dimarts, 13 de març del 2018

Crítica d'òpera: Andrea Chénier

Andrea Chénier. AL LICEU



UNA NIT PERFECTA


Andrea Chénier d'Umberto Giordano

Jonas Kaufmann, tenor (Andrea Chénier)
Carlos Alvarez, baríton (Carlo Gérard)
Sondra Radvanovsky, soprano (Maddalena di Coigny)
Yulia Mennibaeva, mezzosoprano (Bersi)
Sandra Ferrández, soprano (Comtessa de Coigny)
Anna Tomowa-Sintow, soprano (Madelon)
Fernando Radó, baix-baríton (Roucher)
Toni Marsol, baríton (Pietro Fléville)
Fernando Latorre, baix-baríton (Fouquier Tinville)
Manel Esteve, baríton (Mathieu)
Francisco Vas, tenor (L'incredibile)
Marc Sala, tenor (Abate)
Christian Díaz, baix (Majordom / Schmidt)
David Sánchez, baix (Dumas)
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Pinchas Steinberg, direcció musical.
David McVicar, direcció escènica.
Marie Lambert, reposició de la direcció escènica.
Robert Jones, escenografia.
Jenny Tiramani, vestuari.
Adam Silverman, il·luminació.
Coproducció Royal Opera House Covent Garden, Centre Nacional d'Arts Escèniques de Beijing i Opera de San Francisco.
Barcelona, 9 de març de 2018.

________________________________________________

L'òpera és la forma d'expressió artística més complexa i més interdisciplinària que ha creat la cultura occidental, totes les arts escèniques i de la música hi són representades. Així les coses, de la mateixa manera que és molt difícil arruïnar del tot una representació operística, encara és més difícil assolir la perfecció absoluta. Tanmateix, això, o gairebé això, és el que va passar a l'estrena d'Andrea Chénier al Liceu, un dels títols fundacionals del verisme que feia 10 temporades que no es veia en aquest escenari.
Tot va anar sobre rodes des del principi, l'aclamat Jonas Kaufmann, que ja havia actuat al Liceu però mai en una òpera escenificada, era esperat amb expectació per veure'l fer un paper que encaixa perfectament en les seves característiques vocals: aguts fulgurants i ben timbrats, bon cos al registre mig i greu i projecció magnífica.
Kaufmann no va decebre, ja des del cèlebre improvviso "Un dì all'azzurro spazio" es va ficar el públic a la butxaca amb una veu esplèndida i movent-se com a casa seva per una producció, la del Covent Garden de 2015, que ell mateix ja va estrenar.
Kaufmann també va saber trobar exquisits matisos en aquesta partitura que massa sovint és cantada només des de la força. Al duo "Ora soave"  va exhibir una mezza voce dolça, íntima i suau totalment seductora.
Kaufmann, definitivament, és un Andrea Chénier ideal.
Sondra Radvanovky, molt estimada al Liceu, incorporava per primera vegada a la seva carrera el paper de Maddalena di Coigny. No serà l'últim.
Radvanovsky també va resultat ser una Maddalena ideal en tots els aspectes musicals i dramàtics, al final de "La mamma morta" el teatre bullia d'aplaudiments, la soprano, plantada al mig de l'escena, es va emocionar tant que va deixar anar una -gens- furtiva lacrima i el públic, que sempre és molt sensible a aquestes efusions emotives, encara va aplaudir més intensament.
Quedava el tercer element, Carlo Gérard, el personatge que amb la seva ambivalència moral, dramàticament és el més dens i complex de l'obra. De fet, ell és l'únic personatge dens i complex. Aquí l'aposta era segura, Carlos Alvarez és des de fa anys un dels millors Gérard que es poden trobar. Tanmateix, enardit potser per l'esplendidesa vocal dels seus companys d'escenari, va oferir una interpretació sublim. El seu "Nemico della patria" va fer embogir un públic que ja estava molt predisposat a la bogeria.
Per acabar-ho de completar, els personatges secundaris van estar tots molt bé i cal destacar la presència en el paper de La vella Madelon d'Anna Tomowa-Sintow que amb 76 anys encara va poder fer amb gran dignitat aquest petit paper. El públic li ho va agrair amb calidesa al final.
Força bé el cor, que a Andrea Chénier no té cap número de lluïment però té molta feina. També va estar bé l'orquestra, en mans del veterà Pinchas Steinberg, un especialista en aquest títol que fa deu anys ja va dirigir les darreres representacions d'Andrea Chénier al Liceu.

