Crítica d'òpera: Roméo et Juliette

Roméo et Juliette. AL LICEU

Un d'aquells tristos èxits tebis

Roméo et Juliette de Charles Gounod

Katerina Tretyakova, soprano (Juliette)

Saimir Pirgu, tenor (Roméo).

Tara Erraught, mezzosoprano (Stéphano).

Susanne Resmark, mezzosoprano (Gertrude).

David Alegret, tenor (Tybalt). 

Gabriel Bermúdez, baríton (Mercutio). 

Rubén Amoretti, baix (Capulete).

Dimitar Darlev, baix (Frère Jean).

Nicola Ulivieri, baix (Frère Laurent).

Stefano Palatchi, baix (Duc de Verona). 

Beñat Egiarte, tenor (Benvolio).

Isaac Galán, baríton (Pâris).

German Olvera, baríton (Grégorio).

Orquestra del Gran Teatre del Liceu.

Cor del Gran Teatre del Liceu.

Josep Pons, direcció musical.

Stephen Lawless, direcció escènica.

Ashley Martin Davis, escenografia i vestuari.

Coproducció Gran Teatre del Liceu i The Santa Fe Opera.

Barcelona, 19 de febrer de 2018.

________________________________________________

Xavier Pujol

L'escenari és un espai on la vida o el seu simulacre hi és presentada de manera intensa, concentrada i on les emocions i els sentiments dirigeixen els personatges i les seves accions. En teatre i especialment en òpera i, en general, en totes les arts que tenen lloc en un escenari, sempre s'ha d'intentar aconseguir alguna cosa intensa. La vida és tèbia, l'escenari és sempre calent i si no es pot aconseguir un èxit apoteòsic, cal aconseguir, almenys, un fracàs apoteòsic que cridi l'atenció, qualsevol cosa abans que un anodí, intranscendent i trist èxit tebi que passarà sense deixar petja.

Això és el que va passar amb el Roméo et Juliette de Gounod, un títol que feia 33 anys que no es veia al Liceu i que va ser escollit pel teatre per homenatjar el compositor en l'any en que es commemora el bicentenari del seu naixement.

La de Gounod, una de les millors entre les diverses reelaboracions musicals de la inoxidable tragèdia shakesperiana, ens arribava en una coproducció del Liceu amb The Santa Fe Opera dirigida escènicament per Stephen Lawless.

El director d'escena, seguint la moda imperant de fa molts anys a l'òpera, va decidir traslladar l'acció de la Verona medieval a l'època del compositor, però en comptes de situar l'enfrontament entre els Capulet i els Montaigu a la Guerra Francoprussiana, que hauria estat el més pertinent, va decidir traslladar-lo, potser per influència de The Santa Fe Opera, a la Guerra de Secessió nordamericana, amb la qual, certament, Gounod no hi va tenir res a veure.

Amb un vestuari molt acurat, d'Ashley Martin Davis, un vestuari tipus Gone with the wind que feia témer que en qualsevol moment podia sortir a l'escenari Clark Gable per cantar-nos un ària, aquest insòlit muntatge potser als Estats Units pugui funcionar, a Barcelona segur que no perquè no afegeix res al nucli dramàtic de l'obra. Per sort, Romeo i Julieta, com gairebé tots els Shakespeare majors, sobreviu a gairebé i tot, i també en aquest cas va resistir prou bé aquesta capritxosa nova producció. Certament, però, l'avorriment del muntatge va col·laborar a què l'èxit fos tebi.

Musicalment la representació també es va moure, en general, en la tebior. Katerina Tretyakova, que s'alterna amb Aida Garifullina en el paper de Juliette, té els aguts que exigeix la partitura, però no té ni el personatge ni l'estil de cant que es requereix. Juliette evoluciona molt al llarg de l'obra però Tretyakova va fer una heroïna plana i uniforme. El cant, curiosament, sovint era massa àcid per a la dolcesa del personatge, però també poc potent en els moments en què s'exigia força i poder. Saimir Pirgu sí que va fer un bon Roméo, molt correcte d'estil, amb aguts nets, elegants i ben coberts, bonics apianaments i sfumature. Ell va ser qui ho va fer millor.

Entre els molts personatges secundaris que requereix aquesta òpera cal destacar la bona feina de Tara Erraught com a Stéphano, el patge de Roméo, la de Nicola Ulivieri com a Frère Laurent, la de David Alegret com a Tybalt, la de Gabriel Bermúdez com a Mercutio, la de Susanne Resmark com a la dida Gertrude o la de Rubén Amoretti com a Capulet.

L'orquestra, en mans de Josep Pons, el director titular, va començar discreta, igual que el cor, però va millorar i tot i que no va aconseguir aquell exquisit refinament sonor "francès" va obtenir un bon resultat. L'orquestra viu un bon moment de relació amb el públic i en el torn d'aplaudiments es va endur el premi.

Tot va anar més o menys bé i no hi ha haver cap desastre musical ni escènic, però al final el públic tenia pressa per abandonar la sala i anar cap a casa. Certament, l'escenari és un lloc calent que no accepta gens bé la tebior.

Xavier Pujol

(Versió original en català de la crítica que es va publicar a Opera Online el 21 de gener de 2018)