Crítica d'òpera: Demon al Liceu

Demon. AL LICEU

EL DIMONI S'ENAMORA

Demon d'Anton Rubinstein

Alexander Tsymbalyuk, baix (Príncep Gudal). 
Asmik Grigorian, soprano (Tamara).
Igor Morozov, tenor (Príncep Sinodal).
Roman Ialcic, baix (Servent de Sinodal).
Larisa Kostyuk, mezzosoprano (Mainadera de Tamara).
Egils Silins, baix-baríton (Dimoni).
Antoni Comas, tenor (Missatger).
Yuriy Mynenko, contratenor (Àngel).
Orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Cor del Gran Teatre del Liceu.
Mikhail Tatarnikov, direcció musical.
Dmitry Bertman, direcció escènica.
Hartmut Schörghofer, escenografia i vestuari.
Coproducció Gran Teatre del Liceu, Helikon Opera (Moscou), Staatstheater Nürnberg i Opéra National Bordeaux.
Barcelona, 29 d'abril de 2018.

________________________________________________________________

Xavier Pujol

L'òpera Demon, d'Anton Rubinstein, sobre libreto de Pavel Alexandrovich Viskovatov basat en el poema homònim de Mikhail Lermontov, estrenada el 1875, es va representar sovint a Rússia a les darreries del segle XIX però avui és una òpera fora del repertori, gairebé una raresa.

Que el Teatre del Liceu decidís participar en una coproducció d'aquest títol juntament amb l'Helikon Opera de Moscou, l'Staatstheater de Nürnberg i l'Opéra National de Bordeaux va semblar una greu frivolitat a bona part dels abonats que opinaven que hi havia molts altres títols mes "rendibles" que aquest per coproduir.

Després de l'estrena, s'ha de donar la raó, per una vegada, al teatre: va ser una bona idea i és molt probable que en els propers anys aquest Demon circuli amb èxit per Europa associada al nom del Liceu i que, sense arribar a esdevenir popular, gràcies a aquesta nova producció Demon deixi de ser un títol absolutament minoritàri.

L'aposta visual de Dmitry Bertman, director de l'Helikon Opera i director d'escena d'aquesta producció i de l'escenògraf Hartmut Schörghofer és forta. Tota l'acció es desenvolupa dins un immens cilindre de fusta inspirat en el quadre L'ascensió dels benaurats de Hyeronimus Bosch (circa 1500), al fons d'aquest tub que connecta el cel, la terra i l'infern, una gran esfera mòbil de sis metres de diàmetre allotja al seu interior un projector de vídeo que utilitza l'esfera com pantalla. Per als cantants aquesta sorprenent escenografia és incòmode de circular i per al cor, gairebé impossible, però visualment l'efecte és potentíssim, subjugant i acústicament va perfecte perquè projecta amb força les veus cap al públic.

Amb importants retallades (entre elles el ballet) que redueixen l'obra a poc més de dues hores i mitja de duració, aquest Demon ens presenta un dimoni pertorbadorament humà, cansat d'escampar el mal pel món -els humans ja fan prou bé aquesta feina sense la seva ajuda- que intentarà, infructuosament, redimir-se a través de l'amor. Al final, el dimoni és un personatge que desvetlla la pietat, la comprensió i l'empatia de l'espectador, mentre l'àngel acaba convertit en un gairebé odiós guardià de la llei insensible al patiment. Sorprenent.

No tot és encertat en la dramatúrgia, però sí que hi ha algunes troballes que afegeixen nous significats a l'obra. Que l'àngel, un paper inicialment per a mezzosoprano, sigui confiat a un contratenor que porta el mateix vestit que el dimoni però amb els colors invertits, ens remet a una dualitat dins d'una simetria visual. Són dos aspectes d'una sola cosa.

La interpretació va tenir un molt bon nivell vocal i un correcte nivell instrumental. Mikhail Tatarnikov, el director musical, va assegurar bé una partitura orquestral que, malgrat la presència d'alguns "orientalismes" sonava força més germànica que no pas russa. Va semblar que en molt moments s'hauria pogut intentar anar més enllà en intensitat expressiva i que tot plegat, instrumentalment va quedar una mica fred i distanciat. En qualsevol cas sempre va ser correcte.

Les veus van ser el millor. La jove soprano Asmik Gregorian, que en el paper de Tamara figura que enamora el dimoni, va enamorar també el públic. La veu, de soprano lírica, és bonica amb bona projecció, homogènia. Escènicament va saber fer evolucionar el seu personatge cap a la transcendència i la seva actuació en el llarg duo final amb el dimoni, de molt el millor moment de l'obra, va ser esplèndida.

Egils Silins, especialista en aquest paper, que substituïa Dmitry Hvorostovsky, mort el passat novembre, el qual havia mostrat gran interès en participar en aquest muntatge des del seus inicis. Silins va fer un dimoni excel·lent des de tots els punts de vista tant vocals com escènics, subratllant amb molt encert l'humaníssim patiment del personatge.

Molt correctes tots els demés, el tenor Igor Morozov en el paper de Príncep Sinodal, Roman Ialcic en el paper del servent, Alexander Tsymbalyuk en el paper de Príncep Gudal, Larisa Kostyuk, la mainadera, Antoni Comas, el missatger i Yuriy Mynenko, l'àngel.

El cor, incomodíssim a l'escenari per la manca d'espai i la inclinació del sol, va complir molt i molt bé amb una òpera en rus que està totalment fora del seu repertori. De moment.

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online l'1  de maig de 2018)