Andrea Chénier. AL LICEU
UNA NIT PERFECTA
Andrea Chénier d'Umberto Giordano
Jonas Kaufmann, tenor (Andrea Chénier)
Carlos Alvarez, baríton (Carlo Gérard)
Sondra Radvanovsky,
soprano (Maddalena di Coigny)
Yulia Mennibaeva, mezzosoprano (Bersi)
Sandra Ferrández, soprano (Comtessa de Coigny)
Anna
Tomowa-Sintow, soprano (Madelon)
Fernando Radó, baix-baríton (Roucher)
Toni Marsol, baríton (Pietro Fléville)
Fernando Latorre, baix-baríton (Fouquier Tinville)
Manel Esteve, baríton (Mathieu)
Francisco Vas, tenor (L'incredibile)
Marc Sala, tenor (Abate)
Christian Díaz, baix (Majordom / Schmidt)
David Sánchez, baix (Dumas)
Orquestra del Gran
Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Pinchas Steinberg, direcció
musical.
David McVicar, direcció escènica.
Marie Lambert, reposició de la direcció escènica.
Robert
Jones, escenografia.
Jenny Tiramani, vestuari.
Adam Silverman, il·luminació.
Coproducció Royal Opera House Covent Garden, Centre Nacional d'Arts Escèniques
de Beijing i Opera de San Francisco.
Barcelona, 9 de març de 2018.
L'òpera és la forma d'expressió artística més complexa i
més interdisciplinària que ha creat la cultura occidental, totes les arts
escèniques i de la música hi són representades. Així les coses, de la mateixa
manera que és molt difícil arruïnar del tot una representació operística,
encara és més difícil assolir la perfecció absoluta. Tanmateix, això, o gairebé
això, és el que va passar a l'estrena d'Andrea Chénier al Liceu, un dels
títols fundacionals del verisme que feia 10 temporades que no es veia en aquest
escenari.
Tot va anar sobre rodes des del principi, l'aclamat Jonas
Kaufmann, que ja havia actuat al Liceu però mai en una òpera escenificada, era
esperat amb expectació per veure'l fer un paper que encaixa perfectament en les
seves característiques vocals: aguts fulgurants i ben timbrats, bon cos al
registre mig i greu i projecció magnífica.
Kaufmann no va decebre, ja des del cèlebre improvviso
"Un dì all'azzurro spazio" es va ficar el públic a la butxaca amb
una veu esplèndida i movent-se com a casa seva per una producció, la del Covent
Garden de 2015, que ell mateix ja va estrenar.
Kaufmann també va saber trobar exquisits matisos en
aquesta partitura que massa sovint és cantada només des de la força. Al duo "Ora
soave" va exhibir una mezza
voce dolça, íntima i suau totalment seductora.
Kaufmann, definitivament, és un Andrea Chénier ideal.
Sondra Radvanovky, molt estimada al Liceu, incorporava
per primera vegada a la seva carrera el paper de Maddalena di Coigny. No serà
l'últim.
Radvanovsky també va resultat ser una Maddalena ideal en
tots els aspectes musicals i dramàtics, al final de "La mamma morta"
el teatre bullia d'aplaudiments, la soprano, plantada al mig de l'escena, es va
emocionar tant que va deixar anar una -gens- furtiva lacrima i el
públic, que sempre és molt sensible a aquestes efusions emotives, encara va
aplaudir més intensament.
Quedava el tercer element, Carlo Gérard, el personatge
que amb la seva ambivalència moral, dramàticament és el més dens i complex de
l'obra. De fet, ell és l'únic personatge dens i complex. Aquí l'aposta era
segura, Carlos Alvarez és des de fa anys un dels millors Gérard que es poden
trobar. Tanmateix, enardit potser per l'esplendidesa vocal dels seus companys
d'escenari, va oferir una interpretació sublim. El seu "Nemico della
patria" va fer embogir un públic que ja estava molt predisposat a la
bogeria.
Per acabar-ho de completar, els personatges secundaris
van estar tots molt bé i cal destacar la presència en el paper de La vella
Madelon d'Anna Tomowa-Sintow que amb 76 anys encara va poder fer amb gran
dignitat aquest petit paper. El públic li ho va agrair amb calidesa al final.
Força bé el cor, que a Andrea Chénier no té cap
número de lluïment però té molta feina. També va estar bé l'orquestra, en mans
del veterà Pinchas Steinberg, un especialista en aquest títol que fa deu anys
ja va dirigir les darreres representacions d'Andrea Chénier al Liceu.
La producció també va agradar molt, era la del Covent
Garden, originalment dirigida per David McVicar i reposada aquí per Marie
Lambert. Amb una il·luminació clara, diàfana, gairebé cinematogràfica, obra
d'Adam Silverman, amb decorats amplis, luxosos i plens de detalls obra de
Robert Jones i vestits encara més luxosos de Jenny Tiramani, és una producció
absolutament convencional des d'un punt de vista dramàtic que no rellegeix ni
revisa cap aspecte de l'obra i es limita a fer el que s'indica al libreto, però
ho fa bé i mou amb encert els personatges sobre l'escena. L'espectacularitat
de la producció va ser l'element definitiu per aconseguir una nit perfecta que
quedarà en els annals del teatre.
Xavier Pujol
(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 12 de març de 2018)
