TURANDOT, AL LICEU
TURANDOT, UN SÍMBOL
Turandot de Giacomo Puccini.
Iréne Theorin, soprano.
Jorge de León, tenor.
Ermonela Jaho, soprano.
Alexander Vinogradov, baix.
Chris Merritt, tenor.
Toni Marsol, baríton.
Francisco Vas, tenor.
Mikeldi Atxalandabaso, tenor.
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Josep Pons, direcció musical.
Franc Aleu, direcció escènica.
Susana Gómez, codirecció escènica,
Chu Uroz, vestuari.
Producció Gran Teatre del Liceu.
Gran Teatre del Liceu.
Barcelona, 7 d'octubre de 2019.
________________________________________________________________
Xavier Pujol.
Turandot és l'òpera que hauria hagut de pujar a l'escenari quan el Liceu va ser destruït per un incendi el gener de 1994. Per encarnar l'esperit de continuïtat, Turandot va ser l'obra escollida per inaugurar el teatre reconstruït el 1999.
En complir-se vint anys de la la reinauguració del Liceu, la darrera òpera de Puccini ha tornat a ser el títol triat per inaugurar la nova temporada.
Turandot, una òpera que, històricament, no tenia cap relació especialment significativa amb el teatre barceloní, s'ha acabat convertint, per la força de les circumstàncies, en una mena de símbol del teatre renascut.
Per interpretar el paper de Turandot, un dels més durs del repertori, el Liceu va confiar en Iréne Theorin, una soprano de primeríssim nivell admirada al Liceu per les seves interpretacions wagnerianes. Theorin no va decebre en el paper de la "princesa de gel", amb una contundència impressionant, va superar el mur de so orquestral, va col·locar els aguts sense dificultat i, finalment, va saber trobar accents lírics i dolços per a l'escena final.
Jorge de León també va ser un bon Calaf, segur en tot moment, amb un registre central consistent i valent en l'atac al registre agut.
Ermonela Jaho potser no té un centre vocal gaire poderós, però Liù, a les antípodes de Turandot, és tota dolcesa. Puccini ho expressa demanant a la cantant pianissimi sobre el Si bemoll agut, Ermonela Jaho els va fer tots amb un so "filato" que seduïa. això i la seva intensa actuació -semblava l'únic personatge que tenia sang a les venes- en el paper d'esclava enamorada, van fer que s'endugués l'aplaudiment més intens la nit de l'estrena.
Timur va ser ben defensat per Alexander Vinogradov i l'emperador Altoum, un personatge sovint abordat per grans cantants en la fase final de la seva carrera, va ser interpretat, amb dignitat però sense brillantor, pel veterà Chris Merritt.
Ping, Pang i Pong, els ministres, reminiscències de la Commedia dell'Arte reduïts aquí a caricatura, interpretats per Toni Marsol, Francisco Vas i Mikeldi Atxalandabaso, van començar discrets i van millorar quan, finalment, van aconseguir concertar.
El cor, tan important a Turandot, també va tenir problemes de concertació, sobretot al principi. La complexitat de la producció tampoc no ajudava al cor.
L'orquestra va estar dirigida per Josep Pons que va insistir, a través del treball sobre el color orquestral, en subratllar la modernitat de la partitura d'aquesta obra on Puccini sembla obrir-se als nous corrents avantguardistes que agitaven la música del seu temps. El resultat musical global, sinó excels, almenys va ser òptim.
Menys òptim va ser el resultat escènic. La nova producció de Turandot presentada al Liceu ens proposa una Xina en un futur pròxim i distòpic on la població, permanentment dependent dels ginys tecnològics, viu en un univers de realitat virtual, subjugada i alienada per la princesa Turandot que, amb la seva diadema de llums led, sembla irradiar les imatges que alimenten aquest món virtual.
En principi no hi ha d'haver cap problema: el teatre ja és en ell mateix una realitat virtual, l'òpera el fa encara més virtual afegint-hi la música. No hi hauria d'haver cap objecció a afegir-hi una tercera virtualitat.
Els problemes, però, comencen quan ens adonem que el teatre funciona amb personatges i no amb imatges, pot haver-hi teatre sense escenografia, però no sense personatges. Aquí comença el naufragi d'aquesta Turandot.
La nova producció venia signada en la direcció escènica per Franc Aleu, l'artista que ha nodrit de vídeo les produccions de La Fura dels Baus durant molts anys. Aleu és un home que treballa amb imatges però no amb personatges, no és director de escena. D'aquí sorgeix l'espectacularitat buida de significat d'aquesta producció que s'ofega en el seu propi enfarfegament d'imatges i projeccions de video i llums led i joguines diverses, com les lamentables espases de llum provinents directament del magatzem de restes d'Star Wars. D'aquí sorgeix, també, l'avorrit estatisme escènic que domina tota la producció i que no se soluciona amb l'aparatós vestuari Daft Punk de Chu Uroz.
La videoprojecció i les tecnologies multimèdia són una eina poderosíssima al servei de la dramatúrgia, quan l'eina deixa ser un mitjà per esdevenir una finalitat en si mateixa, és quan comencen a no funcionar les coses. S'ha d'anar amb compte amb les joguines escèniques.
Sorprèn també en aquesta producció la ingenuïtat de la direcció escènica en proposar un final de l'obra en què Calaf queda captivat per la Turandot "virtual" representada per la seva diadema lluminosa, mentre una suposada Turandot "autèntica" descobreix gràcies a la difunta Liù -i li ho agraeix besant-la als llavis- la grandesa del misteri de l'amor. Tot un tribut de correcció política en l'era del "me too" aquesta Turandot que prefereix Liù a Calaf, però absolutament irrellevant teatralment. Si Turandot segueix funcionant gairebé un segle després de la seva estrena és, com Otello, per la seva força musical i dramàtica, no pas per la seva excel·lència moral.
(Versió original, en català, de la crítica que es va publicar a Opera Online el 10 d'octubre de 2019)
