dilluns, 30 de desembre del 2019
Crítica de concert: Orquestra de Cadaqués
BCN CLÀSSICS
L’adéu de l’Orquestra de Cadaqués
Orquestra de Cadaqués. Cor Estatal de Letònia. Martin Fröst, clarinet. Ricarda Merbeth, soprano. Olesya Petrova, mezzosoprano. Josep Bros, tenor. Steven Humes, baix. Dir.: Gianandrea Noseda. Obres de Mozart i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 11 DE DESEMBRE DE 2019.
ANAR A LA CRÍTICA
diumenge, 22 de desembre del 2019
Crítica d'òpera: Cavalleria rusticana - Pagliacci
LICEU
CAVALLERIA - PAGLIACCI: EL GRAN "TOUR DE FORCE" D'ALAGNA
Cavalleria rusticana de Pietro Mascagni. Elena Pankratova, soprano. Mercedes Gancedo, soprano, Roberto Alagna, tenor. Gabriele Viviani, baríton. Elena Zilio, mezzosoprano. Pagliacci de Ruggero Leoncavallo. Aleksandra Kurzak, soprano. Roberto Alagna, tenor. Gabriele Viviani, baríton. Vicenç Esteve, tenor. Duncan Rock, baríton. Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Cor del Gran Teatre del Liceu. Henrik Nánási, direcció musical. Damiano Michieletto, direcció escènica. Eleonora Gravagnola, reposició. Paolo Fantin, escenografia. Alessandro Carletti, il·luminació. Coproducció Royal Opera House Covent Garden (Londres), La Monnaie (Brusel·les), Opera Australia (Sidney) i The Göteborg Opera. Barcelona, 5 de desembre de 2019.
Xavier Pujol
S'acosta Nadal i el Liceu, com fan molts altres teatres, ha decidit, un any més, oferir una programació atractiva per a aquell públic no especialitzat que en aquestes dates de celebracions decideix, potser per única vegada al llarg de la temporada, anar una nit a l'òpera.
En aquesta ocasió l'oferta ha consistit en el tradicional doble programa integrat per Cavalleria rusticana i Pagliacci, la cèlebre parella d'òperes curtes veristes que la tradició ha convertit en un matrimoni indissoluble.
Per reforçar la indissolubilitat de la parella, el Liceu ha triat la celebrada producció d'aquests dos títols signada per Damiano Michieletto presentada amb èxit al Royal Opera House londinenc i que va obtenir el 2016 el premi Lawrence Olivier al millor espectacle operístic.
En la intel·ligent proposta de Michieletto les dues òperes, bo i respectant la literalitat de la música de cadascuna, s'entrellacen com si fossin dos capítols d'una mateixa història. D'aquesta manera, Pagliacci transcorre en el mateix petit poble italià on té lloc la tragèdia de Cavalleria rusticana i alguns personatges de cadascuna de les òperes apareixen, en papers muts, en l'acció escènica de l'altra. Això passa de manera especial en els coneguts intermezzi. En el de Cavalleria es veu com Nedda festeja amb Silvio i en el de Pagliacci veiem com Mamma Lucia acull una Santuzza penedida d'haver causat la mort de Turiddu amb la seva denúncia.
A més d'intel·ligent la proposta és pertinent. Les dues òperes són molt pròximes en estil, es van estrenar amb només dos anys de diferència i les dues giren al voltant de la gelosia, la venjança i l'assassinat en una Itàlia rural, religiosa i pobra.
La resolució escènica de la proposta de Michieletto va ser brillant. L'escenografia giratòria creada per Paolo Fantin va funcionar prou bé per explicar les històries, va estar ben il·luminada per Alessandro Carletti i la direcció d'actors era completa, pertinent i acurada. El resultat va ser una bona proposta escènica nova i fàcilment comprensible per a uns títols arxiconeguts.
Cantar els dos papers principals de tenor de Cavalleria rusticana i Pagliacci, dos papers exigents i difícils, en una mateixa sessió no és cap novetat, però resoldre aquest "tour de force" al nivell amb què ho va fer Roberto Alagna no és gaire freqüent.
Com a Turiddu, Alagna va estar bé de veu, potent i brillant, però amb un excessiva tendència a cantar uniformement forte, amb pocs matisos i fraseig pla; en Pagliacci va estar sensacional en tot moment i el seu "Vesti la giubba" va ser antològic. En la seva esplèndida maduresa, Alagna deu ser un dels pocs tenors capaços d'enfrontar el repte de cantar Turiddu i Canio en una mateixa sessió i d'entre aquests pocs és gairebé segur que és el millor.
El baríton Gabriele Viviani, també va interpretar dos personatges, a Cavalleria va cantar la part d'Alfio i a Pagliacci la de Tonio. El repte no té l'exigència de la part protagonista de tenor, però també presenta prou dificultat. Ell també va estar millor en Pagliacci que en Cavalleria.
Com a Santuzza el Liceu va presentar una cantant que debutava al teatre, la soprano russa Elena Pankratova, una cantant de veu potent però poc adequada al paper i que amb una brillantor una mica àcida i metàl·lica a la zona aguda, sembla més idònia per al repertori germànic i eslau.
Com a Nedda vam tenir la soprano polonesa Aleksandra Kurzak que, amb veu adequada, va excel·lir en la interpretació del personatge omplint-lo de matisos.
Excel·lents també la Mamma Lucia i la Lola de Cavalleria interpretades respectivament per Elena Zilio i Mercedes Gancedo i el Beppe de Pagliacci cantat per Vicenç Esteve.
Molt decebedor, a Pagliacci, el Silvio del nord-americà Duncan Rock.
El cor va estar molt bé en dues òperes que li permeten intervencions importants i l'orquestra va presentar un rendiment inferior a l'esperat. La direcció d'Henrik Nánási a la nit de l'estrena va ser només correcta, sense cap relleu i amb algun problema de concertació.
(Versió original, en català, de la crítica que es va publicar a Opera Online el 5 de desembre de 2019)
Crítica d'òpera: Cavalleria rusticana - Pagliacci
Cavalleria - Pagliacci: Alagna's Great Tour de Force
Crítica de Cavalleria rusticana i Pagliacci publicada a Opera Online el 5 de desembre
ANAR A LA CRÍTICA
Critica de concert: OBC - Josep Pons
TEMPORADA OBC
Una òpera d’obscura bellesa
Rinat Shaham, mezzosoprano. Robert Bork, baríton. Dir.: Josep Pons. Obres de Dvóřak, Brahms i Bartók. L’AUDITORI. 24 DE NOVEMBRE DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica d'òpera: Doña Francisquita
LICEU
RESCATAR DOÑA FRANCISQUITA
Doña Francisquita d'Amadeu Vives. María José Moreno, soprano. Ana Ibarra, mezzosoprano, María José Suárez, mezzosoprano. Celso Albelo, tenor. Miguel Sola, baríton. Alejandro del Cerro, tenor. Isaac Galán, baríton. Lucero Tena, castanyoles. Gonzalo de Castro, actor. Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Cor del Gran Teatre del Liceu. Óliver Díaz, direcció musical. Lluís Pasqual, direcció escènica. Leo Castaldi, reposició. Coroducció Gran Teatre del Liceu, Teatro de la Zarzuela (Madrid), Opéra de Lausanne. Barcelona, 10 de novembre de 2019.
