Crítica d'òpera: Madama Butterfly

MADAMA BUTTERFLY, AL LICEU

LES TRES BUTTERFLY DE LIANNA HAROUTOUNIAN

Madama Butterfly de Giacomo Puccini. 
Lianna Haroutounian, soprano. 
Ana Ibarra, mezzosoprano. 
Mercedes Gancedo, soprano. 
Jorge de León, tenor. 
Damián del Castillo, baríton. 
Christophe Mortagne, tenor. 
Isaac Galán, baríton. 
Felipe Bou, baix. 
Orquestra del Gran Teatre del Liceu. 
Cor del Gran Teatre del Liceu. 
Giampaolo Bisanti, direcció musical.
 Moshe Leiser i Patrice Caurier, direcció escènica. 
Agostino Cavalca, vestuari. 
Christophe Forey, il·luminació. 
Coproducció del Gran Teatre del Liceu i Royal Opera House Covent Garden (Londres). Gran Teatre del Liceu. Barcelona, 12 de gener de 2018.

_________________________________________________________________________

La tradició afirma que Puccini és el compositor operístic que millor ha expressat les complexitats de l'ànima femenina. Potser el feminisme hi tindria alguna cosa a dir en relació a això i potser no hi estaria gaire conforme.

Sí que és absolutament cert, en canvi, que els personatges femenins puccinians tenen un gruix musical i una densitat teatral molt superior als masculins que solen ser més esquemàtics i tòpics.

Aquest diferencial de pes dramàtic entre personatges femenins i masculins que ja comença en la Mimì i el Rodolfo de La Bohème i que també trobem entre Tosca i Cavaradossi a Tosca o entre Turandot -i també Liù- i Calaf a Turandot, arriba al seu punt culminant en Madama Butterfly. Cio-Cio San és un dels personatges puccinians més complexos i que més evoluciona al llarg de l'obra i ell, ben al contrari.

Per fer una bona Madama Butterfly cal una soprano lirico-spinto que sàpiga donar el gest, però sobretot el color i el pes vocal adequat al personatge al llarg de la seva intensa evolució. Cio-Cio San comença essent una jove il·lusionada, gairebé una adolescent, a la veu hi haurà de tenir tota la transparència i lleugeresa de la joventut. Aquesta veu, però, haurà de començar a prendre aviat cos, carn, escalfor i sensualitat perquè aquella adolescent s'ha de convertir en una jove apassionada al gran duo d'amor del final del primer acte. Al principi del segon acte, Butterfly és una mare que, negant-se a acceptar que ha estat abandonada i oblidada, defensa el seu fill i la seva condició d'esposa i lluita per mantenir-se digna i ferma en un món que s'esfondra al seu voltant. Tot això també haurà de sortir a la veu que s'haurà de fer més fosca i opaca, més dramàtica. Però no acaba pas aquí la transformació del personatge perquè finalment, en el darrer acte, Cio-Cio San prendrà una grandesa tràgica i llavors el cant, amb un centre poderós, haurà de ser ampli, transcendent i imponent, gairebé solemne.

La soprano armenia Lianna Haroutounian, que debutava al Liceu, va saber trobar dintre seu aquestes tres Butterfly diferents que calen per a cada acte de l'obra. Al primer acte va resultar suficient i convincent, al segon i el tercer, quan la partitura i el personatge li van permetre expandir la veu, magnífica.

L'altra gran dificultat del personatge de la geisha és la resistència vocal, Cio-Cio San és un paper molt i molt cansat per a la soprano que canta molt i està molt sovint en escena. Haroutounian va triomfar en aquest apartat i no va mostrar mai cap signe de defalliment.

El públic va premiar la seva actuació amb un interminable aplaudiment.

Pinkerton és un paper molt desagradable que evoluciona de l'home frívol i poca solta del primer acte, al covard i poca vergonya del darrer. Als tenors no els agrada el paper perquè el públic, en un mecanisme que mereixeria l'atenció dels psiquiatres, trasllada la mediocritat moral del personatge al pobre intèrpret que sempre és aplaudit només discretament. És el que va passar amb Jorge de León, que va fer un molt bon Pinkerton vocalment valent i va rebre menys aplaudiments dels merescuts. Es la venjança "post mortem" de la geisha.

Sharpless i Suzuki, els dos personatges secundaris que veuen a venir la tragèdia però no la poden evitar van ser ben defensats per Damián del Castillo y Ana Ibarra respectivament. Correctes els altres personatges menors i bé el cor.

L'orquestra va començar desajustada en la primera escena, sonava massa, però el mestre Giampaolo Bisanti de seguida ho va corregir i el resultat final va ser un molt bon so orquestral matisat i acolorit i sense estridències. El director i l'orquestra van ser molt aplaudits al final i cal remarcar-ho perquè això no passa gaire sovint al Liceu.

Madama Butterfly va ser presentada en la vella coproducció del Liceu amb el Covent Garden londinenc, una producció amb direcció escènica de Moshe Leiser i Patrice Caurier que es va estrenar el 2006, es va reposar el 2013 i ara s'ha tornat a reposar. És una bona producció que aguanta bé el pas del temps, sòbria i essencial visualment, i que ho centra tot en ella que és una de les millors opcions que es poden prendre en Madama Butterfly, una bona producció que, però, amb aquesta reposició ja ha esgotat el seu cicle vital, almenys al Liceu.

(Versió original, en català, de la crítica que es va publicar a Opera Online el 14 de gener de 2019)