.

La intenció de Miskimmon rescatar dramàticament I Puritani per a la sensibilitats actuals intentant demostrar que el problema continua vigent, és lloable però la resolució teatral d'aquesta intenció no s'aconsegueix de manera satisfactòria.

Per començar la producció es lletja visualment i no està gaire ben il·luminada, per continuar, els codis per traslladar a l'espectador els continus canvis d'època entre el passat i el present, no són prou clars i tot plegat queda molt confús. Una producció, en definitiva, d'aquelles que necessiten "manual d'instruccions" per ser entesa sense que, al final, l'esforç quedi compensat per un resultat amb una gran força teatral.

La producció va rebre el dia de l'estrena una esbroncada inapel·lable, general i unànime. Un judici, el del públic, injust i excessivament dur tenint en compte que en aquest mateix teatre ens hem empassat coses molt pitjors sense que ningú obrís la boca.

Crítica d'òpera: I Puritani

A pair of exceptional voices for a renewed Puritani

Crítica de I Puritani publicada a Opera Online el 9 d'octubre

ANAR A LA CRÍTICA