Xavier Pujol.
No és fàcil explicar que és Doña Francisquita, ni aclarir una mica l'enorme pes de les connotacions de tota mena que pesen sobre aquest títol fins l'extrem de gairebé esclafar-lo i fer-lo impossible.
Per començar, Doña Francisquita, estrenada el 1923 a Madrid, no és una òpera, es una zarzuela, és a dir una obra musical que, com el singspiel alemany, alterna parts cantades amb parts parlades. En segon lloc, Doña Francisquita és l'obra mestra d'Amadeu Vives (1871 - 1932) un compositor català que després d'haver fundat l'Orfeó Català, una de les institucions musicals de més prestigi de Catalunya, lligada des dels seus orígens al catalanisme polític, decidí, a principis de segle XX, desenvolupar la seva activitat professional a Madrid. Una "traïció" que a Catalunya, molts, no van perdonar mai. Potser a Europa costi d'entendre això, però en el context de les "difícils" relacions entre Espanya i Catalunya, s'entén perfectament.
Per agreujar més el problema Doña Francisquita és, entre moltes altres coses, un cant exaltat a la ciutat de Madrid i a la seva gent. Cada cinc minuts algun personatge crida "Viva Madrid" o alguna cosa similar. Ni París ni Viena, ciutats orgulloses d'elles mateixes i amb llarga tradició musical no tenen dedicada una obra similar.
Més connotacions encara, la zarzuela, en general, com també va passar amb el flamenco o amb les corridas¸ va ser un refugi cultural del franquisme per mostrar amb orgull a la pròpia població l'originalitat i singularitat d'una Espanya que, dominada per una dictadura, vivia d'esquena a Europa en tots els sentits.
Amb els pas dels anys la zarzuela va anar quedant arraconada i mentre el teatre i l'òpera es renovaven amb noves propostes que barrejaven encerts i errors, la zarzuela anava quedant com un refugi de nostàlgics que enyoraven esplendors antigues i que, en un error gravíssim, defensaven suposades "pureses" quan, per sort, el teatre és una de les formes d'expressió artística més fecundament "impures".
En aquest context ràpidament dibuixat arriba el projecte de coproducció de Doña Francisquita entre el Teatro de la Zarzuela de Madrid que, com el seu nom indica és un dels "temples" de la zarzuela, el Teatre del Liceu i L'Opéra de Lausanne. La direcció escènica va ser confiada a Lluís Pasqual, un director d'escena català amb àmplia experiència operística que ha treballat a tota Europa.
La proposta de Pasqual és complexa, en primer lloc ha eliminat les parts parlades que han estat substituïdes per la narració d'un actor, un excel·lent Gonzalo de Castro, amb textos totalment nous. Perquè l'obra no se li converteixi en una versió de concert amb narrador, el primer acte es desenvolupa el 1934 en un estudi de gravació on se suposa que s'està fent una versió en disc de l'obra, el segon en un plató de televisió de 1964, l'època en què, en ple franquisme, es feien a la televisió espanyola retransmissions en directe de zarzuelas. El tercer acte transcorre en època actual, en el curs d'un assaig general de l'obra en un teatre.
Enmig de tot això, una aclucada d'ull de Pasqual: la supressió de les parts parlades sempre és resultat de la trucada telefònica d'un ministre del govern espanyol, una referència clara a la intromissió del poder polític en la vida cultural, una intromissió que Pasqual ha hagut de patir personalment diverses vegades al llarg de la seva vida professional.
Teatralment la proposta funciona, l'acció flueix lleugera i fàcil i li treu la pols a l'obra, una comedieta alegre, sentimental i graciosa, amb final feliç, basada en una obra de Lope de Vega que al seu torn s'inspira en un relat del Decameró de Boccaccio i que pel seu argument recorda vagament el Don Pasquale donizzetià.
Musicalment la representació del Liceu va assolir un nivell molt alt. El tenor Celso Albelo i la soprano María José Moreno van estar esplèndids tots dos en els papers estel·lars de Fernando i Francisquita, dos papers de molta exigència vocal que van resoldre amb aguts fàcils i ben timbrats, gràcia en el cant i molt bon coneixement de l'estil. El tenor Alejandro del Cerro i la mezzosoprano Ana Ibarra també van estar molt bé en els papers de Cardona, l'amic de Fernando i Aurora "la Beltrana", una actriu que també pretén l'amor de Fernando. María José Suárez i Miguel Sola van defensar amb suficiència dos papers "de caràcter" el de Doña Francisca y Don Matías i Isaac Galán se'n va sortir prou bé en el paper de Lorenzo, el rival de Fernando.
En el tercer acte vam tenir un regal. Molt ben presentada per la dramatúrgia que la va fer entrar en escena de manera totalment lògica, vam gaudir de l'actuació de Lucero Tena, una autèntica llegenda del flamenco que, amb 81 anys, va interpretar de manera magistral la part solista de les castanyoles en el cèlebre Fandango, una de les pagines més conegudes de l'obra.
El cor del Liceu va estar sensacional cantant una obra que coneix i estima profundament i el jove director Óliver Díaz va obtenir un notable rendiment orquestral i, el que és més important, va dirigir tenint cura dels cantants, de la concertació i buscant la lleugeresa que és el que més escau a la música suau de Doña Francisquita.
A Madrid, presentat el passat més de maig davant d'un públic ultraconservador, el muntatge de Pasqual va fracassar fins l'extrem que algunes representacions es van haver d'interrompre per les esbroncades del públic que exigia les parts parlades tradicionals amb que s'havia fet sempre l'obra. A Barcelona l'estrena va anar bé, va haver-hi divisió d'opinions entre el públic, però en cap cas no va haver-hi esbroncada. A Lausanne, lliure per fi de les pesadíssimes connotacions que arrossega l'obra a Espanya, Doña Francisquita molt probablement obtindrà un bon èxit perquè l'obra és bona i en la proposta de Lluís Pasqual hi ha molta intel·ligència.
(Versió original, en català, de la crítica que es va publicar a Opera Online el 10 de novembre de 2019)
Crítica d'òpera: Doña Francisquita
Liceu: Rescuing Doña Francisquita
Crítica de Doña Francisquita publicada a Opera Online el 10 de novembre
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica de recital: Anna Netrebko
LICEU
El “bolo” de luxe d’Anna Netrebko
CONCERT ANNA NETREBKO, soprano. Yuif Eyvazov, tenor. Christopher Maltman, baríton. Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Denis Vlasenko. Fragments operístics de Verdi, Catalani, Mascagni, Léhar, Puccini i Giordano. Concert 20è aniversari. LICEU. 4 DE NOVEMBRE DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica de concert
LIFE VICTORIA
Kemoklidze torna al LIFE Victoria
LIFE VICTORIA.Ketevan Kemoklidze, mezzosoprano. Ricardo Estrada, piano. Cançons i àries de Verdi, Mussorgski, Donizetti, Bizet, Rossini, Ponchielli i Montsalvatge. SALÓ DELS MIRALLS DEL LICEU. 29 D’OCTUBRE DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
dilluns, 14 d’octubre del 2019
Crítica de concert: 7 faules de La Fontaine
BCN CLÀSSICS
Un renard és una guineu
SET FAULES DE LA FONTAINE de Xavier Benguerel. Ensemble Orquestra de Cadaqués. Laura Aubert, narradora. Pere Puig, animacions. Francesc Llongueres, director. PETIT PALAU. 12 D’OCTUBRE DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica d'òpera: Turandot
TURANDOT, AL LICEU
TURANDOT, UN SÍMBOL
Iréne Theorin, soprano.
Jorge de León, tenor.
Ermonela Jaho, soprano.
Alexander Vinogradov, baix.
Chris Merritt, tenor.
Toni Marsol, baríton.
Francisco Vas, tenor.
Mikeldi Atxalandabaso, tenor.
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Josep Pons, direcció musical.
Franc Aleu, direcció escènica.
Susana Gómez, codirecció escènica,
Chu Uroz, vestuari.
Producció Gran Teatre del Liceu.
Gran Teatre del Liceu.
Barcelona, 7 d'octubre de 2019.
________________________________________________________________
Xavier Pujol.
Turandot és l'òpera que hauria hagut de pujar a l'escenari quan el Liceu va ser destruït per un incendi el gener de 1994. Per encarnar l'esperit de continuïtat, Turandot va ser l'obra escollida per inaugurar el teatre reconstruït el 1999.
En complir-se vint anys de la la reinauguració del Liceu, la darrera òpera de Puccini ha tornat a ser el títol triat per inaugurar la nova temporada.
Turandot, una òpera que, històricament, no tenia cap relació especialment significativa amb el teatre barceloní, s'ha acabat convertint, per la força de les circumstàncies, en una mena de símbol del teatre renascut.
Per interpretar el paper de Turandot, un dels més durs del repertori, el Liceu va confiar en Iréne Theorin, una soprano de primeríssim nivell admirada al Liceu per les seves interpretacions wagnerianes. Theorin no va decebre en el paper de la "princesa de gel", amb una contundència impressionant, va superar el mur de so orquestral, va col·locar els aguts sense dificultat i, finalment, va saber trobar accents lírics i dolços per a l'escena final.
Jorge de León també va ser un bon Calaf, segur en tot moment, amb un registre central consistent i valent en l'atac al registre agut.
Ermonela Jaho potser no té un centre vocal gaire poderós, però Liù, a les antípodes de Turandot, és tota dolcesa. Puccini ho expressa demanant a la cantant pianissimi sobre el Si bemoll agut, Ermonela Jaho els va fer tots amb un so "filato" que seduïa. això i la seva intensa actuació -semblava l'únic personatge que tenia sang a les venes- en el paper d'esclava enamorada, van fer que s'endugués l'aplaudiment més intens la nit de l'estrena.
Timur va ser ben defensat per Alexander Vinogradov i l'emperador Altoum, un personatge sovint abordat per grans cantants en la fase final de la seva carrera, va ser interpretat, amb dignitat però sense brillantor, pel veterà Chris Merritt.
Ping, Pang i Pong, els ministres, reminiscències de la Commedia dell'Arte reduïts aquí a caricatura, interpretats per Toni Marsol, Francisco Vas i Mikeldi Atxalandabaso, van començar discrets i van millorar quan, finalment, van aconseguir concertar.
El cor, tan important a Turandot, també va tenir problemes de concertació, sobretot al principi. La complexitat de la producció tampoc no ajudava al cor.
L'orquestra va estar dirigida per Josep Pons que va insistir, a través del treball sobre el color orquestral, en subratllar la modernitat de la partitura d'aquesta obra on Puccini sembla obrir-se als nous corrents avantguardistes que agitaven la música del seu temps. El resultat musical global, sinó excels, almenys va ser òptim.
Menys òptim va ser el resultat escènic. La nova producció de Turandot presentada al Liceu ens proposa una Xina en un futur pròxim i distòpic on la població, permanentment dependent dels ginys tecnològics, viu en un univers de realitat virtual, subjugada i alienada per la princesa Turandot que, amb la seva diadema de llums led, sembla irradiar les imatges que alimenten aquest món virtual.
En principi no hi ha d'haver cap problema: el teatre ja és en ell mateix una realitat virtual, l'òpera el fa encara més virtual afegint-hi la música. No hi hauria d'haver cap objecció a afegir-hi una tercera virtualitat.
Els problemes, però, comencen quan ens adonem que el teatre funciona amb personatges i no amb imatges, pot haver-hi teatre sense escenografia, però no sense personatges. Aquí comença el naufragi d'aquesta Turandot.
La nova producció venia signada en la direcció escènica per Franc Aleu, l'artista que ha nodrit de vídeo les produccions de La Fura dels Baus durant molts anys. Aleu és un home que treballa amb imatges però no amb personatges, no és director de escena. D'aquí sorgeix l'espectacularitat buida de significat d'aquesta producció que s'ofega en el seu propi enfarfegament d'imatges i projeccions de video i llums led i joguines diverses, com les lamentables espases de llum provinents directament del magatzem de restes d'Star Wars. D'aquí sorgeix, també, l'avorrit estatisme escènic que domina tota la producció i que no se soluciona amb l'aparatós vestuari Daft Punk de Chu Uroz.
