Xavier Pujol.
No és fàcil explicar que és Doña Francisquita, ni aclarir una mica l'enorme pes de les connotacions de tota mena que pesen sobre aquest títol fins l'extrem de gairebé esclafar-lo i fer-lo impossible.
Per començar, Doña Francisquita, estrenada el 1923 a Madrid, no és una òpera, es una zarzuela, és a dir una obra musical que, com el singspiel alemany, alterna parts cantades amb parts parlades. En segon lloc, Doña Francisquita és l'obra mestra d'Amadeu Vives (1871 - 1932) un compositor català que després d'haver fundat l'Orfeó Català, una de les institucions musicals de més prestigi de Catalunya, lligada des dels seus orígens al catalanisme polític, decidí, a principis de segle XX, desenvolupar la seva activitat professional a Madrid. Una "traïció" que a Catalunya, molts, no van perdonar mai. Potser a Europa costi d'entendre això, però en el context de les "difícils" relacions entre Espanya i Catalunya, s'entén perfectament.
Per agreujar més el problema Doña Francisquita és, entre moltes altres coses, un cant exaltat a la ciutat de Madrid i a la seva gent. Cada cinc minuts algun personatge crida "Viva Madrid" o alguna cosa similar. Ni París ni Viena, ciutats orgulloses d'elles mateixes i amb llarga tradició musical no tenen dedicada una obra similar.
Més connotacions encara, la zarzuela, en general, com també va passar amb el flamenco o amb les corridas¸ va ser un refugi cultural del franquisme per mostrar amb orgull a la pròpia població l'originalitat i singularitat d'una Espanya que, dominada per una dictadura, vivia d'esquena a Europa en tots els sentits.
Amb els pas dels anys la zarzuela va anar quedant arraconada i mentre el teatre i l'òpera es renovaven amb noves propostes que barrejaven encerts i errors, la zarzuela anava quedant com un refugi de nostàlgics que enyoraven esplendors antigues i que, en un error gravíssim, defensaven suposades "pureses" quan, per sort, el teatre és una de les formes d'expressió artística més fecundament "impures".
En aquest context ràpidament dibuixat arriba el projecte de coproducció de Doña Francisquita entre el Teatro de la Zarzuela de Madrid que, com el seu nom indica és un dels "temples" de la zarzuela, el Teatre del Liceu i L'Opéra de Lausanne. La direcció escènica va ser confiada a Lluís Pasqual, un director d'escena català amb àmplia experiència operística que ha treballat a tota Europa.
La proposta de Pasqual és complexa, en primer lloc ha eliminat les parts parlades que han estat substituïdes per la narració d'un actor, un excel·lent Gonzalo de Castro, amb textos totalment nous. Perquè l'obra no se li converteixi en una versió de concert amb narrador, el primer acte es desenvolupa el 1934 en un estudi de gravació on se suposa que s'està fent una versió en disc de l'obra, el segon en un plató de televisió de 1964, l'època en què, en ple franquisme, es feien a la televisió espanyola retransmissions en directe de zarzuelas. El tercer acte transcorre en època actual, en el curs d'un assaig general de l'obra en un teatre.
Enmig de tot això, una aclucada d'ull de Pasqual: la supressió de les parts parlades sempre és resultat de la trucada telefònica d'un ministre del govern espanyol, una referència clara a la intromissió del poder polític en la vida cultural, una intromissió que Pasqual ha hagut de patir personalment diverses vegades al llarg de la seva vida professional.
Teatralment la proposta funciona, l'acció flueix lleugera i fàcil i li treu la pols a l'obra, una comedieta alegre, sentimental i graciosa, amb final feliç, basada en una obra de Lope de Vega que al seu torn s'inspira en un relat del Decameró de Boccaccio i que pel seu argument recorda vagament el Don Pasquale donizzetià.
Musicalment la representació del Liceu va assolir un nivell molt alt. El tenor Celso Albelo i la soprano María José Moreno van estar esplèndids tots dos en els papers estel·lars de Fernando i Francisquita, dos papers de molta exigència vocal que van resoldre amb aguts fàcils i ben timbrats, gràcia en el cant i molt bon coneixement de l'estil. El tenor Alejandro del Cerro i la mezzosoprano Ana Ibarra també van estar molt bé en els papers de Cardona, l'amic de Fernando i Aurora "la Beltrana", una actriu que també pretén l'amor de Fernando. María José Suárez i Miguel Sola van defensar amb suficiència dos papers "de caràcter" el de Doña Francisca y Don Matías i Isaac Galán se'n va sortir prou bé en el paper de Lorenzo, el rival de Fernando.
En el tercer acte vam tenir un regal. Molt ben presentada per la dramatúrgia que la va fer entrar en escena de manera totalment lògica, vam gaudir de l'actuació de Lucero Tena, una autèntica llegenda del flamenco que, amb 81 anys, va interpretar de manera magistral la part solista de les castanyoles en el cèlebre Fandango, una de les pagines més conegudes de l'obra.
El cor del Liceu va estar sensacional cantant una obra que coneix i estima profundament i el jove director Óliver Díaz va obtenir un notable rendiment orquestral i, el que és més important, va dirigir tenint cura dels cantants, de la concertació i buscant la lleugeresa que és el que més escau a la música suau de Doña Francisquita.
A Madrid, presentat el passat més de maig davant d'un públic ultraconservador, el muntatge de Pasqual va fracassar fins l'extrem que algunes representacions es van haver d'interrompre per les esbroncades del públic que exigia les parts parlades tradicionals amb que s'havia fet sempre l'obra. A Barcelona l'estrena va anar bé, va haver-hi divisió d'opinions entre el públic, però en cap cas no va haver-hi esbroncada. A Lausanne, lliure per fi de les pesadíssimes connotacions que arrossega l'obra a Espanya, Doña Francisquita molt probablement obtindrà un bon èxit perquè l'obra és bona i en la proposta de Lluís Pasqual hi ha molta intel·ligència.
(Versió original, en català, de la crítica que es va publicar a Opera Online el 10 de novembre de 2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada