L'ENIGMA DI LEA, AL LICEU
UNA NOVA ÒPERA: L'ENIGMA DI LEA
L'enigma di Lea de Benet Casablancas sobre text de Rafael Argullol.
Allison Cook, mezzosoprano.
José Antonio López, baríton.
Sara Blanch, soprano.
Anaïs Masllorens, mezzosoprano.
Marta Infante, mezzosoprano.
Sonia de Munk, soprano.
Felipe Bou, baix.
Xavier Sabata, contratenor.
David Alegret, tenor.
Antonio Lozano, tenor.
Juan Noval-Moro, tenor.
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Josep Pons, direcció musical.
Carme Portaceli, direcció escènica.
Paco Azorín, escenografia.
Antonio Belart, vestuari.
Ignasi Camprodon, il·luminació.
Producció del Gran Teatre del Liceu. Gran Teatre del Liceu.
Barcelona, 9 de febrer de 2019.
________________________________________________________________
Finalment, després de molts anys, el Liceu ha acollit l'estrena mundial d'una òpera, L'enigma di Lea de Benet Casablancas sobre text de Rafael Argullol.
Casablancas, nascut el 1956, és un dels principals compositors catalans actuals, el seu catàleg és llarg i variat però aquesta és la seva primera òpera. Rafael Argullol, nascut el 1949, és poeta, novel·lista, filòsof, assagista i professor universitari d'estètica i teoria de l'art.
L'obra, que el llibretista qualifica de conte mític, transcorre al principi en una distopia atemporal i sense referències i, posteriorment, en un manicomi actual. L'obra ens presenta la figura de Lea, una dona que va ser posseïda físicament per la divinitat i, d'aquesta manera, va accedir al secret de la immortalitat, però, també per aquest motiu, està condemnada a vagar eternament a través del temps i de l'espai en un etern present i a no ser altra cosa que foc i sensualitat.
Lea trobarà Ram, el qual, per haver conegut i posseït la mort està condemnat a vagar, cec, essent només gel i raó.
Dos vigilants Milleocchi i Millebocche, Tres Dames de la Frontera, protectores de Lea, tres escultors, Michele (Michelangelo), Lorenzo (Bernini) i August (Rodin) i també i principalment el Dr. Schicksal (en alemany, "destí") un antic amo d'un circ i ara director d'una clínica psiquiàtrica, intervindran en un sentit o altra en l'acció que finalment acabarà ajuntant Lea i Ram a través de l'amor.
La síntesi entre raó i sentits sembla assolida, però un cor d'espectadors disconformes amb aquesta situació afirmaran que "les nostres vides són vulgars, covardes, lligades a allò que és útil, inclinades servilment a allò que és convenient, (...) i no hem d'alimentar la vana sospita que una vida d'un altre tipus sigui possible" i demanen al Doctor Schiksal que proclami que la llibertat no és possible.
El tema, certament, és ambiciós i l'argument, original, però sobre l'escenari tot això queda molt distant i la redundància del libretto, que repeteix una i altra vegada sis o set idees fonamentals, ho fa feixuc. La poesia, la narració o, directament, l'assaig, segurament haurien estat vehicles molts més idonis que l'escenari teatral per a aquest tipus d'interessantíssima especulació. La filosofia, si no està molt ben disfressada de vida, gairebé mai no sol funcionar bé sobre els escenaris.
Musicalment L'enigma di Lea presenta una complexa elaboració: l'orquestració acompanya bé el cant, deixa cantar i en els moments en què es presenta en solitari assoleix nivells de qualitat remarcable. Hi ha gran varietat de tempi i també un sòlid treball tímbric que lliga personatges amb instruments, Lea s'associa a la puresa i transparència de la flauta, Ram a violes i violoncels i els grotescs Milleocchi i Millebocche a oboè i corn anglès. El tractament harmònic és elaborat i cada personatge presenta una vocalitat pròpia. El cant, que sovint se situa en l'sprechstimme i l'arioso, molt sovint es mou a la zona central del registre de cada cantant i només en la part de Lea s'enfila freqüentment a la zona aguda. Una mica més de volada melòdica hauria intensificat la transmissió d'emocions.
L'enigma di Lea va ser molt dignament presentada a l'escenari, el teatre hi va abocar diners (més de 300.000 €) recursos i temps d'assajos. Carme Portaceli, una experimentada directora teatral que, però, no havia treballat mai al Liceu, va vestir amb una elaborada dramatúrgia el complex argument i va moure bé els personatges i el cor. Paco Azorín va presentar una escenografia que creava atmosferes, sovint fredes i angoixants, adequades a les situacions dramàtiques. Una bona il·luminació d'Ignasi Camprodon i un final visualment espectacular amb tota l'escenografia en moviment van aconseguir que l'espectacle no fos avorrit.
El nivell artístic assolit la nit de l'estrena va ser el millor de tot. El mestre Josep Pons, tal com pertoca al director titular de l'orquestra d'un teatre, va assumir personalment el repte i el risc d'una estrena mundial i se'n va sortir molt bé. L'orquestra va funcionar, la concertació entre fossat i escenari va ser bona. El capítol vocal també va estar a un gran nivell. Tothom va estar bé, però alguns van estar per damunt d'aquest nivell. En primer lloc la mezzosoprano Allison Cook, que ja coneixíem al Liceu per el seu gran treball a Quartett de Luca Francesconi a la temporada 2016/17, va fer una Lea impressionant vocalment i escènicament. Molt bé el baríton José Antonio López en el paper de Ram i extraordinari el contratenor Xavier Sabata en el paper de l'histriònic Dr. Schiksal. Una mica desajustat el cor que no semblava trobar-se gaire còmode en aquella partitura.
Un assumpte a part, no central, però sí important és la llengua. L'enigma di Lea està cantada en italià en les parts solistes i en català en les parts corals (el compositor ja treballa en l'adaptació de les parts corals a altres llengües). El motiu per fer cantar les parts solistes en italià es, segons els creadors, que l'italià és la lingua franca de l'òpera.
Es cert que estrenar una òpera en català limita molt les possibilitats de difusió internacional de l'obra, que estrenar una òpera en castellà a Catalunya en aquests moments feriria sensibilitats i seria interpretat políticament, que fer-ho en anglès seria considerat un concessió a l'"establishment" dominant. Fer-ho en italià, una llengua que tots els cantants d'òpera dominen, sembla, doncs, una bona idea. Ara bé, disfressar l'oportunitat comercial i estratègica d'aquesta decisió, d'altra banda absolutament legítima, amb l'argument de la lingua franca és un despropòsit.
L'italià va ser lingua franca de l'òpera a finals dels segle XVIII quan Mozart estrenava òperes en italià a Viena o Praga, però des del segle XIX això ja no és així. Per sort per a l'art i la cultura, Wagner, Janácek, Mussorgski, Britten, o Gounod no van compartir aquesta idea.
(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online EL 12 de febrer de 2019)