La videoprojecció i les tecnologies multimèdia són una eina poderosíssima al servei de la dramatúrgia, quan l'eina deixa ser un mitjà per esdevenir una finalitat en si mateixa, és quan comencen a no funcionar les coses. S'ha d'anar amb compte amb les joguines escèniques.
Sorprèn també en aquesta producció la ingenuïtat de la direcció escènica en proposar un final de l'obra en què Calaf queda captivat per la Turandot "virtual" representada per la seva diadema lluminosa, mentre una suposada Turandot "autèntica" descobreix gràcies a la difunta Liù -i li ho agraeix besant-la als llavis- la grandesa del misteri de l'amor. Tot un tribut de correcció política en l'era del "me too" aquesta Turandot que prefereix Liù a Calaf, però absolutament irrellevant teatralment. Si Turandot segueix funcionant gairebé un segle després de la seva estrena és, com Otello, per la seva força musical i dramàtica, no pas per la seva excel·lència moral.
(Versió original, en català, de la crítica que es va publicar a Opera Online el 10 d'octubre de 2019)
Crítica d'òpera: Turandot
Liceu: Turandot, a Symbol
Crítica de Turandot publicada a Opera Online el 10 d'octubre
Crítica de concert: Martin Hässler
LIFE VICTORIA
Aquí hi ha algú que pensa
Martin Hässler, baríton. Julius Drake, piano. Anna Gomà, mezzosoprano. Èric Varas, piano. Lieder de Johannes Brahms, Clara Wieck i Robert Schumann. RECINTE MODERNISTA DE SANT PAU. 25 DE SETEMBRE DE 2019.
diumenge, 1 de setembre del 2019
Crítica de concert: Matthias Goerne
SCHUBERTÍADA
Goerne, 25 anys a Vilabertran
SCHUBERTÍADA VILABERTRAN. Matthias Goerne, baríton. Alexander Schmalcz, piano. Obres de Martin, Xostakóvitx i Mahler. / Obres de Schubert. CANÒNICA DE SANTA MARIA. 24 i 26 D’AGOST DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica de concert: Carlos Mena - Iñaki Alberdi a Torroella de Montgrí
CARLOS MENA - IÑAKI ALBERDI
Contratenor i acordió, insòlita combinació
FESTIVAL DE TORROELLA DE MONTGRÍ. Carlos Mena, contratenor. Iñaki Alberdi, acordió. Obres de Josquin Desprez, Joan Magrané, Tomás Luis de Victoria i Johann Sebastian Bach. PALAU SOLTERRA. 20 D’AGOST DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica de concert: Sondra Radvanovski
RADVANOVSKI
Radvanovsky homenatja Caballé a Peralada
FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Sondra Radvanovsky, soprano. Anthony Manoli, piano. Obres de Caccini, Scarlatti, Gluck, Durante, Bellini, Verdi, Donizetti, Rossini i Puccini. ESGLÉSIA DEL CARME. 17 d’agost de 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica de concert: Maria João Pires
PIRES A CERVIÀ DE TER
Un concert com una missa
FESTIVAL “DAYS OF WISDOM”. Talar Dekrmanjian, soprano. Serena Vergano, narradora. Jiana Peng, piano. Lilit Grigoryan, piano. Maria João Pires, piano. Obres de Beethoven. MONESTIR DE SANTA MARIA. CERVIÀ DE TER. 11 D’AGOST DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica de concert: Dudamel a Peralada
GUSTAVO DUDAMEL I LA MAHLER CHAMBER ORCHESTRA A PERALADA
Una nit d’estiu de somni
FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Mahler Chamber Orchestra & and Friends. Cor de Noies de l’Orfeó Català. Mercedes Gancedo, soprano. Lídia Vinyes-Curtis, mezzosoprano. María Valverde, narradora. Dir.: Gustavo Dudamel. Obres de Mendelssohn i Mahler. AUDITOR PARC DEL CASTELL DE PERALADA. 10 D’AGOST DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
dimarts, 30 de juliol del 2019
Crítica de concert: Història del soldat
HISTÒRIA DEL SOLDAT, A PERALADA
El diable som nosaltres
FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Història d’un soldat. Música d’Igor Stravinsky, text original de Charles Ferdinand Ramuz. Conte musical. Narrador, diable, soldat: Sébastien Dutrieux. Direcció d’escena: Àlex Ollé (La Fura dels Baus). Escenografia i vestuari: Lluc Castells. Vídeo: Emmanuel Carlier. Orquestra Simfònica Camera Musicae (violí, Bernat Bofarull; contrabaix, Jan Fité; clarinet, Jordi Cornudella; fagot, Dan-Andrei Bosinceanu; trompeta, Carlos Martí; trombó, Jordi Masip; percussió, Pau Montané). Coproducció de l’Opéra National de Lió, Opéra de Lausana i Opéra de Montpeller. AUDITORI PARC DEL CASTELL DE PERALADA. 19 DE JULIOL DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica d'òpera: Luisa Miller
LUISA MILLER, AL LICEU
L’estimulant imperfecció de ‘Luisa Miller’
LUISA MILLER de Giuseppe Verdi. Sondra Radvanovsky, soprano. Piotr Beczala, tenor. Marco Mimica, baix. Michael Chioldi, baríton. Dmitry Belosselskiy, baix. J’Nai Bridges, mezzosoprano. Gemma Coma-Alabert, mezzosoprano. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Domingo Hindoyan. Dir. escènica: Damiano Michieletto. Ulrich Senn, reposició. Paolo Fantin, escenografia. Producció de l’Opernhaus de Zuric. LICEU. 14 DE JULIOL DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
dilluns, 29 de juliol del 2019
Crítica d'òpera: Tosca
TOSCA, AL LICEU
La bellesa del mal
TOSCA de Giacomo Puccini. Liudmyla Monastyrska. Jonathan Tetelman. Erwin Schrott. Stefano Palatchi. Enric Martínez-Castignani. Francisco Vas. Josep-Ramon Olivé. Inés Ballesteros. Marc Pujol. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. John Fiore, direcció musical. Paco Azorín, direcció escènica. Coproducció del Gran Teatre del Liceu i el Teatro de la Maestranza. LICEU. 9 DE JUNY DE 2019.
Crítica de concert: Orquestra Simfònica del Vallès
Beethoven sempre guanya
SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Birgit Kolar, violí. Dir.: Nuno Coelho. Obres: Josep Maria Guix, Antonín Dvořák i Ludwig van Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 8 DE JUNY DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica de concert: F Miura - Varvara
Que aquest moment no s’acabi mai
IBERCAMERA. Fumiaki Miura, violí. Varvara, piano. Obres de Mozart, Schubert i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 29 DE MAIG DE 2019
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica d'òpera: Les Pêcheurs de Perles
LES PÊCHEURS DE PERLES, AL LICEU
LES PÊCHEURS DE PERLES: UNA ARRISCADA APOSTA GUANYADORA
Les pêcheurs de perles de Georges Bizet.Ekaterina Bakanova, soprano.