La producció també va agradar molt, era la del Covent Garden, originalment dirigida per David McVicar i reposada aquí per Marie Lambert. Amb una il·luminació clara, diàfana, gairebé cinematogràfica, obra d'Adam Silverman, amb decorats amplis, luxosos i plens de detalls obra de Robert Jones i vestits encara més luxosos de Jenny Tiramani, és una producció absolutament convencional des d'un punt de vista dramàtic que no rellegeix ni revisa cap aspecte de l'obra i es limita a fer el que s'indica al libreto, però ho fa bé i mou amb encert els personatges sobre l'escena. L'espectacularitat de la producció va ser l'element definitiu per aconseguir una nit perfecta que quedarà en els annals del teatre.

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 12 de març de 2018)

Crítica d'òpera: Andrea Chénier

Andrea Chénier at the Liceu: A perfect night


Crítica de l'Andrea Chénier del Liceu publicada a Opera Online el 12 de març


dijous, 8 de març del 2018

Crítica de concert: OBC - TH. Zehetmair - J W de Vriend

Lluïment excessiu

TEMPORADA DE L’OBC. Thomas Zehetmair, violí. Dir.: Jan Willem de Vriend. Obres de Schubert, Sor i Beethoven. L’AUDITORI. 23 DE FEBRER DE 2018.


Crítica publicada a la Revista Musical Catalana


ANAR A LA CRÍTICA

Critica de concert: Núria Rial - Albert Guinovart

Un refugi per a l’esperit

INTÈRPRETS CATALANS. Núria Rial, soprano. Albert Guinovart, piano. Obres de Francis Poulenc, Maurice Ravel, Clara Schumann, Felix Mendelssohn, Albert Guinovart i Eduard Toldrà. PALAU DE LA MÚSICA (PETIT PALAU). 21 DE FEBRER DE 2018.


Crítica publicada a la Revista Musical Catalana


ANAR A LA CRÍTICA

Crítica d'òpera: Roméo et Juliette

Roméo et Juliette. AL LICEU



Un d'aquells tristos èxits tebis


Roméo et Juliette de Charles Gounod

Katerina Tretyakova, soprano (Juliette)
Saimir Pirgu, tenor (Roméo).
Tara Erraught, mezzosoprano (Stéphano).
Susanne Resmark, mezzosoprano (Gertrude).
David Alegret, tenor (Tybalt). 
Gabriel Bermúdez, baríton (Mercutio). 
Rubén Amoretti, baix (Capulete).
Dimitar Darlev, baix (Frère Jean).
Nicola Ulivieri, baix (Frère Laurent).
Stefano Palatchi, baix (Duc de Verona). 
Beñat Egiarte, tenor (Benvolio).
Isaac Galán, baríton (Pâris).
German Olvera, baríton (Grégorio).
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Josep Pons, direcció musical.
Stephen Lawless, direcció escènica.
Ashley Martin Davis, escenografia i vestuari.
Coproducció Gran Teatre del Liceu i The Santa Fe Opera.
Barcelona, 19 de febrer de 2018.
________________________________________________

