Crítica d'òpera: Andrea Chénier

Andrea Chénier. AL LICEU

UNA NIT PERFECTA

Andrea Chénier d'Umberto Giordano

Jonas Kaufmann, tenor (Andrea Chénier)

Carlos Alvarez, baríton (Carlo Gérard)

Sondra Radvanovsky, soprano (Maddalena di Coigny)

Yulia Mennibaeva, mezzosoprano (Bersi)

Sandra Ferrández, soprano (Comtessa de Coigny)

Anna Tomowa-Sintow, soprano (Madelon)

Fernando Radó, baix-baríton (Roucher)

Toni Marsol, baríton (Pietro Fléville)

Fernando Latorre, baix-baríton (Fouquier Tinville)

Manel Esteve, baríton (Mathieu)

Francisco Vas, tenor (L'incredibile)

Marc Sala, tenor (Abate)

Christian Díaz, baix (Majordom / Schmidt)

David Sánchez, baix (Dumas)

Orquestra del Gran Teatre del Liceu.

Cor del Gran Teatre del Liceu.

Pinchas Steinberg, direcció musical.

David McVicar, direcció escènica.

Marie Lambert, reposició de la direcció escènica.

Robert Jones, escenografia.

Jenny Tiramani, vestuari.

Adam Silverman, il·luminació.

Coproducció Royal Opera House Covent Garden, Centre Nacional d'Arts Escèniques de Beijing i Opera de San Francisco.

Barcelona, 9 de març de 2018.

________________________________________________

L'òpera és la forma d'expressió artística més complexa i més interdisciplinària que ha creat la cultura occidental, totes les arts escèniques i de la música hi són representades. Així les coses, de la mateixa manera que és molt difícil arruïnar del tot una representació operística, encara és més difícil assolir la perfecció absoluta. Tanmateix, això, o gairebé això, és el que va passar a l'estrena d'Andrea Chénier al Liceu, un dels títols fundacionals del verisme que feia 10 temporades que no es veia en aquest escenari.

Tot va anar sobre rodes des del principi, l'aclamat Jonas Kaufmann, que ja havia actuat al Liceu però mai en una òpera escenificada, era esperat amb expectació per veure'l fer un paper que encaixa perfectament en les seves característiques vocals: aguts fulgurants i ben timbrats, bon cos al registre mig i greu i projecció magnífica.

Kaufmann no va decebre, ja des del cèlebre improvviso "Un dì all'azzurro spazio" es va ficar el públic a la butxaca amb una veu esplèndida i movent-se com a casa seva per una producció, la del Covent Garden de 2015, que ell mateix ja va estrenar.

Kaufmann també va saber trobar exquisits matisos en aquesta partitura que massa sovint és cantada només des de la força. Al duo "Ora soave"  va exhibir una mezza voce dolça, íntima i suau totalment seductora.

Kaufmann, definitivament, és un Andrea Chénier ideal.

Sondra Radvanovky, molt estimada al Liceu, incorporava per primera vegada a la seva carrera el paper de Maddalena di Coigny. No serà l'últim.

Radvanovsky també va resultat ser una Maddalena ideal en tots els aspectes musicals i dramàtics, al final de "La mamma morta" el teatre bullia d'aplaudiments, la soprano, plantada al mig de l'escena, es va emocionar tant que va deixar anar una -gens- furtiva lacrima i el públic, que sempre és molt sensible a aquestes efusions emotives, encara va aplaudir més intensament.

Quedava el tercer element, Carlo Gérard, el personatge que amb la seva ambivalència moral, dramàticament és el més dens i complex de l'obra. De fet, ell és l'únic personatge dens i complex. Aquí l'aposta era segura, Carlos Alvarez és des de fa anys un dels millors Gérard que es poden trobar. Tanmateix, enardit potser per l'esplendidesa vocal dels seus companys d'escenari, va oferir una interpretació sublim. El seu "Nemico della patria" va fer embogir un públic que ja estava molt predisposat a la bogeria.

Per acabar-ho de completar, els personatges secundaris van estar tots molt bé i cal destacar la presència en el paper de La vella Madelon d'Anna Tomowa-Sintow que amb 76 anys encara va poder fer amb gran dignitat aquest petit paper. El públic li ho va agrair amb calidesa al final.

Força bé el cor, que a Andrea Chénier no té cap número de lluïment però té molta feina. També va estar bé l'orquestra, en mans del veterà Pinchas Steinberg, un especialista en aquest títol que fa deu anys ja va dirigir les darreres representacions d'Andrea Chénier al Liceu.

La producció també va agradar molt, era la del Covent Garden, originalment dirigida per David McVicar i reposada aquí per Marie Lambert. Amb una il·luminació clara, diàfana, gairebé cinematogràfica, obra d'Adam Silverman, amb decorats amplis, luxosos i plens de detalls obra de Robert Jones i vestits encara més luxosos de Jenny Tiramani, és una producció absolutament convencional des d'un punt de vista dramàtic que no rellegeix ni revisa cap aspecte de l'obra i es limita a fer el que s'indica al libreto, però ho fa bé i mou amb encert els personatges sobre l'escena. L'espectacularitat de la producció va ser l'element definitiu per aconseguir una nit perfecta que quedarà en els annals del teatre.

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 12 de març de 2018)