John Osborn, tenor.
Michael Adams, baríton.
Fernando Radó, baix.
Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Cor del Gran Teatre del Liceu.
Yves Abel, direcció musical.
Lotte de Beer, direcció escènica.
Dorike van Genderen, reposició.
Marouscha Levy, escenografia.
Jorine van Beek, vestuari.
Alex Brok, il·luminació.
Producció Theater an der Wien.
Gran Teatre del Liceu.
Barcelona, 13 de maig de 2019.
________________________________________________________________
Xavier Pujol.
Christina Scheppelmann, directora artística del Liceu, afirmava en un text que figurava al programa de mà de Les pêcheurs de perles, que la trama de l'obra "és naïf i antiquada" i, en la seva opinió "costa que arribi a emocionar-nos amb la seva història", més endavant, en relació al treball de la jove directora d'escena Lotte de Beer, que ambienta la seva versió l'òpera en un reality show, afirmava que amb el treball de de Beer s'aconsegueix que "la història funcioni des d'un punt de vista actual i per a públics de tota mena".
És realment sorprenent que la directora artística d'un teatre d'òpera que aquesta mateixa temporada ens ha ofert I puritani, L'italiana in Algeri o Rodelinda, consideri la trama de Les pêcheurs de perles "naïf i antiquada", com si les altres òperes citades fossin un prodigi de novetat i modernitat. Si a això hi afegim que gairebé sempre adaptar els arguments de les òperes per a "públics de tota mena" vol dir infantilitzar-los, banalitzar-los o directament trair-los, la perspectiva d'assistir a uns Pêcheurs de perles convertits en un reality show era molt poc estimulant.
Tanmateix, en teatre i, per tant, en òpera, hi ha una llei suprema: més enllà de teories, filosofies i bons o mals propòsits, la veritat última es juga sempre a l'escenari en el moment que puja el teló i és allà, sobre l'escena, on les coses funcionen o no.
Lotte de Beer es va arriscar molt en aquesta versió de Les pêcheurs de perles, però de seguida es va veure que més enllà de l'extravagància del reality show hi havia molta intel·ligència teatral. Les relacions entre els personatges fluïen amb absoluta "veritat" teatral, els conflictes tenien autèntica intensitat dramàtica, el nucli temàtic no quedava en absolut violentat i, a més, la producció era visualment atractiva, ben il·luminada i la direcció d'actors era molt treballada i encertada. Hi havia, certament, un punt de juvenil frivolitat provocativa en aquesta proposta que, aplicada a una òpera com Les pêcheurs, resultava higiènica i oxigenant.
No tot era perfecte, la ubicació del cor en uns cubs al fons de l'escenari fent de públic que mirava el reality show, era dramàticament eficaç i vistosa, però musicalment nefasta. En aquella posició el cor no podia cantar bé de cap manera. Fer cantar a Leïla, la protagonista, la primera ària, la més exigent, mentre fa exercicis de contorsionisme tampoc no sembla una idea feliç i el rendiment de la cantant se'n va ressentir.
Musicalment la representació va assolir un nivell global correcte. Molt bé el director Yves Abel que va aconseguir de l'orquestra un bon so molt "francès", acolorit i delicat, molt bé també el cor que malgrat les horroroses condicions en què va haver de cantar va oferir una bona actuació en un títol que feia més de cinquanta anys que no es representava al Liceu i que no estava, per tant , en el seu repertori.
En els solistes va destacar Ekaterina Bakanova, que debutava a Espanya en òpera escenificada i que properament cantarà al Festival de Peralada i al Teatro Real de Madrid. La seva Leïla va començar amb dificultat però va anar guanyant confiança i seguretat a mesura que avançava la representació i els seus duos amb el tenor i el baríton i les seves següents actuacions en solitari ja van resultar molt més convincents. Ella va obtenir l'aplaudiment més notori al final.
Se n'esperava més de John Osborn un tenor que havia ofert una actuació excel·lent en el Benvenuto Cellini de la temporada 15/16. El seu Nadir va ser correcte i prou. A "Je crois entendre encore", la seva gran ària de lluïment, va atacar el so amb una dolcesa infinita, el cant era suau, delicat, potser massa i tot, però en arribar a l'agut final el va atacar malament i va haver de corregir l'emissió, a penes un instant, però ja n'hi va haver prou per perdre l'oportunitat. És cruel hipotecar una actuació per una nota mal atacada, però es la llei de l'òpera. El compositor la va posar allí perquè coronés l'ària amb brillantor, el públic l'ha escoltada mil vegades en disc i l'està esperant i el cantant, l'ha preparada i a l'escenari -una vegada més la veritat última de l'escenari- l'ha de fer i l'ha de fer impecable. Dura lex, sed lex.
El baríton Michael Adams, debutant al teatre, va fer un Zurga de bona línia i veu agradable però s'esperava més presència i més intensitat vocal en un paper tant important, el de l'antagonista que per amor i lleialtat se sacrifica.
Molt bé Fernando Radó en Nourabad, l'inflexible sacerdot guardià de la llei i els bons costums.
Per fer honor a la sociologia i l'estadística -que no necessàriament és la veritat- s'ha d'afegir que al final hi va haver discrets aplaudiments per als intèrprets i una bona esbroncada per a la producció. Però, i és només una opinió -és a dir, tampoc no és la veritat- aquesta vegada el públic s'equivocava.
L'arriscada aposta de Les pêcheurs de perles és bona i guanyadora.