Xavier Pujol

L'escenari és un espai on la vida o el seu simulacre hi és presentada de manera intensa, concentrada i on les emocions i els sentiments dirigeixen els personatges i les seves accions. En teatre i especialment en òpera i, en general, en totes les arts que tenen lloc en un escenari, sempre s'ha d'intentar aconseguir alguna cosa intensa. La vida és tèbia, l'escenari és sempre calent i si no es pot aconseguir un èxit apoteòsic, cal aconseguir, almenys, un fracàs apoteòsic que cridi l'atenció, qualsevol cosa abans que un anodí, intranscendent i trist èxit tebi que passarà sense deixar petja.
Això és el que va passar amb el Roméo et Juliette de Gounod, un títol que feia 33 anys que no es veia al Liceu i que va ser escollit pel teatre per homenatjar el compositor en l'any en que es commemora el bicentenari del seu naixement.
La de Gounod, una de les millors entre les diverses reelaboracions musicals de la inoxidable tragèdia shakesperiana, ens arribava en una coproducció del Liceu amb The Santa Fe Opera dirigida escènicament per Stephen Lawless.
El director d'escena, seguint la moda imperant de fa molts anys a l'òpera, va decidir traslladar l'acció de la Verona medieval a l'època del compositor, però en comptes de situar l'enfrontament entre els Capulet i els Montaigu a la Guerra Francoprussiana, que hauria estat el més pertinent, va decidir traslladar-lo, potser per influència de The Santa Fe Opera, a la Guerra de Secessió nordamericana, amb la qual, certament, Gounod no hi va tenir res a veure.
Amb un vestuari molt acurat, d'Ashley Martin Davis, un vestuari tipus Gone with the wind que feia témer que en qualsevol moment podia sortir a l'escenari Clark Gable per cantar-nos un ària, aquest insòlit muntatge potser als Estats Units pugui funcionar, a Barcelona segur que no perquè no afegeix res al nucli dramàtic de l'obra. Per sort, Romeo i Julieta, com gairebé tots els Shakespeare majors, sobreviu a gairebé i tot, i també en aquest cas va resistir prou bé aquesta capritxosa nova producció. Certament, però, l'avorriment del muntatge va col·laborar a què l'èxit fos tebi.
Musicalment la representació també es va moure, en general, en la tebior. Katerina Tretyakova, que s'alterna amb Aida Garifullina en el paper de Juliette, té els aguts que exigeix la partitura, però no té ni el personatge ni l'estil de cant que es requereix. Juliette evoluciona molt al llarg de l'obra però Tretyakova va fer una heroïna plana i uniforme. El cant, curiosament, sovint era massa àcid per a la dolcesa del personatge, però també poc potent en els moments en què s'exigia força i poder. Saimir Pirgu sí que va fer un bon Roméo, molt correcte d'estil, amb aguts nets, elegants i ben coberts, bonics apianaments i sfumature. Ell va ser qui ho va fer millor.
Entre els molts personatges secundaris que requereix aquesta òpera cal destacar la bona feina de Tara Erraught com a Stéphano, el patge de Roméo, la de Nicola Ulivieri com a Frère Laurent, la de David Alegret com a Tybalt, la de Gabriel Bermúdez com a Mercutio, la de Susanne Resmark com a la dida Gertrude o la de Rubén Amoretti com a Capulet.
L'orquestra, en mans de Josep Pons, el director titular, va començar discreta, igual que el cor, però va millorar i tot i que no va aconseguir aquell exquisit refinament sonor "francès" va obtenir un bon resultat. L'orquestra viu un bon moment de relació amb el públic i en el torn d'aplaudiments es va endur el premi.

Tot va anar més o menys bé i no hi ha haver cap desastre musical ni escènic, però al final el públic tenia pressa per abandonar la sala i anar cap a casa. Certament, l'escenari és un lloc calent que no accepta gens bé la tebior.


Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 21 de gener de 2018)

Crítica d'òpera: Roméo et Juliette

Romeo and Juliet at the Liceu: One of those sad tepid successes


Crítica del Roméo et Juliette del Liceu publicada a Opera Online el 21 de febrer