Crítica d'òpera: Les pêcheurs de perles
Les Pêcheurs de Perles at Liceu: A Risky Winner Bet
Crítica de Les Pêcheurs de Perles publicada a Opera Online el 16 de maig
Crítica de concert: Orq. Txaikovski - Volodin - Fedosseiev
Russos i més russos
IBERCAMERA. Orquestra Txaikovski. Alexei Volodin, piano. Dir.: Vladimir Fedosseiev. Obres de Txaikovski i Xostakóvitx. L’AUDITORI. 8 DE MAIG DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica de concert: Ellinor D'Melon
Ellinor D’Melon, violinista sorprenent
BCN CLÀSSICS. Orquestra de Cadaqués. Ellinor D’Melon, violí. Dir.: Jaime Martín, director. Obres d’Albéniz-Guinovart, Txaikovski i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 6 DE MAIG DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica de concert: Mahler Chamber Orchestra
Quan els ballets eren revolucionaris
AUDITORI CAMBRA. Mahler Chamber Orchestra. Carmen Romeu, soprano. Marina Heredia, cantaora. Dir.: Pablo Heras-Casado. Obres d’Stravinsky i Falla. L’AUDITORI. 10 D’ABRIL DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica de concert: Oxford Consort of Voices
La ‘Passió’ segons Higginbottom
IBERCAMERA. Instruments of Time & Truth. Oxford Consort of Voices. Nicholas Pritchard, tenor. Dir.: Edward Higginbottom. Passió segons sant Joan de J. S. Bach. PALAU DE LA MÚSICA. 2 D’ABRIL DE 2019
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica d'òpera: La Gioconda
LA GIOCONDA, AL LICEU
PIROZZI SALVA LA GIOCONDA QUE NO VA CANTAR THEORIN
La Gioconda d'Amilcare Ponchielli. Anna Pirozzi, soprano.
Dolora Zajick, mezzosoprano.
Ildebrando d'Arcangelo, baix.
María José Montiel, mezzosoprano.
Brian Jadge, tenor.
Gabriele Viviani, baríton.
Alessandro Riga, ballarí principal convidat.
Letizia Giuliani, ballarina principal convidada.
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Guillermo García Calvo, direcció musical.
Pier Luigi Pizzi, direcció escènica, escenografia i vestuari.
Georghe Iancu, coreografia.
Coproducció del Gran Teatre del Liceu, Teatro Real de Madrid i Arena di Verona.
Gran Teatre del Liceu. Barcelona, 1 d'abril de 2019.
________________________________________________________________________
El debut d'Irene Theorin, una de les més grans sopranos
wagnerianes del nostre temps, en el paper protagonista era el principal
atractiu de la reposició al Liceu de La Gioconda, aquesta òpera
d'Amilcare Ponchielli -l'única seva que es manté al repertori- que es mou, molt
incòmodament, perquè no encaixa enlloc, en l'espai que queda entre el post
Verdi i el verisme.No va poder ser. Poques hores abans de l'estrena el
teatre va comunicar que, convalescent encara d'una pulmonia, Irene Theorin
cancel·lava la seva actuació i en el seu lloc actuaria la soprano del segon
repartiment, la napolitana Anna Pirozzi. El públic, decebut, no s'ho va prendre
gaire bé.Pirozzi no ho tenia fàcil. Pràcticament desconeguda pel
públic (anteriorment només havia cantat al Liceu dues representacions d'Attila
en versió de concert) ens havia de convèncer que ella també podia ser una
bona Gioconda i ho va fer.Al primer acte va reservar una mica les energies, però en
els següents va desplegar una veu poderosa de soprano dramàtica amb un bonic
vol líric quan calia. El seu "Suicidio!", la seva principal
intervenció, va tenir força i el cant va ser dolç a l'escena final. El públic
va premiar el seu esforç amb llargs aplaudiments.A la resta del repartiment hi va haver de tot. Dolora
Zajick, que va debutar al Liceu fa 30 anys i que ja ha anunciat que es retira
professionalment el 2021, està en plena forma vocal, la seva Laura, la rival
amorosa de la Gioconda, va estar esplèndidament cantada. Escènicament, però, no
donava de cap manera el personatge i, lluitant amb una escenografia que
constantment la feia pujar i baixar escales, la dona patia i feia patir.Maria José Montiel va fer una bona Cieca, la
mare de La Gioconda. Tot i així, un color més fosc a la veu, una mica més de
ressonàncies greus haurien anat molt bé a aquest misteriós personatge.Brian Jagde, que debutava al Liceu, es un tenor
nordamericà valent, de veu potent i cant poc refinat. Va fer d'Enzo Grimaldo,
el seu "Cielo e mar!" va quedar més estentori que bonic. El
paper donava per a més.Ildebrando D'Arcangelo va fer d'Alvise Badoero, el dux de
Venècia, el marit de Laura. Va complir, però a la seva gran intervenció de
principi del tercer acte els greus quedaven massa sovint poc consistents.El paper dramàticament més agraït de La Gioconda és
el de Barnaba, el sàdic, sinistre i lasciu espia al servei de la Inquisició, un
digne continuador del Iago verdià. El paper va ser molt ben defensat
escènicament per Gabriele Viviani. Vocalment va quedar força correcte però no
pas memorable.La Gioconda inclou el cèlebre ballet de "La
Dansa de les Hores" que va ser molt correctament resolt en les parts
solistes per Alessandro Riga i Letizia Giuliani.
(Versió original, en català, de la crítica que es va publicar a Opera Online el 3 d'abril de 2019)
Crítica de concert: V. Gergiev - D. Trifonov
Exhibició russa de poder
PALAU 100. Orquestra del Teatre Mariïnski. Orfeó Català. Daniil Trifonov, piano. Julia Matochkina, mezzosoprano. Dir.: Valery Gergiev. Obres de Ravel, Skriabin i Prokófiev. PALAU DE LA MÚSICA. 12 DE MARÇ DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica de concert: M. Goerne - L Ove Andsnes
La lenta conquesta de la llibertat
CICLE SCHUBERT. Matthias Goerne, baríton. Leif Ove Andsnes, piano. Schwanengesang, D. 957 de Franz Schubert. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE MARÇ DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica d'òpera: Rodelinda
L’infern a casa
RODELINDA de Georg Friedrich Händel. Llibret de Nicola Francesco Haym. Lisette Oropesa. Bejun Mehta. Joel Prieto. Sasha Cooke. Gerald Thomson. Gianluca Margheri. Fabián Augusto Gómez. Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Josep Pons. Dir. escènica: Claus Guth. Reposició: Marcelo Buscaino. Escenografia i vestuari: Christian Schmidt. Il·luminació: Joachim Klein. Coproducció del Gran Teatre del Liceu, Teatro Real de Madrid, Opéra de Lió i Oper Frankfurt. LICEU. 2 DE MARÇ DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica de concert: OBC - Ray Chen
Música de l’Orient
TEMPORADA OBC. Ray Chen, violí. Dir.: Xian Zhang. Obres de Tan Dun, Erich Wolfgang Korngold i Nikolai Rimski-Kórsakov. L’AUDITORI. 23 DE FEBRER DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica de concert: E. Mas - M. Puig
El difícil art de ser natural
AUDITORI CAMBRA. Eduard Mas, tenor. Marta Puig, piano. Lieder de Franz Schubert. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 17 DE FEBRER DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica de concert: Amatis Piano Trio
Uns joves ben madurs
ECHO RISING STARS. Amatis Trio. Obres de Haydn, Xostakóvitx, Andrea Tarrodi i Mendelssohn. PETIT PALAU. 7 DE FEBRER DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
ANAR A LA CRÍTICA
Crítica d'òpera: L'enigma di Lea
L'ENIGMA DI LEA, AL LICEU
UNA NOVA ÒPERA: L'ENIGMA DI LEA
Allison Cook, mezzosoprano.
José Antonio López, baríton.
Sara Blanch, soprano.
Anaïs Masllorens, mezzosoprano.
Marta Infante, mezzosoprano.
Sonia de Munk, soprano.
Felipe Bou, baix.
Xavier Sabata, contratenor.
David Alegret, tenor.
Antonio Lozano, tenor.
Juan Noval-Moro, tenor.
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Josep Pons, direcció musical.
Carme Portaceli, direcció escènica.
Paco Azorín, escenografia.
Antonio Belart, vestuari.
Ignasi Camprodon, il·luminació.
Producció del Gran Teatre del Liceu. Gran Teatre del Liceu.
Barcelona, 9 de febrer de 2019.
________________________________________________________________
Finalment, després de molts anys, el Liceu ha acollit l'estrena mundial d'una òpera, L'enigma di Lea de Benet Casablancas sobre text de Rafael Argullol.
Casablancas, nascut el 1956, és un dels principals compositors catalans actuals, el seu catàleg és llarg i variat però aquesta és la seva primera òpera. Rafael Argullol, nascut el 1949, és poeta, novel·lista, filòsof, assagista i professor universitari d'estètica i teoria de l'art.
L'obra, que el llibretista qualifica de conte mític, transcorre al principi en una distopia atemporal i sense referències i, posteriorment, en un manicomi actual. L'obra ens presenta la figura de Lea, una dona que va ser posseïda físicament per la divinitat i, d'aquesta manera, va accedir al secret de la immortalitat, però, també per aquest motiu, està condemnada a vagar eternament a través del temps i de l'espai en un etern present i a no ser altra cosa que foc i sensualitat.
Lea trobarà Ram, el qual, per haver conegut i posseït la mort està condemnat a vagar, cec, essent només gel i raó.
Dos vigilants Milleocchi i Millebocche, Tres Dames de la Frontera, protectores de Lea, tres escultors, Michele (Michelangelo), Lorenzo (Bernini) i August (Rodin) i també i principalment el Dr. Schicksal (en alemany, "destí") un antic amo d'un circ i ara director d'una clínica psiquiàtrica, intervindran en un sentit o altra en l'acció que finalment acabarà ajuntant Lea i Ram a través de l'amor.
La síntesi entre raó i sentits sembla assolida, però un cor d'espectadors disconformes amb aquesta situació afirmaran que "les nostres vides són vulgars, covardes, lligades a allò que és útil, inclinades servilment a allò que és convenient, (...) i no hem d'alimentar la vana sospita que una vida d'un altre tipus sigui possible" i demanen al Doctor Schiksal que proclami que la llibertat no és possible.
El tema, certament, és ambiciós i l'argument, original, però sobre l'escenari tot això queda molt distant i la redundància del libretto, que repeteix una i altra vegada sis o set idees fonamentals, ho fa feixuc. La poesia, la narració o, directament, l'assaig, segurament haurien estat vehicles molts més idonis que l'escenari teatral per a aquest tipus d'interessantíssima especulació. La filosofia, si no està molt ben disfressada de vida, gairebé mai no sol funcionar bé sobre els escenaris.
Musicalment L'enigma di Lea presenta una complexa elaboració: l'orquestració acompanya bé el cant, deixa cantar i en els moments en què es presenta en solitari assoleix nivells de qualitat remarcable. Hi ha gran varietat de tempi i també un sòlid treball tímbric que lliga personatges amb instruments, Lea s'associa a la puresa i transparència de la flauta, Ram a violes i violoncels i els grotescs Milleocchi i Millebocche a oboè i corn anglès. El tractament harmònic és elaborat i cada personatge presenta una vocalitat pròpia. El cant, que sovint se situa en l'sprechstimme i l'arioso, molt sovint es mou a la zona central del registre de cada cantant i només en la part de Lea s'enfila freqüentment a la zona aguda. Una mica més de volada melòdica hauria intensificat la transmissió d'emocions.
L'enigma di Lea va ser molt dignament presentada a l'escenari, el teatre hi va abocar diners (més de 300.000 €) recursos i temps d'assajos. Carme Portaceli, una experimentada directora teatral que, però, no havia treballat mai al Liceu, va vestir amb una elaborada dramatúrgia el complex argument i va moure bé els personatges i el cor. Paco Azorín va presentar una escenografia que creava atmosferes, sovint fredes i angoixants, adequades a les situacions dramàtiques. Una bona il·luminació d'Ignasi Camprodon i un final visualment espectacular amb tota l'escenografia en moviment van aconseguir que l'espectacle no fos avorrit.
El nivell artístic assolit la nit de l'estrena va ser el millor de tot. El mestre Josep Pons, tal com pertoca al director titular de l'orquestra d'un teatre, va assumir personalment el repte i el risc d'una estrena mundial i se'n va sortir molt bé. L'orquestra va funcionar, la concertació entre fossat i escenari va ser bona. El capítol vocal també va estar a un gran nivell. Tothom va estar bé, però alguns van estar per damunt d'aquest nivell. En primer lloc la mezzosoprano Allison Cook, que ja coneixíem al Liceu per el seu gran treball a Quartett de Luca Francesconi a la temporada 2016/17, va fer una Lea impressionant vocalment i escènicament. Molt bé el baríton José Antonio López en el paper de Ram i extraordinari el contratenor Xavier Sabata en el paper de l'histriònic Dr. Schiksal. Una mica desajustat el cor que no semblava trobar-se gaire còmode en aquella partitura.
Un assumpte a part, no central, però sí important és la llengua. L'enigma di Lea està cantada en italià en les parts solistes i en català en les parts corals (el compositor ja treballa en l'adaptació de les parts corals a altres llengües). El motiu per fer cantar les parts solistes en italià es, segons els creadors, que l'italià és la lingua franca de l'òpera.
Es cert que estrenar una òpera en català limita molt les possibilitats de difusió internacional de l'obra, que estrenar una òpera en castellà a Catalunya en aquests moments feriria sensibilitats i seria interpretat políticament, que fer-ho en anglès seria considerat un concessió a l'"establishment" dominant. Fer-ho en italià, una llengua que tots els cantants d'òpera dominen, sembla, doncs, una bona idea. Ara bé, disfressar l'oportunitat comercial i estratègica d'aquesta decisió, d'altra banda absolutament legítima, amb l'argument de la lingua franca és un despropòsit.
L'italià va ser lingua franca de l'òpera a finals dels segle XVIII quan Mozart estrenava òperes en italià a Viena o Praga, però des del segle XIX això ja no és així. Per sort per a l'art i la cultura, Wagner, Janácek, Mussorgski, Britten, o Gounod no van compartir aquesta idea.
(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online EL 12 de febrer de 2019)
Crítica de concert: Trio Wanderer
Aquell sublim “Andante con moto”
PALAU CAMBRA. Trio Wanderer. Obres de Franz Schubert. PALAU DE LA MÚSICA. 31 DE GENER DE 2019.
Crítica de concert: Josep M. Colom
Mompou, músic místic
TEMPORADA DE CAMBRA. Josep M. Colom, piano. Música callada de Mompou. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 29 DE GENER DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
Crítica de concert: Kozena-Uchida
“M & M” Al Palau
PALAU GRANS VEUS. Magdalena Kožená, mezzosoprano. Mitsuko Uchida, piano. Lieder i cançons de Schumann, Wolf, Dvořák i Schönberg. PALAU DE LA MÚSICA. 17 DE GENER DE 2019.
Crítica publicada a la Revista Musical Catalana
Crítica d'òpera: Madama Butterfly
MADAMA BUTTERFLY, AL LICEU
LES TRES BUTTERFLY DE LIANNA HAROUTOUNIAN
Madama Butterfly de Giacomo Puccini.
Lianna Haroutounian, soprano.
Ana Ibarra, mezzosoprano.
Mercedes Gancedo, soprano.
Jorge de León, tenor.
Damián del Castillo, baríton.
Christophe Mortagne, tenor.
Isaac Galán, baríton.
Felipe Bou, baix.
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Giampaolo Bisanti, direcció musical.
Moshe Leiser i Patrice Caurier, direcció escènica.
Agostino Cavalca, vestuari.
Christophe Forey, il·luminació.
Coproducció del Gran Teatre del Liceu i Royal Opera House Covent Garden (Londres). Gran Teatre del Liceu. Barcelona, 12 de gener de 2018.
_________________________________________________________________________
La tradició afirma que Puccini és el compositor operístic que millor ha expressat les complexitats de l'ànima femenina. Potser el feminisme hi tindria alguna cosa a dir en relació a això i potser no hi estaria gaire conforme.
Sí que és absolutament cert, en canvi, que els personatges femenins puccinians tenen un gruix musical i una densitat teatral molt superior als masculins que solen ser més esquemàtics i tòpics.
Aquest diferencial de pes dramàtic entre personatges femenins i masculins que ja comença en la Mimì i el Rodolfo de La Bohème i que també trobem entre Tosca i Cavaradossi a Tosca o entre Turandot -i també Liù- i Calaf a Turandot, arriba al seu punt culminant en Madama Butterfly. Cio-Cio San és un dels personatges puccinians més complexos i que més evoluciona al llarg de l'obra i ell, ben al contrari.
Per fer una bona Madama Butterfly cal una soprano lirico-spinto que sàpiga donar el gest, però sobretot el color i el pes vocal adequat al personatge al llarg de la seva intensa evolució. Cio-Cio San comença essent una jove il·lusionada, gairebé una adolescent, a la veu hi haurà de tenir tota la transparència i lleugeresa de la joventut. Aquesta veu, però, haurà de començar a prendre aviat cos, carn, escalfor i sensualitat perquè aquella adolescent s'ha de convertir en una jove apassionada al gran duo d'amor del final del primer acte. Al principi del segon acte, Butterfly és una mare que, negant-se a acceptar que ha estat abandonada i oblidada, defensa el seu fill i la seva condició d'esposa i lluita per mantenir-se digna i ferma en un món que s'esfondra al seu voltant. Tot això també haurà de sortir a la veu que s'haurà de fer més fosca i opaca, més dramàtica. Però no acaba pas aquí la transformació del personatge perquè finalment, en el darrer acte, Cio-Cio San prendrà una grandesa tràgica i llavors el cant, amb un centre poderós, haurà de ser ampli, transcendent i imponent, gairebé solemne.
La soprano armenia Lianna Haroutounian, que debutava al Liceu, va saber trobar dintre seu aquestes tres Butterfly diferents que calen per a cada acte de l'obra. Al primer acte va resultar suficient i convincent, al segon i el tercer, quan la partitura i el personatge li van permetre expandir la veu, magnífica.
L'altra gran dificultat del personatge de la geisha és la resistència vocal, Cio-Cio San és un paper molt i molt cansat per a la soprano que canta molt i està molt sovint en escena. Haroutounian va triomfar en aquest apartat i no va mostrar mai cap signe de defalliment.
El públic va premiar la seva actuació amb un interminable aplaudiment.
Pinkerton és un paper molt desagradable que evoluciona de l'home frívol i poca solta del primer acte, al covard i poca vergonya del darrer. Als tenors no els agrada el paper perquè el públic, en un mecanisme que mereixeria l'atenció dels psiquiatres, trasllada la mediocritat moral del personatge al pobre intèrpret que sempre és aplaudit només discretament. És el que va passar amb Jorge de León, que va fer un molt bon Pinkerton vocalment valent i va rebre menys aplaudiments dels merescuts. Es la venjança "post mortem" de la geisha.
Sharpless i Suzuki, els dos personatges secundaris que veuen a venir la tragèdia però no la poden evitar van ser ben defensats per Damián del Castillo y Ana Ibarra respectivament. Correctes els altres personatges menors i bé el cor.
L'orquestra va començar desajustada en la primera escena, sonava massa, però el mestre Giampaolo Bisanti de seguida ho va corregir i el resultat final va ser un molt bon so orquestral matisat i acolorit i sense estridències. El director i l'orquestra van ser molt aplaudits al final i cal remarcar-ho perquè això no passa gaire sovint al Liceu.
Madama Butterfly va ser presentada en la vella coproducció del Liceu amb el Covent Garden londinenc, una producció amb direcció escènica de Moshe Leiser i Patrice Caurier que es va estrenar el 2006, es va reposar el 2013 i ara s'ha tornat a reposar. És una bona producció que aguanta bé el pas del temps, sòbria i essencial visualment, i que ho centra tot en ella que és una de les millors opcions que es poden prendre en Madama Butterfly, una bona producció que, però, amb aquesta reposició ja ha esgotat el seu cicle vital, almenys al Liceu.
(Versió original, en català, de la crítica que es va publicar a Opera Online el 14 de gener de 2019)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)